Batalla de Saint-Gervais
Revolta de La Vendée  | |
|---|---|
| Tipus | batalla |
| Data | 15 abril 1793 |
| Coordenades | 46° 54′ 09″ N, 1° 59′ 50″ O / 46.9025°N,1.9972°O |
| Lloc | Saint-Gervais |
| Estat | França |
Batalla de Saint-Gervais (La batalla de Saint-Gervais va tenir lloc el 15 d'abril de 1793 durant la Primera Guerra de Vendée.)
Preludi[modifica]
- Article detallat: Batalla de Challans (1793).
El 12 d'abril, les forces republicanes del general Henri de Boulard van entrar a Challans sense trobar resistència.[1][2] El dia 13, els Vendéans liderats per Charette i Joly van intentar recuperar la ciutat, però van ser rebutjats.[3][4] El dia 14, per apropar-se a l'Île de Noirmoutier, la columna de Boulard va arribar a Beauvoir-sur-Mer, mentre que la del seu segon, Esprit Baudry d'Assson, s'instal·là a Saint-Gervais.[5][6][4] El dia 15, els Vendéans van atacar Saint-Gervais.[7]
Forces implicades[modifica]
L'exèrcit republicà del general Boulard comptava llavors entre 3.700 i 4.280 homes,[8][3]i amb almenys quatre canons.[3]
Les forces de Vendée estan comandades per Charette, du Chaffault i Guerry.[6][9] Joly, ferit, probablement està absent.[10] El seu nombre varien segons les fonts: el general Boulard estima el seu nombre en només 2000,[11] René Bittard des Portes en 7000,[11] els voluntaris de Jarnac[11] i Savary en 8000.[6][7] Un presoner de Vendée anomenat Boursain, jutjat per la comissió militar de Machecoul, afirma en el seu interrogatori que l'exèrcit insurgent només tenia 1.500 homes en combat a Saint-Gervais.[5] En una carta adreçada a Bouin, el comitè reialista de Machecoul també indica que l'exèrcit no estava del tot unit i que Charette es va veure obligat a llançar la batalla una hora abans de l'arribada dels reforços dirigits per Guerry de la Fortinière.[5] Els revoltats també disposen d'una sola peça d'artilleria:[6] una petita colobrina muntada sobre un carro.[7]
Procés[modifica]
El 14 d'abril i el matí del 15, Boulard va fer un reconeixement a Beauvoir-sur-Mer per assegurar-se si el camí que conduïa a l'illa de Noirmoutier era practicable per a l'artilleria.[9][7] Però els camins fangosos el van convèncer que cap pas seria practicable durant tres setmanes o un mes.[9]
El 15 d'abril, a les nou del matí[9] o migdia,[7] els Vendéans, dividits en tres columnes, van atacar Saint-Gervais, sostingut per la columna de Baudry d'Asson.[7] Charette ataca pel camí de Machecoul, de Chaffault pel de Palluau i Guerry pel de Challans.[9] El primer xoc comença davant del poble, al lloc anomenat La Salle.[9] Les diferents columnes de Vendée no aconsegueixen atacar de manera coordinada i són refusades una darrere l'altra.[9]
La columna republicana de Baudry d'Asson, però, va acabar retrocedint a Saint-Gervais, abans d'abandonar la ciutat als insurrectes i tornar-se a desplegar a la carretera de Beauvoir-sur-Mer, a l'oest, on l'artilleria es va posar en bateria.[9][7] El foc dels canons republicans va afeblir la moral dels Vendéans que anaven a la baixa.[6] Boulard també va acabar incorporant-se a Saint-Gervais amb reforços.[9] Els republicans van contraatacar amb els chasseurs du Midi i un batalló de voluntaris de Bordeus dirigits directament per Boulard que van fer fugir els insurgents i van recuperar la ciutat de Saint-Gervais.[9][7] Els Vendéans van fugir en direcció a Challans, que van creuar sense aturar-s'hi.[6][7]
Pèrdues[modifica]
