Batalla de Saint-Fulgent (1793)
Revolta de La Vendée  | |
|---|---|
 | |
| Tipus | batalla |
| Data | 22 setembre 1793 |
| Coordenades | 46° 51′ 14″ N, 1° 10′ 36″ O / 46.8539°N,1.1767°O |
| Lloc | Saint-Fulgent |
| Estat | França |
La primera batalla de Saint-Fulgent va tenir lloc el 22 de setembre de 1793 durant la revolta de La Vendée. Acaba amb la victòria dels Vendeans que recuperen la ciutat de Saint-Fulgent als republicans.
Preludi[modifica]
Després de la seva victòria a Montaigu, les forces de la Vendée de Lescure i Charette, d'acord amb el pla elaborat pel generalíssim d'Elbée, han de marxar cap a Clisson per prendre l'exèrcit de Magúncia en pinces amb les forces de Bonchamps i Lyrot.[1] Tanmateix, Lescure i Charette no van seguir el pla previst i van decidir atacar la guarnició de Saint-Fulgent.[2] No s'aclareix l'origen d'aquesta decisió i els seus motius: a les seves memòries l'oficial reialista Bertrand Poirier de Beauvais creu que la idea prové de Lescure, mentre que altres autors l'atribueixen a Charette.[2]
Des del 14 de setembre,[3] la ciutat de Saint-Fulgent és controlada per un cos de l'Exèrcit de les costes de La Rochelle comandat pel general Jean Quirin de Mieszkowski.[2] El 16 de setembre, fins i tot abans de la derrota de les seves tropes a la batalla de Coron i la batalla de Pont-Barré, el general Rossignol, comandant en cap de l'exèrcit a les costes de La Rochelle, va ordenar al general Chalbos, aleshores a Chantonnay, retrocedir en Luçon.[4] El dia 17, Chalbos va enviar un missatger a Mieszkowski per avisar-lo d'aquest moviment, tanmateix el seu despatx no li va arribar fins al 20.[4] l'Exèrcit de Magúncia i que es troba a Clisson, per demanar-li consell i ordres.[4] El dia 21, Canclaux, informat de la derrota de Beysser a Montaigu, va enviar l'ordre a Mieszkowski de batres en retirada, però el despatx, portat per l'ajudant general Dufour, no li va arribar, tots els camins estaven tallats pels soldats vendeans.[5]
Forces presents[modifica]
El cos de Mieszkowski era de 4.000 homes segons Lucas de La Championnière,[6][7] 4.500 segons Émile Gabory,[5] 5.000 segons Yves Gras[8] i 6.000 segons Le Bouvier-Desmortiers i la marquesa de La Rochejaquelein.[6][9] Segons Charles-Louis Chassin, Mieszkowski només va comandar 3.000 homes durant la batalla.[10] Aquesta xifra també la rep l'historiador Lionel Dumarcet.[2] La cavalleria està formada per brigades de gendarmeria nacional dels departaments de Vendée, Vienne, Charente-Inférieure i Dordogne, sota el comandament del capità Mauflastre.[10] Entre les tropes d'infanteria hi ha el 5è batalló de voluntaris de Charente, comandat per Reboul.[10]
Els Vendeans són uns 20.000 segons Chassin.[10][11]
Desenvolupament[modifica]
El 22 de setembre, els Vendeans van arribar davant de Saint-Fulgent al capvespre1. La lluita comença amb un duel d'artilleria. Llavors la infanteria es dedica a l'extinció del foc, però es porta a terme amb gran confusió a causa de la foscor.[5][7] Diversos vendeans resulten ferits per foc amic.[5][7] No obstant això, els atacants, en superioritat numèrica, van embolcallant el poble a poc a poc empenyent amb crits forts que sembren confusió entre els defensors.[2][5][7][12] Després de sis hores de combat,[13] Mieszkowski va evacuar Saint-Fulgent, però els republicans van ser avançats i derrotats per la cavalleria de Vendée.[2][5][7]
Segons certs autors reialistes, com Victoire de Donnissan de La Rochejaquelein i Adophe de Brem, les tropes de Charles de Royrand van intervenir i van participar en la persecució1. Però d'altres, com Le Bouvier-Desmortiers i Bittard des Portes, contesten aquest relat.[2] Per a l'historiador Lionel Dumarcet: "és molt difícil de respondre".[2]
Els republicans van retrocedir sobre Chantonnay[13] i van ser perseguits fins a Quatre-chemins, a l'Oie.[14][8] Després arriben a Fontenay-le-Comte, després tornen a Les Sables-d'Olonne per Luçon.[10]
Pèrdues[modifica]
Després de la lluita, la columna de Mieszkowski només compta amb 2.000 homes, contra 3.000 abans de la batalla.[10] Segons les memòries [A 1] de l'oficial reialista Bertrand Poirier de Beauvais, els Vendeans van fer prop de 700 presoners.[14]
Els Vendeans es van apoderar de diverses armes: 20 canons segons Bittard des Portes,[6] 16 segons Le Bouvier-Desmortiers[6] i sis segons Poirier de Beauvais,[14] un nombre també conservat pels historiadors Lionel Dumarcet i Émile Gabory.[2][5] Segons Poirier de Beauvais i la marquesa Victoire de Donnissan de La Rochejaquelein [A 2], els presoners i el botí foren retornats a Mortagne.[14][9] A les seves memòries [A 3], l'oficial reialista Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière també informa que els vendeans es van apoderar d'un immens botí, en particular amb nombroses peces de canons i tot el bagatge de l'exèrcit republicà,[7] però que la divisió és en avantatge de el Gran Exèrcit i que Charette només rep uns quants canons.
