Briònia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Briònia
Bryonia dioica Sturm64.jpg
Fulles i flors
Fulles i flors

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Violales
Família: Cucurbitaceae
Gènere: Bryonia
Espècie: Bryonia dioica
Nom binomial
Bryonia dioica
Jacq.
Sinònims

Bryonia cretica subsp. dioica (Jacq.)[1]
Bryonia digyna Pomel, Nouv. Mat. Fl. Atlant. 155 (1874)
Bryonia sicula Guss., Fl. Sicul. Syn. 2: 621 (1844)
Bryonia viciosorum Pau, in sched., nom. nud.

La briònia[2] (Bryonia dioica) també denominada nap coent,[3] carbassina,[2] colobrina,[3] truca,[3] tuca,[3] carabassa morisca, carabasser bord, carbassera borda, carbasseta, carbassí, cep blanc, nap del diable, nap salvatge o nuez carbassina[4] és una planta enfiladissa de la família de les cucurbitàcies. Etimològicament, el nom del gènere prové del terme «bryo», empènyer, degut a la seva alta velocitat de creixement.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Fruits verds i flors

És un arbust que pot arribar fins a 4 metres, per tant. La forma de la rel és axonomorfa i és del tipus napiforme; és un nap allargat i deforme que pot arribar a ser tan gruixut com una cuixa humana. La rel es forma a certa profunditat sota el sòl.

És una planta herbàcia, ja que les seves tiges tenen la consistència d'herba. Les seves fulles també són herbàcies. La forma del limbe és peltada, la de l'àpex és agut, i la base és auriculada. La divisió del marge és entera. Les fulles es disposen de manera alternada. Presenta pilositat a la superfície. Té diverses modificacions a les fulles anomenades circells caulinars que són òrgans filamentosos que responen a estímuls de contacte (haptotropisme) i que utilitza la planta exclusivament per enfilar-se. Poden mesurar fins a 15 cm de llargada.

És monoica, ja que presenta flors unisexuals masculines i femenines en una mateixa planta. Les primeres són una mica més grans que les segones. Ambdues són flors pentalobulades (cinc pètals) de color verd i groc clar. Les flors s'agrupen en unes estructures anomenades inflorescències racemoses. El periant es troba a la part basal, té una coloració verdosa i forma cinc lòbuls. L'aparell sexual masculí o l'androceu consta de cinc estams. En canvi, l'aparell femení (gineceu), consta d'un ovari que es prolonga en un estil d'uns 4,5 mm.

Quan fructifica desenvolupa una baia esfèrica no massa gran, de color rogenc quan està madurada. És un fruit simple indehiscent carnós que té entre 4 i 6 llavors.

Flor

Ecologia[modifica | modifica el codi]

La briònia és vivaç, és a dir, el seu cicle biològic es basa en la mort anual de la part aèria de la planta (durant l'hivern) mentre que la part subterrània és pluriennal i a partir de la qual cada any s'originen nous brots aeris (durant la primavera).

La seva distribució general és holàrtica. És una planta originària de l'Europa Meridional, molt abundant en les clarianes dels boscos del centre i sud d'Europa, i en especial, a les riberes dels rius. També es troba en el continent americà.

Creix a plena llum solar, tot i que també sobreviu en zones ombrívoles, fins a una altitud d'uns 1200 metres per sobre el nivell del mar. Necessita temperatures moderades, sòls bastant humits i rics en bases (pH 5,5 - 8), podem dir que és una planta indicadora de la humitat i basicitat dels indrets.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Fruits madurs

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment s'usa com a purgant o pels reumatismes. Una preparació tradicional és "oximel" que es prepara amb 45g de l'arrel, una lliura de mel i 1,5 lliures de vinagre tot s'escalfa i es fa bullir durant mitja hora. Una altra manera tradicional d'atenuar l'alta toxicitat de la planta és: agafar l'arrel i realitzar una petita cavitat i omplir-la de sucre, al cap d'unes 12 hores s'obté un xarop, que en dossis petites dóna un efecte purgant lent, però segur.

El fruit també fou emprat a l'època antiga per tractaments de tipus dermoestètics, com testimonïa el filòsof grec Teofrast, discípul d'Aristòtil.

Homeopàtics: s'utilitza per combatre l'artritis, reumatismes, tos, còlics hepàtics, xarampió, sinovitis, vessaments articulars i algunes afeccions pulmonars.

Accions farmacològiques i propietats[modifica | modifica el codi]

Els diferents principis actius de Bryonia dioica tenen una acció purgant i/o vomitiva. Amb aquesta planta es fan diverses preparacions com xarops, alcoholatures (s'obtenen per maceracions de la planta fresca amb solucions alcohòliques), vins i pols sec (s'obté polvoritzant la droga vegetal correctament dessecada). Les arrels es dessequen a una temperatura màxima de 45 °C, s'extreuen de la terra, es renten i es tallen a llesques. Un cop seca, l'arrel ofereix un gust fort i amarg, juntament a una olor desagradable.

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

La ingestió dels seus fruits comunament pot provocar nàusees, dolors abdominals i diarrees. A vegades s'han diagnosticat trastorns de l'equilibri i agitacions nervioses. En elevades dosis pot causar la mort. Es calcula que la dosi letal per un adult és de 20 grams.[5] La mort es produeix per paralització del sistema nerviós central. El contacte cutani amb la planta pot ocasionar dermatitis irritant.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Tutin in Feddes Repert. 79: 61 (1968)
  2. 2,0 2,1 «Briònia». Cercaterm del TERMCAT. Institut d'Estudis Catalans, Generalitat de Catalunya i Consorci per a la Normalització Lingüística.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Bigas, Montserrat; Milián, Marta. Analisi Morfolexica Dels Noms de Planta. Institut d'Estudis Catalans, 1996, p.134. ISBN 8472833259. 
  4. Vallés i Xirau, Joan (dir.). «Noms de plantes». Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. (Diccionaris en Línia), 2009.
  5. James A. Duke, Peggy-Ann K. Duke, Judith L. DuCellie. Duke's Handbook of Medicinal Herbs of the Bible (en anglès). CRC Press, 2008, p.148. ISBN 0849382025. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Creynaud J. La flora del farmacéutico. Ediciones Mundi-Prensa, 2002.
  • Bruneton J. Plantas tóxicas, Acribia, Colección: Ciencias biomédicas, 2001.
  • Font P. Plantas medicinales, Labor, 1980.
  • Díaz T. Curso de botánica, Trea ciencias, 2004.
  • Caron M, Clos H. Plantas medicinales, Ediciones Daimon i Manuel Tamayo, 1973.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]