Batalla de Parthenay
Revolta de La Vendée  | |
|---|---|
| Tipus | batalla |
| Data | 25 juny 1793 |
| Coordenades | 46° 38′ 55″ N, 0° 14′ 52″ O / 46.6486°N,0.2478°O |
| Lloc | Parthenay |
| Estat | França |
La batalla de Parthenay va tenir lloc el 25 de juny de 1793 durant la revolta de La Vendée. Acabà amb la presa de la ciutat de Parthenay per part dels republicans.
Preludi[modifica]
El 14 de juny de 1793, la ciutat de Parthenay va caure en mans dels Vendeans dirigits pel general Lescure. Una citació elaborada pels Comitès dels Exèrcits Catòlic i Reial convoca els republicans a la rendició, en cas contrari la ciutat quedarà reduïda a cendres.[1] Els patriotes van capitular immediatament i Parthenay va ser ocupada per un exèrcit de 5.000[2] a 6.000[1] camperols.
Durant el mes de juny de 1793, el general republicà Westermann va arribar com a reforç a Niort amb la seva legió del nord de 1.200 homes.[3] En aquesta ciutat, el general en cap Armand Louis de Gontaut tem ser atacat pels vendeans i ordena a Westermann que faci una incursió a Parthenay.[1]
Procediment[modifica]
El 24 de juny al vespre, Westermann va sortir de Saint-Maixent al capdavant de la seva legió del nord[1] i durant la nit es va llançar sobre Parthenay. Els republicans travessen la porta amb la seva artilleria, la infanteria entra a la ciutat i ràpidament s'apodera de tres canons mentre la cavalleria passa per la ciutat. Sorpresos en el seu somni, els Vendeans gairebé no van oposar resistència i van fugir. Lescure corre amb 700 pagesos però no pot evitar la derrota. Els Vendeans fugen en direcció a Thouars on es dispersen al boscatge.[3][1]
Després de l'èxit d'aquesta incursió, Westermann va tornar a Saint-Maixent, després va tornar a Parthenay el 30 de juny, la seva columna reforçada per dos batallons,[2] 56 Caçadors de les Ardennes[1] i vuit canons,[2] és a dir, 2.500 homes.[3][1] Els vendeans havien reocupat breument el lloc, però van fugir sense lluitar.[3]
Pèrdues[modifica]
Segons el diputat Goupilleau, els republicans només van perdre uns quants ferits,[4] de fet set homes,[1] mentre que les baixes dels vendeans van ser de 600 homes,[4] la qual cosa és probablement una exageració. No obstant això, es van fer 100 presoners.[1]
Conseqüències[modifica]
Guanyador, Westermann va tornar breument a Saint-Maixent on va rebre reforços, abans de tornar al boscatge.[2] Després d'haver informat una concentració de Vendeans a la ciutat d'Amailloux, Westermann es va llançar l'1 de juliol sobre aquesta parròquia i va dispersar els insurgents. Aleshores la vila va ser incendiada i diversos dels seus habitants van ser assassinats.[1] Westermann proclama que qualsevol poble que proporcioni ajuda o homes als rebels patirà la mateixa sort.[2] Després va escriure una memòria sobre la seva expedició. {nota, 1}.
El mateix dia va arribar al Château de Clisson, residència del general Lescure, que havia fugit quatre hores abans.[2] El castell és saquejat i després incendiat. Aleshores Westermann va continuar la seva marxa i es va apoderar de Bressuire sense lluitar.[2] La marquesa de La Rochejaquelein, esposa del general Lescure, relata la batalla a les seves memòries. {nota, 2}
Notes[modifica]
| « | <Vaig arribar, cap a mitjans de juny, primer any de la República, amb la meva legió, a Saint-Maixent; El general Biron tenia llavors el comandament en cap de l'exèrcit.