Conseqüències[modifica]
L'atac a Saint-Fulgent, però, resulta ser un greu error estratègic per part de Lescure i Charette, perquè el mateix dia les forces d'Elbée, Bonchamps i Lyrot ataquen soles l'exèrcit de Magúncia pel costat de Clisson i són rebutjats a la batalla de Pallet.[2][5][13][8] Aleshores, el general Canclaux pot retirar-se en bon ordre a Nantes per preparar una nova ofensiva.[2][5] Charette se separa de Lescure i marxa a Les Herbiers on roman inactiu cinc dies.[5][15] Els exèrcits de Bas-Poitou i del Pays de Retz també van experimentar la deserció de certs oficials, que, considerant "els altres exèrcits més valents", s'incorporaren al Gran Exèrcit.[15]
Notes[modifica]
| « | <"Mentre aquestes coses passaven a l'exèrcit de Bonchamps, el gran exèrcit, en comptes d'ajudar-lo, el dia 22, com s'havia acordat, s'havia posat cap al vespre, conjuntament amb el del país de Charette...
Arribem a la vista de l'enemic mitja hora abans de la posta de sol. Estaven acampats a les altures de Saint-Fulgent, davant nostre, tenint uns trossos de quatre a la carretera gran; van ser en part desmantellats pels nostres. Però el dia que cau va disminuir l'efecte de l'artilleria a banda i banda. Quan el dia va ser prou fosc que ja no era possible distingir els objectes, com la columna de l'exèrcit realista arribava als nostres canons, vaig agafar tots els tambors i els vaig col·locar a uns cent passos de la carretera, a dreta i esquerra, fent avancen mentre bategen la càrrega, de manera que l'enemic dirigint el seu foc pel costat del soroll que fan els tambors, la columna no va ser maltractada i així va arribar als canons. Els republicans encara volien aguantar a l'entrada de Saint-Fulgent, però els crits multiplicats i interminables de "Vive le Roi!" que es responien per totes bandes l'espantaven fins a tal punt que, passat aquest poble, ja no era una retirada sinó una completa derrota. Tot l'equipatge, sis peces de canó van caure a les nostres mans, i des de Saint-Fulgent fins a Quatre-Chemins la carnisseria va ser terrible. Durant els tres dies següents els camins estaven plens de presoners que els camperols portaven a Mortagne; n'hi havia prop de set-cents, molts només dirigits per dones. Així, veiem que aquestes desgraciades víctimes de l'expedició de Turreau estaven lluny de fer-les morir en la tortura, ja que les portaven a les nostres presons, sabent, però, que no es donava pietat als seus marits ni als seus fills. Vam tenir, doncs, la satisfacció d'aconseguir tres victòries assenyalades en quatre dies, i sobre les millors tropes de la República. Joly, Charette, La Cathelinière, etc., van poder tornar al seu país, cosa que van fer.> |
» |
| « | <"“Aquell mateix dia vam lluitar a Saint-Fulgent: atacar els sis mil blaus que hi havia, tallant-los a trossos, agafant totes les seves armes i el seu equipatge aviat es va acabar. La mateixa mala conducta de l'exèrcit de Charette; mateix coratge, mateix ardor del seu líder. Al valent Avril, pagès, oficial de cavalleria de la parròquia de May d'Anjou, prop de Cholet, hi va haver trencat el braç; va ser amb Forest, Loiseau, Legeay i els Godillon, els genets pagesos més estimats. Un jove que es deia Rinchs, músic de la Guàrdia Suïssa, un noi encantador, en veure els Blues en la derrota, va treure el clarinet de la butxaca enmig de la persecució i va començar a tocar, en burla: Ah! estarà bé. Una bala de canó va trencar el cap del seu cavall; Rinchs es va aixecar dempeus i va continuar caminant tocant l'aire i perseguint.
