Athos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Άγιον Όρος
Agion Oros
Muntanya Sagrada
(Αυτόνομη Μοναστική Πολιτεία Αγίου Όρους)
Aftonomi Monastiki Politia Agiou Orous
Estat Monàstic Autònom del Mont Athos
Lema nacionalAxion estin
Himne-
Capital
(i major ciutat)
Kariés
40° 9′ N, 24° 20′ E / 40.150°N,24.333°E / 40.150; 24.333
Idiomes oficials Grec, Georgià, Búlgar, Romanès, Rus, Serbi
Gentilici hagiorites, athonites, Αθωνίτης, Αγιορίτης
Govern Monarquia electiva
  Cap d'estat
Patriarca Ecumènic de Constantinoble
Dora Bakoyanni¹
Bartomeu I
-
 
Fundació
963 
Superfície
 -  Total 335.64 km2 
Població
 -  Cens 2001 2,262 
 -  Densitat 174 /km2 (-)
Moneda Euro (EUR)
Fus horari CET (UTC+2)
 -  Estiu (DST) Si, CET* (UTC+3)
Domini internet .gr 
Codi telefònic 30
1Ministre d'afers exteriors del Govern Grec.

El mont Athos (grec: Όρος Άθως, Oros Athos) és una muntanya a la península del mateix nom situada a Macedònia, al nord de Grècia. En grec s'anomena a Agion Oros (traduït com Hagion Oros), o Muntanya sagrada. Anteriorment, la península s'anomenava Aktí (Ακτή), (a vegades Acte o Akte). La regió allotja més de vint monestirs ortodoxos que s'autogovernen de facto sota la denominació d'Estat Monàstic Autònom del Mont Athos, emparats per la sobirania grega i la jurisdicció eclesiàstica del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble. Ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

L'Athos és la més oriental de les tres penínsules de la Calcídica. Sobresurt al Mar Egeu uns 60 quilòmetres (37 milles), amb una amplada d'entre 7 a 12 km, cobrint una extensió de 336 km². La muntanya és de pendents costeruts i poblada per un bosc dens, i arriba als 2.033 metres d'altitud.[1]

Encara que és una península, l'Athos només és accessible en barca o vaixell. El nombre de visitants està restringit i es requereix un permís d'entrada especial abans d'anar-hi. Només els homes poden visitar el mont Athos,[2] que els monjos anomenen "Jardí de la Verge". Només als homes ortodoxos majors 18 anys se'ls permet residir a l'Athos, i els habitants que no són monjos han de viure a la capital de la península, Kariés. El cens nacional grec de 2001 comptat una població de 2.262 habitants.

Història[modifica | modifica el codi]

Antiguitat[modifica | modifica el codi]

Segons la mitologia grega, Athos (mitologia) era el nom d'un dels gegants que va desafiar els déus grecs. Va llançar una gran pedra a Posidó, que va caure al Mar Egeu, convertint-se en l'actual península. En altres versions, Posidó va emprar la muntanya per a enterrar-hi el gegant vençut.

Segons Herodot, els habitants de l'illa de Lemnos van poblar la península, aleshores anomenada Akte. El geògraf i historiador del segle I aC Estrabó assenyala cinc ciutats a la península: Dion, Cleonae, Thyssos, Olophyxos i Acrotihon. Encara que els arqueòlegs no han trobat la seva localització exacta, es creu que van ser abandonades abans que els monjos poblessin l'Athos, abans del segle VII.[3] Dues ciutats s'hi crearen durant el perídode clàssic: Acantos (actualment Ierissos o Erisso) i Sane (Uranòpolis). Algunes d'aquestes ciutats emetien la seva pròpia moneda.

Es diu que Xerxes I va construir un pont a l'Hel·lespont, i va obrir (de la mà d'Artaquees) un canal a l'istme de la península d'Athos, per fer passar la seva flota durant la invasió de Grècia. Algunes restes d'aquest canal s'han trobat en l'actualitat. El seu pare, Darios I, hi havia perdut 300 naus i uns 20.000 homes durant la Primera Guerra Mèdica en intentar bordejar el mateix cap. Després de la mort d'Alexandre Magne, l'arquitecte Dinòcrates va proposar excavar completament la muntanya per a convertir-la en una estàtua d'Alexandre.

Cristianisme primitiu[modifica | modifica el codi]

Segons la tradició hagiorita,[4] trobant-se la Mare de Déu navegant de Jaffa a Xipre, acompanyada de Sant Joan Evangelista, per visitar Llàtzer, la ruta del seu vaixell es desvià veient-se obligat a ancorar prop del port de Klement, prop de l'actual Monestir d'Iviron. La Verge va caminar en terra i, aclaparada per la bellesa natural i salvatge de la muntanya, la va beneir i li va demanar al seu Fill que fos el seu jardí.