El dia 20 del mateix mes m'informaven que els bandolers havien resolt l'atac a Niort, que s'estava formant una gran concentració per a això a Parthenay, en virtut de l'ordre de Biron. Surto la mateixa nit amb 1200 homes de la meva legió. Em trobo a les portes d'aquesta ciutat a les dues de la matinada. Els llocs avançats enemics van quedar sorpresos i els vam tallar la gola, les portes de la ciutat es van trencar amb foc de canó; i enmig d'un foc ben sostingut, carrego amb la meva petita infanteria mentre la cavalleria envolta el camí des de l'altre extrem de la ciutat. De 10 a 12 mil bandolers van fugir, abandonant la seva artilleria; molts van ser tallats a trossos i fets presoners; quantitat de pa, bous i cavalls va ser la captura d'aquell dia, i Niort, que en aquell temps encara no estava fortificada, no va ser atacada. L'endemà vaig tornar a St. Els bandolers van marxar a Nantes alhora, i un exèrcit de 40.000 homes va assetjar la plaça. Biroon em dóna l'ordre de marxar en la seva defensa i m'envia un reforç de dos batallons febles. Passejant per Tours, era impossible arribar a temps, així que vaig decidir caminar recte per Nantes a través del país enemic. Surto el 30 de juny, amb 2.500 homes, Parthenay havia tornat a caure en poder dels enemics, els quals, a la meva aproximació, van evacuar aquesta ciutat saquejant-la. El primer de juliol, després d'una feble resistència, vaig agafar Amaillou, un dels caus de bandolers on van morir diversos i quatre membres del comitè reialista presoners, es van agafar molts cavalls i bous i tot va ser enviat de tornada a Niort. Volent donar exemple de venjança pel saqueig de Parthenay, vaig lliurar Amaillou al saqueig, enviant de tornada tots els mobles i efectes per ser repartits als patriotes de Parthenay. Abans de marxar d'Amaillou la vaig fer incendiar, i el mateix dia vaig anar a Clisson a investir el castell d'Lescure; aquest bandoler es va dedicar a l'evacuació d'aquest castell; però informat de la meva arribada, va fugir amb tota la seva gent, i el castell va ser entregat al saqueig i reduït a cendres. Al país revoltat, el cornetí va sonar per totes bandes, i l'assemblea es va formar a Bressuire. Des del cim del campanar, Lescure va veure, plorant, les flames de la conflagració del seu castell, i va cridar venjança. M'assabento que l'assemblea eren uns vint mil homes amb quatre peces de canó. El 2 de juliol passo orgullós per aquesta plaça. Els bandolers estaven tan intimidats per aquestes conflagracions que van fugir sense disparar ni un tret.">[3] |
» |
| « | <Durant aquest temps, el Boscatge també va ser l'escenari d'un combat que no s'havia previst. Hi havia a Amaillou, entre Bressuire i Parthenay, una petita reunió de camperols que s'havien format per a la seguretat del país. M. de Lescure va saber que el general Biron era a Niort, que el seu exèrcit augmentava cada dia i que l'avantguarda era a Saint-Maixent, amenaçant Parthenay. De seguida envià a Saumur, demanant al MM de Baugé, als cavallers Beauvolliers i de Beaurepaire, que anessin a Amaillou; ell mateix, ferit com estava, hi va voler anar a vetllar per la defensa d'aquest lloc. El vaig deixar malalt i el braç en una fona; Vaig anar amb ell, incapaç de portar-me a deixar-lo en aquest estat.
Vam parar una nit a Clisson, i l'endemà vam arribar a Amaillou. Hi vam trobar M. de R***; era un cavaller d'uns trenta anys. Per donar-se un aire més distingit, anava amb un abric de vellut blau, brodat de lluentons, una bossa i un barret sota el braç, l'espasa al costat: era la primera vegada que se'l veia al campament. Va dir que havent sabut que els caps estaven ocupats en un altre lloc, havia cregut necessari anar a Amaillou, per prendre-hi el comandament del lloc. M. de Lescure li va agrair molt; i com va arribar amb els oficials esgotats de fatiga, va suplicar al senyor de R*** que fos prou bo per encara manar el campament i fer-se càrrec del vivac per aquella nit. Va respondre que un senyor com ell no estava fet per dormir fora. "Com a cap, tens raó", va cridar el senyor de Lescure rient. Manà als soldats que es tornessin per guardar-lo tota la nit sota la pluja, lluny del foc: això es va dur a terme, i el senyor de R*** no va tornar a aparèixer. L'endemà, mentre anava caminant amb el cavaller de Beauvolliers, vam veure xafardejar tots els pagesos; havien agafat dos caçadors republicans; endevinàvem que eren desertors: de fet, venien de Saint-Maixent. S'havia vist el seu vol; havien estat perseguits durant cinc llegües, i van arribar sense alè. El nostre poble havia començat