El general Boulard calcula que els revoltats han perdut «molta gent», mentre que les baixes de la 2a divisió són dos morts i deu ferits.[9] Segons l'informe de Gallet, comissari del departament, els pagesos van deixar 80 morts i diversos presos.[9] Tres d'ells, entre ells François Angibaud, líder insurgent de Beauvoir-sur-Mer, van ser condemnats a mort el 18 d'abril per la comissió militar de Les Sables i guillotinats dos dies després.[10] Bittard des Portes informa de 60 morts entre els Vendéans i Mercier du Rocher de 200.[11] L'única culebrina dels Vendéans és capturada pels republicans.[7] Un líder insurgent, el perruquer Gaston -el nom real del qual és Gaston Bourdic o Jean-François Gaston- al capdavant de les bandes de La Garnache, és capturat i executat sumàriament.[5][9][12] Durant la lluita també van morir dos sacerdots,[9] entre els quals Denogent, sacerdot constitucional de Saint-Jean-de-Monts, mort per error pels republicans.[10]
Conseqüències[modifica]
El general Boulard, però, va decidir abandonar el seu projecte d'expedició a l'illa de Noirmoutier, no considerant-ho possible en aquesta temporada amb les poques forces de què disposa.[5][6][12] El 16 d'abril tornà a Challans i hi romangué fins al 20 sense preocupar-se.[5][12]
Pressionat pel representant en missió Niou per prendre l'illa de Noirmoutier,[13] Boulard va rebre, però, instruccions contradictòries del representant Carra.[14] Aquest últim, juntament amb el general d'Ayat, li retreuen haver abandonat darrere seu La Mothe-Achard, on es van tornar a denunciar els insurrectes l'11 d'abril, i es preocupa pel seu aïllament i la seva distància amb les Sables. com la distància que ara el separa de les forces de d'Ayat -4.000 homes a Fontenay-le-Comte, La Châtaigneraie i Sainte-Hermine- que deixa gairebé sense defenses tot l'espai entre els seus dos exèrcits.[14] Boulard informa Niou aux Sables, que cedeix i li demana que segueixi les instruccions de Carra.[15]
El 20 d'abril, Boulard va deixar Challans per reparar el Pont de la Chaise a Saint-Gilles-sur-Vie, que els Vendéans havien posat fora d'ús per tal de tallar-li el subministrament d'aliments.[16] Després va continuar la seva retirada per Vairé i L'Aiguillon-sur-Vie, va dormir a Olonne-sur-Mer el 21 d'abril i va arribar a La Mothe-Achard el 22 d'abril, on la seva avantguarda va fer volar un estada de Vendéans.[17]
El 14 de maig, la Convenció Nacional declara, a proposta de Gensonné, que l'exèrcit de Boulard "ha merescut el mérit de la pàtria".[6]
Referències[modifica]
- ↑ Savary, t. I, 1824, p. 139.
- ↑ Lallié 1869, p. 410.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Gabory 2009, p. 152.
- ↑ 4,0 4,1 Savary, t. I, 1824, p. 140.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Lallié 1869, p. 411-412.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Lallié 1869, p. 411-412.
- ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 Savary, t. I, 1824, p. 142.
- ↑ Lallié 1869, p. 409.
- ↑ 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 9,10 9,11 9,12 9,13 Gabory 2009, p. 153.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Dumarcet 1998, p. 201.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Dumarcet 1998, p. 206.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Savary, t. I, 1824, p. 143.
- ↑ Savary, t. I, 1824, p. 138.
- ↑ 14,0 14,1 Savary, t. I, 1824, p. 140-141.
- ↑ Savary, t. I, 1824, p. 141-142.
- ↑ Savary, t. I, 1824, p. 145-146.
- ↑ Savary, t. I, 1824, p. 147-148.
Bibliografia[modifica]
- Lionel Dumarcet, François Athanase Charette de La Contrie: Une histoire véritable, Les 3 Orangers, 1998, 536 p. (ISBN 978-2-912883-
00-1)
- Émile Gabory, Les Guerres de Vendée, Robert Laffont, 1912-1931 (réimpr. 2009), 1476 p
- Alfred Lallié, Le district de Machecoul, études sur les origines et les débuts de l'insurrection vendéenne dans le pays de Retz, Nantes, Vincent Forest et Emile Grimaud, 1869
- Jean Julien Michel Savary, Guerres des Vendéens et des Chouans contre la République, t. I, 1824