No hi ha gaire documents històrics de la història antiga de l'Athos. Es considera que la presència monacal prové del segle III o IV. Durant el regnat de Constantí I (324-337), cristians i pagans hi convivien. Durant el regnat de Julià l'Apòstata (361-363), les esglésies hi van ser destruïdes, i els cristians es van amagar als boscos i llocs inaccessibles. Més tard, durant el regnat de Teodosi I (383-395), els temples pagans van ser destruïts. El lexicògraf Hesychius d'Alexandria afirma que el segle V continuava existint-hi un temple i una estàtua de Zeus Athonita. Després de la conquesta islàmica d'Egipte el segle VII, molts monjos ortodoxos del desert egipci va intentar buscar un altre lloc tranquil, i alguns d'ells van arribar a la península de l'Athos.

L'era bizantina: primers monestirs[modifica | modifica el codi]

Els cronistes Theophanes el Confessor (finals de segle VIII) i Georgios Kedrenos (segle XI), van escriure que l'erupció del volcà Thera el 726 va ser visible des del Mont Athos, cosa que demostra que la península estava habitada en aquell moment. L'historiador Genesio va registrar els monjos de l'Athos que van participar en el setè Concili Ecumènic de Nicea del 787. Durant el regnat de l'emperador Basili I, que havia estat Arquebisbe de Creta (i més tard de Salònica), va construir un petit monestir ubicat on hi iha el port modern ("arsanas") del Monestir d'Hilandar. Poc després d'això, un document de 883 estableix que un determinat Ioannis Kolovos va construir un monestir a Megali Vigla. En una butlla de l'emperador Basili I, de 885, l'Athos és proclamat un territori monàstic, prohibint l'assentament de laics, agricultors o criadors de bestiar. L'any següent, en un edicte imperial de l'emperador Lleó VI, s'esmenta l'existència d'un antic Consell d'ancians (γέρων), senyal de l'existència perllongada d'alguna tipus d'administració de la comunitat monàstica.

Hi ha constància (887) d'una queixa dels monjos del Monestir de Kolovos a l'emperador Lleó VI, per les molèsties que estava causant el seu creixement. L'any 908 està documentada l'existència d'un Protos ("Primer monjo"), que és el "cap" de la comunitat monàstica. El 943, s'estableixen precisament les fronteres de l'estat monàstic, alhora que ja constà que Kariés n'és la capital i seu de l'administració (amb el nom de "Megali mesi Lavra", Gran Assemblea Central). El 956, un decret cedeix 2500 m² de terres al Monestir de Xiropotamou, senyal de les grans dimensions que assolí.

El 958, el monjo Atanasi l'Athonita (Άγιος Αθανάσιος ο Αθωνίτης) va arribar al Mont Athos.[5] El 962, es va construir la gran església central (Protaton) de Kariés. L'any següent Anastàsi, amb el suport del seu amic l'emperador Nicèfor II, va fundar el Monestir de la Gran Laura, el més gran i destacat dels 20 monestirs existents en l'actualitat. Aquest va gaudir de la protecció dels emperadors de l'imperi Bizantí durant els segles següents, i les seves riqueses i possessions va créixer considerablement. La Quarta Croada al segle XIII va suposar l'arribada de catòlics, i va obligar els monjos a demanar la intervenció del papa Innocenci III, fins a la restauració de l'Imperi Bizantí. La península va patir l'assalt de mercenaris catalans al segle XIV[6] (El govern català va realitzar l'any 2005 un acte de desgreuge per aquests fets).[7] El segle XIV també es produí el conflicte teològic sobre l'hesicasme practicat al Mont Athos i defensat per Gregori Palamàs.

Etapa otomana[modifica | modifica el codi]

L'Imperi bizantí fou definitivament derrotat al segle XV i l'imperi Otomà ocupà el seu lloc obrint pas a l'edat moderna. Els monjos de l'Athos van intentar mantenir bones relacions amb els soldans otomans, i quan Murat II va conquerir Salònica el 1430 van jurar-li lleialtat. A canvi, Murat va reconèixer la propietat dels monestirs hagiorites, fet que Mehmed II ratificà formalment després de la caiguda de Constantinoble el 1453. D'aquesta manera, es garantí la independència de l'Athos. Els segles XV i XVI van ser especialment pacífics per a la comunitat hagiorita. Això va conduir a una certa prosperitat dels monestirs. Un exemple d'això fou la fundació del Monestir de Stavronikita, que completava el nombre de monestirs de l'Athos. Després que els otomans conquerissin el Despotat de Sèrbia, molts monjos serbis van arribar al Mont Athos i la seva àmplia presència queda reflectida en la seva elecció al 'Protos' de l'època. El Sultà Selim I va ser un gran benefactor del Monestir de Xiropotamou. El 1517, dictà una fàtua i un Hatt-i Sharif (noble edicte): "el lloc on el Sant Evangeli es predicà, quan sigui cremat o malmès, serà reconstruït de nou". Així, dotà de privilegis a l'Abadia i va finançar la construcció del menjador i els subterranis, així com la renovació de les pintures murals a l'església central que es van dur a terme entre els anys 1533-1541.