a envoltar-los, alguns els deien que eren espies, altres que era hora de cridar Visca el Rei! alguns que s'havien de matar. Enmig d'aquest tumult, estaven fermament prohibits; els vam agafar sota el braç i els vam portar al senyor de Lescure, que era al seu llit: els va interrogar. El primer va respondre alegrement que es deia Cadet; que havia estat col·locat a la legió del Nord, i que, desitjant lluitar pel Rei, va desertar. El segon, amb aire avergonyit, va dir que havia emigrat, i que era suboficial del regiment de la Chatre. La seva manera d'explicar-se va donar desconfiança al senyor de Lescure, que va recomanar vigilar-lo. Poc després, es va distingir pel seu coratge i el seu mèrit; i quan fou estimat en l'exèrcit, relatà que era un cavaller d'Alvèrnia, que es deia M. de Solilhac. No entenc què podria haver-lo induït a amagar-se al principi; des de llavors ha estat sempre un dels oficials més valents de la Vendée. La presència del Sr. de Lescure va portar a Amaillou un gran nombre de pagesos; va pensar llavors que calia tirar endavant i ocupar Parthenay. M. Girard de Beaurepaire, que comandava una petita divisió adjunta a l'exèrcit del senyor de Royrand, li va dir que vindria a unir-se a ell i que li portaria cent cinquanta cavalleries: va ser un gran alleujament. El senyor de Lescure només tenia quinze cavalls. Aquesta unió es va fer a Parthenay. S'esperava que fos atacat. El senyor de Baugé i el cavaller de Beaurepaire tenien tapiades totes les sortides de la ciutat, excepte les portes de Thouars i de Saint-Maixent; En aquesta darrera porta es van col·locar dues peces de canó; es van col·locar un lloc avançat i guàrdies. Es va acordar que de tant en tant deixaria una patrulla que fes una lliga, i després tornaria, perquè sempre hi hagués una a fora. El senyor Girard de Beaurepaire va ser encarregat de vetllar per l'execució de totes aquestes mesures cautelars, que foren desateses: es va anar a dormir, i la patrulla de mitjanit no va marxar. L'avantguarda republicana, comandada pel general Westermann, va arribar a la porta: la guàrdia va ser estrangulada i la bateria sorpresa. Un home anomenat Goujon, un dels sis dragons que havien desertat, va ser assassinat defensant les peces amb valentia. MM. de Lescure i de Baugé s'havien llençat al mateix llit. M. de Baugé es va aixecar de seguida, i va córrer cap a la porta de Sant Maixent: la trobà abandonada; els pagesos estaven en un estat de desordre; va rebre una bala que li va trencar la cama, i va quedar enmig dels blaus; la nit era fosca: no era reconegut, i girant a la dreta es va afanyar cap al riu. Així que vam veure que era vendeà i el vam deixar. Va saltar el seu cavall a l'aigua i va començar a nedar; una segona descàrrega va matar el cavall. Els Vendeans, que estaven a l'altra banda, van aconseguir, però, treure M. de Baugé. El senyor de Lescure, molt malmès per la seva ferida, havia tingut moltes dificultats per vestir-se i salvar-se; no va trigar gaire a ser atrapat. L'endemà al matí els republicans van ocupar la ciutat, on no s'havien atrevit a avançar gaire durant la nit. El senyor de Lescure no havia volgut que el seguís a Parthenay; Havia tornat d'Amaillou a Clisson; va enviar un genet a dir-me què estava passant. Aquest home va arribar a tot galop, l'ensurt li havia fet perdre el cap: creia que el perseguien, va trucar a la meva porta i em va despertar plorant: «Madame, en nom del senyor de Lescure, fugiu; ens van colpejar a Parthenay: fugir. El terror em va apoderar; Amb prou feines vaig tenir la calma de preguntar si li havia passat alguna cosa al meu marit. Em vaig vestir de pressa, oblidant-me de lligar la bata, i vaig fer despertar tothom; Correria pel pati, encara aguantant el meu vestit; Vaig trobar una tropa de segadors; Els vaig dir que anessin a lluitar, i que no era hora de treballar; Vaig agafar pel braç un vell paleta de vuitanta anys; Li vaig suplicar que em portés a una masia, el camí pel qual em pensava haver oblidat; Vaig arrossegar allà aquest pobre home, que amb prou feines podia caminar mentre jo corria. Algú va venir a donar-me alguns detalls que van calmar una mica el meu terror. Vaig saber que després del primer moment, el senyor de Lescure s'havia retirat pacíficament, i sense ser perseguit ni molestat. Tanmateix, vaig muntar al meu cavall i vaig començar cap a Chatillon; Hi vaig arribar a les cinc de la tarda. Em va sorprendre força, en entrar-hi, que la gent s'amuntegués al meu voltant, exclamant: Allà està! aquí està! S'havia escampat el rumor que el senyor de Lescure i jo havíem