Diego de Hojeda
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1570  Sevilla |
| Mort | 1615 (44/45 anys) Departament de Huánuco |
| Activitat | |
| Ocupació | escriptor, religiós cristià, poeta |
| Gènere | Narració |
| Orde religiós | Orde dels Predicadors |
Diego de Hojeda (Sevilla, 1570 - Departament de Huánuco, 1615) fou un frare dominic d'origen espanyol, poeta del Segle d'or espanyol.
Biografia[modifica]
Fill de Diego Ávalos i Catalina Martín, se n'anà de molt jove a les Índies i el 1591 entrà al convent de dominics del Rosari de Lima. El 1596 escrigué versos per a El Arauco. Durant aquells primers anys també escrigué La Cristiada, poema èpic que descriu la Passió de Crist, probablement inspirant-se, a més dels Evangelis, en el poema èpic homònim de l'italià Marco Girolamo Vida. El 1601 el capítol general dels dominics li concedí el títol de llicenciat en teologia, i treballà de lector de filosofia i regent d'estudis. El 1606 obtingué el títol de doctor en teologia. El 1607 escrigué la dedicatòria de La Cristiada i l'any següent fou declarat pel seu orde com consumat lector de Sant Tomàs d'Aquino, orador sagrat i poeta insigne en llatí i en castellà. El 1609 fou escollit prior del convent a Cuzco i l'any següent prior del convent del Rosari a Lima. El 1611 aparegué a Sevilla, la seva ciutat natal, per Diego Pérez, la primera edició de La Cristiada. A partir del 1612 és rellevat dels seus càrrecs a l'orde per desavinences amb els superiors per l'escrit que el visitador havia fet al seu convent; primer fou confinat com un simple frare al convent de Cuzco, i aquell mateix any morí a Huánuco. El 1617 el reconegueren innocent i el rehabilitaren públicament.
Obra[modifica]
És autor de La Cristiada, epopeia culta dedicada al Marquès de Montesclaros, virrei del Perú, que descriu el 1974 octaves reals la Passió de Crist, inspirada en els quatre evangelis i en el Tasso, tot i que la font principal fou una obra llatina, Christias, de Girolamo Vida.
Es tracta d'un poema molt inspirat, entre el millor que produïren les lletres castellanes durant el Segle d'or; compost en dotze cants, cadascun va precedit d'una octava real que resumeix l'argument; la narració es desenvolupa entre l'Últim Sopar i l'enterrament, i conté moments de patetisme, d'elevació i de grandesa. La manca de digressions col·labora a intensificar l'efecte de conjunt que provoca l'obra. Fa poc es descobrí un manuscrit d'aquesta obra a la Biblioteca de l'Arsenal de París.