Malgrat que en la major part dels casos els monestirs van ser abandonats a la seva sort, els otomans els gravaren amb impostos, i de vegades se'n confiscaren terrenys. Això finalment va culminar en una crisi econòmica a l'Athos durant el segle XVII, fet que va conduir a l'adopció d'un estil de vida idiorítmic,[8] un variant semi-ermita del monaquisme cristià que donava als monjos certa autonomia i els permetia posseir béns per a la pròpia subsistència. Per a l'organitazió monàstica, fou una mesura d'emergència per a contrarestar les dificultats econòmiques, oposada al cenobitisme, i a la que durant la primera meitat del segle XVII ja s'hi havien sumat tots els monestirs. Al mateix temps, els abats van ser substituïts per comissions i el Protos de Kariés va ser reemplaçat per un comitè de quatre membres.[9]

Els tsars russos, i els prínceps de Moldàvia, Valàquia i Sèrbia (fins al final del segle XV) van ajudar els monestirs amb donacions per sobreviure. La població de monjos i el seu patrimoni van disminuir durant els segles següents, canviant la tendència durant el segle XIX gràcies al patrocini del govern rus; la població monacal va créixer aquest segle a un ritme constant, arribant a un punt culminant de més de 7.000 monjos el 1902.

Segle XX i actualitat[modifica | modifica el codi]

El 1912, durant la Primera Guerra dels Balcans, els otomans en foren expulsats per l'Armada grega, i la península passà a mans gregues com a part del tractat de pau del 1913. El juny de 1913 una petita flota russa[10] (el canoner Donets i els vaixells de transport Tsar i Kherson), portà l'arquebisbe de Vologda i un cert nombre de tropes al Mont Athos, per a intervenir en la controvèrsia teològica sobre l'imiaslavie (un corrent escindit de l'ortodòxia russa, present en aquells moments a l'Athos). L'arquebisbe va mantenir converses i va tractar que canviessin voluntàriament les seves creences, però no va tenir èxit. El 31 de juliol les tropes varen irrompre al Monestir de Sant Panteleimon sense trobar-hi resistència activa. Després d'aquest assalt els monjos de l'skete d'Andreevski es van lliurar voluntàriament. El vaixell Kherson es va convertir en un vaixell presó i diversos monjos van ser enviats a Rússia.

Després d'un breu conflicte diplomàtic entre Grècia i Rússia sobre la sobirania,[11] la península va ser declarada formalment sota sobirania grega després de la Primera Guerra Mundial.

L'estatus d'autogovern de l'Athos dins l'Estat grec es formalitzà en un Decret aprovat per la Santa Comunitat de l'Athos el 3 d'octubre de 1913, quedant ratificat pels successius tractats internacionals de Londres (1913), Bucarest (1913), Neuilly (1919), Sèvres (1920) i Lausana (1923). El Decret va declarar que "la Comunitat ha reconegut els Sant Reis de Grècia com els legítims sobirans i els successors dels emperadors que van construir els monestirs". Més tard, una assemblea especial de la Comunitat a Kariés va aprovar la "Carta Constitucional" de la Santa Muntanya, ratificada pel Parlament grec, que situa l'origen del règim de l'estat monàstic autogovernat en un pergamí signat i segellat per l'emperador bizantí Joan I Zimisces el 972.

Administració i organització[modifica | modifica el codi]

Athos 3D

El mont Athos està governat per la Comunitat Sagrada o Santa Comunitat (Iera Kinotia), que consisteix en representants del 20 monestirs, amb un comitè executiu de quatre membres (epistates) que s'anomena Sagrada Administració (Iera Epistasia), amb el Protos com a cap. El Governador Civil és una autoritat designada pel Ministeri d'Afers Exteriors Grec, i supervisa el funcionament de les institucions i l'ordre públic. Espiritualment, el mont Athos està sota la jurisdicció del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble de l'Església Ortodoxa.

A cada un dels vint monestirs, regits per la regla cenobítica, l'administració està en mans de l'Abat (Hēgoumenos), elegit per la comunitat de monjos. Ell és el cap espiritual del monestir. La convenció de la comunitat n'és l'òrgan legislatiu. Tots els altres establiments (claustres, cel·les, cabanes, recessos, ermites) són dependències d'alguns dels vint monestirs, i s'assignen als monjos mitjançant un document anomenat Homologon.

