Carabanchel Bajo
| Localització | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | Comunitat de Madrid | |||
| Província | Província de Madrid  | |||
| Geografia | ||||
| Part de | ||||
| Dades històriques | ||||
| Dissolució | 29 abril 1948 | |||
Carabanchel Bajo va ser un municipi espanyol de la província de Madrid. Va existir fins a 1948, quan va ser annexionat a Madrid alhora que Carabanchel Alto.
Ubicat sobre terrasses formades per l'erosió del riu Manzanares,[1] el seu terme municipal limitava al nord amb Madrid, a l'est amb Villaverde, al sud-est amb Leganés, al sud amb Carabanchel Alto i a l'oest amb Pozuelo de Alarcón. Amb el seu veí homònim, Carabanchel Alto, en conjunt eren coneguts com «Los Carabancheles».[2] L'origen del seu nom no està clar, hom afirma que procedia del pas de caravanes des de Madrid,[1] una teoria sense fonaments,[2] mentre que una altra possibilitat es que procedeixi de la paraula «garbanzal» (en català, camp de cigrons) o «carab», que significa terra conreable. De fet, de Carabanchel procedien bona part dels cigrons que es consumien a la veïna vila de Madrid.[1]
S'ha constatat que el territori que ocupava el terme municipal de Carabanchel Bajo va estar ocupat des de la prehistòria,[1] i també va haver-hi assentaments romans.[3] Quant al nucli urbà, no està tan clar, sembla que els seus orígens haurien estat unes cases construïdes al costat de l'ermita de Santa María de la Antigua,[2] datada del segle XIII.[4] No obstant això, sembla que va créixer especialment a partir de la decisió de Felip II de traslladar la cort de Valladolid a Madrid de manera definitiva, tot i que tampoc el feu créixer de manera decisiva.[2] El 1575 tenia 250 veïns, la gran majoria hortolans i jornalers.[1] El 1840 era encara una població força petita, que tenia 130 cases repartides en sis carrers, dos carrerons, una plaça i una placeta.[2] A finals de segle, en canvi, la població havia augmentat, i en el cens de 31 de desembre de 1887 tenia una població de fet de 3.265 habitants, dels quals 1.774 residien al nucli urbà i la resta repartits entre els seus barris,[5] coneguts com Los Mataderos o de Guzmán el Bueno, Extremadura, Getafe i La Colonia.[2]
Segons Ortega, al voltant de la dècada del 1920, la seva població encara no havia assolit els 4.000 habitants, i aquesta es dedicava sobretot a indústria i comerç, i en menor mesura a l'agricultura. L'activitat primària se centrava en hortalisses, fruites, cereals, prats, cigrons, garrofes i guixeres, i la cria d'ovelles, porcs i cabres. Pel que fa al sector industrial i comercial, en destaca el comerç d'aiguardents, la fabricació de sabons, pastes de sopa i postres, embotits, mistos, hules, ceràmica, maons, assaonats i botons i insígnies per a l'exèrcit. Va ser molt habitual, per la seva proximitat a la capital, que moltes famílies madrilenyes hi anessin a estiuejar o passar temporades pels seus bons aires, tranquil·litat, jardins i flors. També disposava d'alguns establiments benèfics com el Col·legi Asil de Santa Cruz.[2]
Durant el franquisme, es va afavorir políticament la incorporació de diverses poblacions al municipi de Madrid, i el 1948 es van ser annexionats Carabanchel Bajo i Carabanchel Alto.[6]
Fills il·lustres:
- María Ignacia Ibáñez (1745-1771), actriu.[2]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Carabanchel, de pueblo a distrito con mucho arte» (en castellà). Diario de Madrid. Ajuntament de Madrid, 13-02-2023. [Consulta: 15 febrer 2024].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Ortega Rubio, Juan. Historia de Madrid y de los pueblos de su provincia (en castellà). vol. 2. Madrid: Imprenta Municipal, 1921, p. 152-157.
- ↑ «Carabanchel, de pueblo a distrito con mucho arte» (en castellà). Diario de Madrid. Ajuntament de Madrid, 13-02-2023. [Consulta: 15 febrer 2024].
- ↑ «Alertan sobre el deterioro de la Ermita de Santa María la Antigua con "basura, neumáticos y grafitis"». TeleMadrid, 06-08-2023.
- ↑ Nomenclátor de las ciudades, villas, lugares, aldeas y demás entidades de población de España en 1º de enero de 1888 (en castellà). Madrid: Instituto Geográfico y Estadístico, 1893, p. 10.
- ↑ Blanco Corredoira, José María. Madrid no tiene arreglo: crónica de costumbres de un paseante en Corte (en castellà). Madrid: Sílex, 2007, p. 30.