Batalla de Cassel (1677)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de Cassel
guerra franconeerlandesa
Data 11 d'abril del 1677
Localitat Cassel
Resultat Victòria francesa
Batalla de Cassel (1677) (França)
Batalla de Cassel (1677)
Batalla de Cassel (1677)
Coord.: 50° 48′ 2″ N, 2° 29′ 18″ E / 50.80056°N,2.48833°E / 50.80056; 2.48833
Bàndols
Regne de França Regne de França República Neerlandesa Províncies Unides
Comandants en cap
Regne de França Felip d'Orleans
Regne de França Louis de Crevant
Regne de França François de Montmorency
República Neerlandesa Guillem III d'Anglaterra
Forces
Aproximadament 34.000 homes 32.000 homes
Baixes
Més de 8,000 morts i ferits
més de 3.000 presoners

La Batalla de Cassel va ser lluitada l'11 d'abril del 1677, com a part de la guerra franconeerlandesa. Va resultar en la victòria francesa sota Felip d'Orleans, I duc d'Orleans, assistit pel Duc de Humières i el Mariscal Luxembourg, contra els neerlandesos sota Guillem III d'Anglaterra, Stadtholder dels Països Baixos. La batalla va tenir lloc a prop de Cassel, 30 km al sud de Dunkirk en l'actualitat França.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Fins a la Guerra de Devolució, Lluís XIV de França considerava als seus aliats militars de les Províncies Unides des de la dècada de 1560[1] com a rivals comercials, republicans sediciosos i heretges protestants. Això va acabar amb la Triple Aliança de 1668, que els holandesos van signar el tractat de Breda[2] amb Anglaterra (contra la qual acabaven de lliurar una guerra) i Suècia en suport d'Espanya, un altre enemic recent. Lluís es va sentir profundament traït pels holandesos,[3] i va arribar a considerar-los com un obstacle a l'expansió francesa als Països Baixos espanyols.[4]

Els quatre anys de pau que van seguir a la Guerra de Devolució, Lluís va preparar la guerra contra les Províncies Unides. El primer i principal objectiu era guanyar el suport d'Anglaterra,[5] que es sentia amenaçada pel seu creixent poder naval, i amb la que Lluís va acordar enviar tres milions de lliures anuals.[3] Suècia va acordar donar suport indirectament la invasió de les Províncies Unides, amb l'amenaça a Brandenburg si aquest intervenia en la guerra contra la República Holandesa.

En 1673 la guerra de dóna un tomb quan les Províncies Unides aconseguiren l'aliança del Sacre Imperi Romà, Espanya, Dinamarca, Brandenburg i diversos alemanys, mentre Carles II d'Anglaterra va sortir de la guerra obligat per la opinió pública anglesa.2 En 1677 la guerra resultava esgotadora, França havia perdut al mariscal Turena i les Províncies Unides a Michiel de Ruyter. Però per la campanya de 1677, Lluís XIV va decidir tornar a prendre la iniciativa.[6]

Després que Lluís XIV prengués Valenciennes i posés setge a Cambrai, el seu germà Felip I d'Orleans, juntament amb el Mariscal d'Humières, va rebre l'ordre d'atacar Sant Omer. Guillem d'Orange no va poder salvar Valenciennes i veient-se incapaç d'aturar Lluís XIV a Cambrai va posar el seu interès en conservar la plaça de Sant Omer.[6]

La batalla[modifica | modifica el codi]

L'exèrcit francès comandat per Felip I d'Orleans, amb 30.000 homes es va enfrontar a un exèrcit holandès-aliat del mateix nombre comandat per Guillem d'Orange, amb ambdos bàndols formant de manera clàssica. La infanteria a la dreta francesa, encapçalada pel duc d'Humières, va fer retrocedir l'esquerra holandesa. Alhora, un atac de la dreta holandesa es va defensar per l'esquerra francesa, on les tropes estaven al comandament de mariscal de Luxemburg. Els holandesos van ser colpejats a fons, però els francesos van retardar la persecució en saquejar l'equipatge abandonat de Guillem. Així i tot, la victòria fou gairebé completa: els holandesos van perdre uns 8.000 morts i ferits, amb 3.000 més fets presoners.[7]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

El 1678, Lluís XIV se les va enginyar per dividir la coalició, i finalment aconseguí guanyar considerables territoris al Tractat de Nimega.[8] Entre aquests cal ressaltar la incorporació del Franc Comtat i diversos territoris dels Països Baixos cedits per la Corona Hispànica. Tot plegat, les Províncies Unides (llavors les actuals Bèlgica i Luxemburg formaven part dels Països Baixos) van aconseguir frustrar les ambicions de dues de les més grans dinasies reials de l'època: els Estuards i els Borbons.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Wolf, John B. The Emergence of European Civilization (en anglès). Harper & Row, 1962, p. 316. ISBN 0060471808. 
  2. Marley, David. Wars of the Americas: A Chronology of Armed Conflict in the New World, 1492 to the Present (en anglès). ABC-CLIO, 1998, p. 168. ISBN 0874368375. 
  3. 3,0 3,1 Lynn, 1999, p. 109.
  4. J. P. Sommerville, The wars of Louis XIV
  5. Smith, Rhea Marsh. Spain: A Modern History (en anglès). University of Michigan Press, 1965, p. 200. ISBN 0472071505. 
  6. 6,0 6,1 Guinement Keralio, Luis Félix. Encyclopedia metódica. Arte militar (en castellà). imprenta de Sancha, 1791, p. 261. 
  7. Nolan, Cathal J. Wars of the age of Louis XIV, 1650-1715: an encyclopedia of global warfare and civilization (en anglès). Greenwood Press, 2008, p. 72. 
  8. Història de la Generalitat de Catalunya i els seus Presidents (1518 - 1714). Vol.2. 1a ed.. Enciclopèdia Catalana, 2003, p.277. ISBN 84-412-0885-9. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Lynn, John A. The Wars of Louis XIV: 1667–1714 (en anglès). Longman Publishers, 1999. ISBN 0582056292.