El cavaller de Beauvollier va rebre una contusió a l'estómac, ningú va córrer més riscos. El petit de Mondion i el senyor de Lescure van perseguir els enemics tan desesperats que a les deu del vespre encara estaven al punt. Quatre soldats republicans vestits de blanc s'havien amagat darrere les bardisses i disparaven contra el nostre poble; aquests senyors, creient que eren vendeans, els cridaven: "Visca el Rei! No dispareu, són els vostres comandants"; van respondre: "Visca el Rei!" i va tornar a disparar. El senyor de Lescure els digué: «Vaig a vosaltres, doncs no tireu», i al mateix temps, com ell estava a sobre d'ells i estirava el braç per donar-los cops amb el pla dels seus sabre, van disparar una volea al final del seu toc; havien omplert les seves armes de bales i trets. A la llum del foc, els generals van reconèixer els soldats republicans. El senyor de Lescure tenia la seva sella i la roba acribillada, així com aquests senyors; però només hi havia el petit de Mondion que va rebre vuit grans de plom a la mà; el van fer patir molt, tenint en compte la molèstia que van tenir en treure'ls; la mà i el braç van estar inflats durant molt de temps. Tots els pagesos van tornar a casa, celebrant les seves victòries; una gran quantitat d'efectes d'equip, canons, pólvora, que havien estat capturats, van ser enviats a Mortagne, i a Châtillon 7.000 lliures en assignats trobats en una caixa. Es van cantar Te Deum per tota la Vendée." |
» |
| « | <"Se li va retreure al senyor Charette que, si su mereixia, el convertiria en una de les causes de la destrucció del nostre exèrcit. He sentit dir als oficials que la senyora de Bonchamps havia acceptat anar l'endemà a atacar el nucli de l'exèrcit de Magúncia que es trobava a Clisson. El senyor de Bonchamps, secundat per gent de Loroux, va atacar l'avantguarda el dia assenyalat i li va endur tota l'artilleria. Però havent-se precipitat el general Canclaux amb el seu exèrcit, el joc ja no era igual; els vendeans van perdre amb la seva captura tots els canons que ells mateixos havien portat i van ser vigorosament rebutjats.
El senyor de Charette en comptes de girar en aquesta direcció ens va portar al Bourg de Saint-Fulgent on hi havia una guarnició de 4.000 homes; vam arribar al capvespre. Van començar canonant-nos per banda i banda, els trets estaven tan ben ajustats que l'eix de la nostra primera peça es va tallar; vam trobar després d'agafar el primer pal la roda d'una de les seves armes trencada i es va afirmar que era la resposta la que els havia retornat en el mateix moment. Tanmateix els nostres pagesos en un país desconegut i veient s'acostava la nit caminaven només amb por. No fugíen, però cadascú fent un pas a un costat en lloc de marxar directament al foc, la línia es va allargar fins al punt que, sense voler-ho, quasi havíem envoltat Saint-Fulgent. Tots els que havien sortit de la carretera no sabien on estaven disparant davant d'ells al lloc d'on venien els trets sense saber si disparaven contra els seus companys. Vam tenir moltes lesions d'aquesta manera. Finalment, uns crits terribles empès per totes bandes durant la nit ja molt fosca van fer temer a l'enemic les mateixes sortides dels de Tiffauge i Montaigu i el lloc ens va ser cedit; però vam estar molt de temps sense adonar-nos-en. Va agafar el camí de Quatre-Chemins; la cavalleria es va deslligar a la persecució i va fer que els pocs canons que se'ns havien escapat fossin abandonats. La massacre va ser horrible durant la foscor, va continuar l'endemà sobre els que s'havien refugiat entre els genets i els boscos. Diversos dels nostres genets s'havien trobat a la baralla durant la nit i havien relatat aventures singulars; un sol portava vint republicans que l'havien pres per un guia. A un altre ésser descavalcat se li va unir un escamot d'enemics: l'oficial li va aconsellar que prengués el cap i va agafar l'estrep per ajudar-lo a tornar a muntar. L'equipatge que quedava a Saint-Fulgent