Christophe Guilluy

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaChristophe Guilluy
Biografia
Naixement14 octubre 1964 Modifica el valor a Wikidata (59 anys)
Montreuil (França) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de París I Panteó-Sorbona
Universitat de París Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciógeògraf Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Premis

Christophe Guilluy (Montreuil, 14 d'octubre de 1964) és un geògraf i assagista francès.[1]

Trajectòria[modifica]

Nascut a Montreuil, Guilluy va créixer al barri de Belleville de París primer, i a la Courneuve després.[2] Va obtenir un màster en geografia urbana a la Universitat de París I Panteó-Sorbona el 1987.[3][4][5]

El 2017, va cosignar amb Jean-Pierre Chevènement, Michel Onfray, Natacha Polony i altres, una columna a Le Figaro titulada «Europe: la supranationalité a échoué, faisons confiance aux nations».[6] També va ser membre de La Gauche populaire, un moviment proper però crític amb el Partit Socialista francès.[7]

Pensament[modifica]

El seu treball en geografia social aborda les qüestions polítiques, socials i culturals de la França contemporània a través del prisma del territori. Guilluy està interessat en l'aparició d'una «França perifèrica» que s'estén des dels marges periurbans més fràgils de les grans ciutats fins a les zones rurals, incloses les ciutats petites i mitjanes. Subratlla que el 60% de la població i les tres quartes parts de les noves classes treballadores viuen ara en aquesta «França perifèrica», lluny de les ciutats globalitzades.[8][9]

Aquesta França «invisible» a les preocupacions dels polítics formaria 60% de la població.[10] Contrasta així una nova burgesia rica, que viu als centres de les ciutats i aprofita al màxim els efectes del multiculturalisme, i la França de les zones periurbanes, on les tensions entre comunitats són més fortes i on la percepció de la diversitat i la immigració és completament diferent.[11] Aquesta diferència de percepció s'expressa en el vot d'aquesta França «invisible» perquè «els aspectes identitaris compten molt en els cercles populars». Ha utilitzat aquesta teoria per a explicar l'auge de Reagrupament Nacional a l'Estat francès.[12]

Obra publicada[modifica]

  • Atlas des fractures françaises, Éditions L'Harmattan, 2000 ISBN 978-2738493910
  • Atlas des nouvelles fractures sociales en France, Paris, Éditions Autrement, 2004, réédité en 2006 ISBN 978-2746708228 Cartes
  • Fractures françaises, Bourin Éditeur, 2010 ISBN 978-2849412015, repris en « Champs Essais », Flammarion, en 2013 ISBN 978-2081289611
  • L'Annuel des idées 2009, Bourin Éditeur, 2009 ISBN 978-2849411148
  • Plaidoyer pour une gauche populaire : la gauche face à ses électeurs, Éditions Le Bord de l'eau, 2011 ISBN 978-2356871404
  • La France périphérique: comment on a sacrifié les classes populaires, Flammarion, 2014 Prix des Impertinents ; le jury a tenu à distinguer « le travail de ce géographe indépendant, homme de gauche mais esprit inclassable, qui ose mettre le doigt où les plaies de la société française font mal. »
  • Le Crépuscule de la France d'en haut (en francès). Flammarion, 2016, p. 272. ISBN 978-2-08-137534-5. [13]
  • No Society. La fin de la classe moyenne occidentale, Flammarion, 2018, 196 p.
  • Le temps des gens ordinaires, Flammarion, 2020, 322 p.
  • Dialogue Périphérique, avec Sacha Mokritzky, éditions du Zinc, 148 p. ISBN 9782380740127.
  • Les dépossédés, L'instinct de survie des classes populaires, Flammarion, 2022, 204 p. ISBN 2080290134

Referències[modifica]

  1. ↑ Barranco, Justo. «Ahora ya no es necesaria la clase media para crear riqueza» (en castellà). La Vanguardia, 14-06-2019. [Consulta: 5 març 2024].
  2. ↑ Devecchio, Alexandre «Présidentielle : Christophe Guilluy, l'homme qui avait tout vu» (en francès). Le Figaro, 26-04-2017. ISSN: 0182-5852 [Consulta: 28 abril 2017].
  3. ↑ « Comment une politique de rénovation peut aboutir à une déstructuration physique, sociale et sociologique d'un espace ? : de l’îlot XI à la ZAC des Amandiers : l'exemple de Ménilmontant », mémoire de maîtrise en géographie urbaine (dir. Jean-Philippe Damais et X. Grosse), Paris-I, 1987.
  4. ↑ «La faillite des élites ?» (en francès), 13-09-2016. [Consulta: 5 març 2024].
  5. ↑ «MAPS (PARIS 20) Chiffre d'affaires, résultat, bilans sur SOCIETE.COM - 399775840». [Consulta: 5 març 2024].
  6. ↑ «Europe : la supranationalité a échoué, faisons confiance aux nations». republiquemoderne.fr, 25-03-2017. [Consulta: 21 novembre 2018.].
  7. ↑ Romain Gaspar, Isabelle Kersimon et Pierre Maurer. «Printemps républicain: derrière le discours, les étranges méthodes de ses fondateurs». Slate, 8 février 2021. [Consulta: 24 février 2022]..
  8. ↑ «Les retraités pauvres, un vote-clé» (en francès). Le Monde.fr, 27-08-2012.
  9. ↑ « Le livre de gauche qui inspire la droite » Arxivat 2012-07-14 a Wayback Machine., Grégoire Biseau, liberation.fr, 30 mars 2012.
  10. ↑ « Christophe Guilluy, géographe, met en lumière “la France des invisibles” » Arxivat 2016-03-09 a Wayback Machine., entretien, pelerin.com, 8 juin 2013.
  11. ↑ Partal, Vicent. «L'esquerra proposa una societat egoista i això és fantàstic per al neoliberalisme». Vilaweb, 25-02-2024. [Consulta: 5 març 2024].
  12. ↑ «An unprecedented election, with unprecedented risks». The Economist. ISSN: 0013-0613.
  13. ↑ Cantón, Eva. «Los partidos socialdemócratas se dirigen a una clase media que ya no existe» (en castellà). El Periódico, 18-04-2017. [Consulta: 5 març 2024].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Christophe_Guilluy&oldid=33279050»