Castellseguer

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Castellseguer
Imatge
Dades
TipusMasia Modifica el valor a Wikidata
Localitzat en l'àrea protegidaParc Natural del Montseny Modifica el valor a Wikidata
Construcciósegle XVII Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura popular Modifica el valor a Wikidata
Altitud600 m Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaTagamanent (Vallès Oriental) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióPista des de la ctra. N-152 de Figueró, el Bosc del Pla Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 44′ N, 2° 17′ E / 41.74°N,2.28°E / 41.74; 2.28
Bé integrant del patrimoni cultural català
Id. IPAC29582 Modifica el valor a Wikidata

Castellsaguer, o el Seguer, és un gran mas del municipi de Tagamanent (Vallès Oriental) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Descripció[modifica]

És una masia amb semisoterrani, planta baixa i pis. La teulada és a un sol vessant a la part de davant. Destaquen els grans finestrals de mig punt adovellats, que recolzen sobre mènsules i que poden correspondre a un edifici primigeni i per tant anterior a aquest. La resta de finestres, grans i rectangulars, són adovellades amb llindes de pedra. Algunes són d'arc conopial en relleu esculpit.[1]

Història[modifica]

Popularment es coneix com el Seguer. Està situada sota la faldilla nord del turó del Seguer. És una masia datada al segle xii, amb aportacions de diferents èpoques; tot i que els seus orígens es perden en el temps (època romana, àrab, carolíngia i gòtica). L'actual propietari l'ha reconstruït i consolidat, és un habitatge particular.[2]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castellseguer
  1. «El Seguer». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 25 agost 2014].
  2. Garcia-Pey, Enric. Tagamanent, Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, 1998, p. 30-31.