era immens, estava format per munició per a bocs, peces de canons dels quals hi havia un calibre de dotze, barques, bigues molt llargues, etc... Ens en podem fer una idea pel nombre de cavalls de tir. Se n'endugué 104 independentment dels bous, requisats, que arrossegaven totes les coses necessàries per al setge d'una ciutat forta. L'endemà es va repartir el botí: els destacaments del Gran Exèrcit es van separar de nosaltres i es van endur la major part; només ens quedaven unes quantes peces de canó. Vam anar al vespre als Herbiers; el record de la derrota de Luçon encara era tan present en la ment dels nostres soldats, que s'imaginaven que els volíem tornar a conduir a la plana. Van exigir a crits tornar a casa i diversos pelotons van intentar durant la nit trobar el camí cap al seu país. Molts oficials, fins i tot els millors, veient els altres exèrcits més valents que els nostres, seguien els destacaments que ens acabaven de deixar; d'altres que necessitaven roba van anar a buscar teles a Cholet, Mortagne o altres llocs i es van veure enduts per la gran desfeta que els va obligar a creuar el Loira. Vam estar cinc dies a les Herbiers sense rebre pa; els comissaris havien retirat tota la farina per al menjar del gran exèrcit que va aconseguir al mateix temps la famosa victòria de Chatillon. Estàvem reduïts a viure de naps i carn de moltó rostit; aquest menjar ens va provocar a tots una mena de disenteria. No sé si aquest va ser el motiu que va decidir marxar el senyor Charette; vam passar per les Essarts on va ser afusellat un capellà intrús.> |
» |
Referències[modifica]
- ↑ Dumarcet 1998, p. 266-267.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 Dumarcet 1998, p. 268-269.
- ↑ Savary, t. II, 1824, p. 96.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Savary, t. II, 1824, p. 157-158.
- ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 Gabory 2009, p. 266-267.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Dumarcet 1998, p. 274.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 Lucas de La Championnière 1994, p. 51-54.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Gras 1994, p. 75.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 La Rochejaquelein 1994, p. 244-245.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 Chassin, t. III, 1894, p. 110-117.
- ↑ Tabeur 2008, p. 136-137.
- ↑ Savary, t. II, 1824, p. 188.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 Tabeur 2008, p. 137-138.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Poirier de Beauvais 1893, p. 126-127.
- ↑ 15,0 15,1 Dumarcet 1998, p. 270-271.
Fonts[modifica]
- Charles-Louis Chassin, La Vendée Patriote 1793-1795, t. III, Paris, Paul Dupont, éditeur, 1894, 575 p.
- Lionel Dumarcet,François Athanase Charette de La Contrie: Une histoire véritable,Les 3 Orangers, 1998, 536 p. (ISBN 978-2-912883-00-1).
- Émile Gabory, Les Guerres de Vendée, Robert Laffont, 1912-1931 (réimpr. 2009), 1476 p.
- Yves Gras, La guerre de Vendée: 1793-1796, Paris, Economica, coll. « Campagnes et stratégies », 1994, 184 p. (ISBN 978-2-7178-2600-5).
- Jean-Baptiste Kléber, Mémoires politiques et militaires 1793-1794, Tallandier, coll. « In-Texte », 1989, 346 p.
- Victòria de Donnissan de La Rochejaquelein, Mémoires publiés d'après son manuscrit autographe, Éditions du bocage, 1994, 506 p.
- Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière, Lucas de La Championnière, Mémoires d'un officier vendéen 1793-1796, Les Éditions du Bocage, 1994, 208 p.
- Bertrand Poirier de Beauvais, Mémoires inédits de Bertrand Poirier de Beauvais, Plon, 1893, 420 p.
- Jean-Julien Savary, Guerres des Vendéens et des Chouans contre la République, t. II, Paris, Baudoin Frères, libraires-éditeurs, 1824, 515 p.
- Jean Tabeur (préf. Jean Tulard), Paris contre la province: les guerres de l'ouest, 1792-1796, Paris, Economica, coll. «Campagnes & stratégies / Les grandes batailles» (no 70), 2008, 286 p. (ISBN 978-2-7178-5641-5).