estat capturats a Parthenay: tothom estava consternat. Vaig anar a tranquil·litzar el consell superior, explicant el que sabia, després vaig agafar el camí de la Boulaye. Vaig trobar la meva mare arribant amb cotxe. S'havia assabentat, a través del soroll del públic, de les notícies falses que s'estaven difonent, i la van voler portar a Niort perquè morís amb mi a la bastida. Vam estar molt contents de retrobar-nos: no podia confiar en els seus ulls. Tanmateix, M. de Larochejaquelein veia cada dia disminuir la seva guarnició a Saumur; res no podia frenar els pagesos, perquè creien que tot s'havia acabat, que no hi havia res més a témer. Un se n'anava rere l'altre, a trobar la seva granja i els seus bous. El senyor de Larochejaquelein veia clarament que en poc temps no tindria un soldat, i s'ocupava diàriament d'enviar al Boscatge pólvora, artilleria i municions de tota mena. Per enganyar els habitants sobre la debilitat de la guarnició, travessava cada nit la ciutat al galop amb uns quants oficials, cridant Visca el Rei! En ella va trobar la novena a Saumur. Tres mil republicans acabaven d'ocupar Chinon: van haver d'abandonar la ciutat. Quedaven dues pistoles, se les va emportar; però a Thouars es va veure obligat a llençar-los al riu. Va arribar a Amaillou el dia que el senyor de Lescure es va retirar de Parthenay. Tanmateix, aquests dos senyors van veure clarament que no tenien prou homes per defensar aquest cantó; es van retirar a Chatillon per reunir-hi el gran exèrcit. El general Westermann, al seu costat, va avançar amb uns deu mil homes; va entrar a Parthenay: d'allà va arribar a Amaillou sense experimentar cap resistència; va fer incendiar el poble: aquest és l'inici de les conflagracions republicanes. Westermann va marxar llavors cap a Clisson; sabia que era el castell de M. de Lescure, i imaginant-se que havia de trobar una guarnició nombrosa i provar una defensa obstinada, avançà amb tota la seva gent, no sense grans precaucions, per atacar aquest castell del cap de bandolers: va arribar cap a les nou del vespre. Uns pagesos, amagats al bosc del jardí, van fer trets, que van aterrir els republicans; però van agafar unes quantes dones i van saber que a Clisson no hi havia ningú, que, a més, no era susceptible de cap defensa. Aleshores va entrar Westermann, i des d'allí va escriure una carta triomfal a la Convenció, enviant-li el testament i el retrat del senyor de Lescure. Aquesta carta va ser publicada als butlletins. No va voler renunciar al que s'havia imaginat per endavant, i va fer saber que després d'haver creuat multitud de barrancs, sèquies, camins coberts, havia arribat al cau d'aquest monstre, vomitat per l'infern., i que era li posarà foc. Efectivament, va fer portar palla i fagots a les habitacions, a les golfes, als estables, a la granja, i va prendre totes les seves mesures perquè res s'escapés del foc. El senyor de Lescure, que havia ben previst aquest esdeveniment, havia donat, molt abans, l'ordre de desmantellar el castell; però, assabentat del temor que aquesta notícia havia escampat pel veïnat, i que els habitants abandonaven les seves granges, va temer l'efecte que aquesta precaució produïa en el país, i no va fer que no s'emportés res de Clisson; així es va cremar el castell amb els mobles i absolutament tot el que contenia; ni tan sols es van estalviar grans provisions de blat i fenc; el mateix passava arreu: els exèrcits republicans cremaven les nostres botigues i aixafaven el país amb les seves requises. Jo havia anat a sopar a Chatillon amb aquests senyors el dia que els van informar de l'incendi de Clisson; no ens va fer gaire efecte: feia temps que ho esperàvem; però el que importava era la marxa de Westermann, que de seguida havia avançat cap a Bressuire, i es dirigia cap a Chatillon.>[5] |
» |
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Émile Gabory, Les Guerres de Vendée, Robert Laffont, 1912-1931 (réimpr. 2009), 1476 p.
- Yves Gras, La guerre de Vendée: 1793-1796, Paris, Economica, coll. «Campagnes et stratégies», 1994, 184 p. (ISBN 978-2-7178-2600-5).
- Victòria de Donnissan de La Rochejaquelein, Mémoires de la marquise de La Rochejaquelein, L-G Michaud, imprimeur-libraire, 1817.
- Jean Tabeur (préf. Jean Tulard), Paris contre la province: les guerres de l'ouest, 1792-1796, Paris, Economica, coll. «Campagnes & stratégies / Les grandes batailles» (no 70), 2008, 286 p. (ISBN 978-2-7178-5641-5).
- François-Joseph Westermann, Campagne de la Vendée du général de brigade Westermann, Imprimerie, rue du théâtre-français, n°4, 1794.