A banda dels vint monestirs, hi ha dotze sketes, petites comunitats de monjos. Totes les persones que fan una vida monàstica adquireixen la nacionalitat grega, prèvia admissió com a monjos o novicis. Les visites a la península dels laics requereixen un permís especial.

Monestirs del Mont Athos[modifica | modifica el codi]

Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Mont Athos
Monestir de Dochiariou
Monestir de Dochiariou
Informació
Localització Flag of Greece.svg Grècia
Superfície 33.042 ha

Tipus Cultural
Criteris (i),(ii),(iv),(v),(vi),(vii)
ID 454
Regió * Europa i Amèrica del Nord
Inscripció 1988 (12a sessió)
Coordenades 40° 9′ N, 24° 20′ E / 40.150°N,24.333°E / 40.150; 24.333
* Segons les regions de la UNESCO.
Nom Fundació Imatge
Monestir de la Gran Laura
Μεγίστη Λαύρα, Megísti Lávra
963 Monestir de la Gran Laura
Monestir Vatopediu
Βατοπέδι, Βατοπαίδι
Monestir Vatopediu
Monestir d'Iviron
Ιβήρων; ივერთა მონასტერი, iverta monasteri
Monestir d'Iviron
Monestir d'Hilandar
Χιλανδαρίου, Chilandariou; Хиландар
1198 Monestir d'Hilandar
Monestir Dionísiu
Διονυσίου
Monestir Dionísiu
Monestir de Koutloumousiou
Κουτλουμούσι
Monestir de Koutloumousiou
Monestir de Pantokratoros
Παντοκράτορος
Monestir de Xiropotamou
Ξηροποτάμου
Monestir de Xiropotamou
Monestir Zografu
Ζωγράφου; Зограф
Monestir Zografu
Monestir de Dochiariou
Δοχειαρίου
Monestir de Dochiariou
Monestir de Karakalou
Καρακάλλου
Monestir de Filotheou
Φιλοθέου
Monestir de Simonos Petra
Σίμωνος Πέτρα, Σιμωνόπετρα
Monestir de Simonos Petra
Monestir de Sant Pau
Αγίου Παύλου, Agiou Pavlou
Segle X Monestir de Sant Pau
Monestir de Stavronikita
Σταυρονικήτα
1536 Monestir de Stavronikita
Monestir de Xenophontos
Ξενοφώντος
Monestir de Xenophontos
Monestir d'Osiou Grigoriou
Οσίου Γρηγορίου
Monestir d'Osiou Grigoriou
Monestir d'Esfigmenou
Εσφιγμένου
Monestir d'Esfigmenou
Monestir de Sant Panteleimon
Αγίου Παντελεήμονος, Agiou Panteleimonos; Пантелеймонов; Ρωσικό, Rossikon
Monestir de Sant Panteleimon
Monestir de Konstamonitou
Κωνσταμονίτου
Monestir de Konstamonitou

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Entrada "Mont Athos", Gran Enciclopèdia Catalana, (data d'accés: 13-02-09).
  2. ¡Dones a l'Athos!, El Periódico, 11 de gener 2008 (data d'accés: 14-02-09).
  3. Kadas, Sotiris. La Muntanya Sagrada (en grec). Atenes: Ekdotike Athenon, p. 9. ISBN 960-213-199-3. 
  4. Athonite monasticism at the dawn of the third millennium, Pravmir Portal
  5. Masoliver, Alexandre. Història del monaquisme cristià. Atenes: Abadia de Montserrat, p. 98. ISBN 8472023982. 
  6. Entrada "Expedició dels almogàvers a Orient", Gran Enciclopèdia Catalana, (data d'accés: 15-02-09).
  7. Desgreuge català al mont Athos, set segles després, Vilaweb, 9 d'octubre 2005 (data d'accés: 16-02-09).
  8. Entrada "Idiorítmic-a", Gran Enciclopèdia Catalana, (data d'accés: 15-02-09).
  9. Kadas, Sotiris. La Muntanya Sagrada (en grec). Atenes: Ekdotike Athenon, p. 14–16. ISBN 960-213-199-3. 
  10. (castellà)El monte Athos, La Vanguardia, 20 de juny 1913, pàg.11 (data d'accés: 16-02-09).
  11. (castellà)Monte Athos, La Vanguardia, 5 d'abril 1913, pàg.13 (data d'accés: 16-02-09).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Orthodox cross Monestirs del Mont Athos

Gran Laura · Vatopediu · Iviron · Hilandar · Dionísiu · Koutloumousiou · Pantokratoros · Xeropotamou · Zografu · Dochiariou · Karakalou · Philotheou · Simonos Petra · Agiou Pavlou · Stavronikita · Xenophontos · Osiou Gregoriou · Esphigmenou · Aghios Panteleimon · Konstamonitu