Triennal de Milà

Triennal de Milà

45° 35′ 37″ N, 9° 16′ 29″ E
Tipus	exposició d'art biennal
Localització	Viale Brianza, 2
Estat	Itàlia

Dades bàsiques
Tipus	Esdeveniment
Forma jurídica
Creació	1923 – 1932 (Monza) 1936-1966 (Palazzo dell Arte de Milà) 2016-  (XXI)
Fundador	Iniciativa del govern italià
Organització i govern
Seu	Viale Alemagna, 6. Milà (Itàlia)

Història

La Triennal de Milà va néixer l’any 1923 amb el subtítol de I Biennale delle arti decorative. L’estat feixista va promoure l’esdeveniment amb la voluntat de fer gala de la tradició artística i artesana del país. A l’any 1933 es va traslladar al Palazzo dell Arte de Milà. L’edifici fou projectat per l’arquitecte Giovanni Muzio i construït entre els anys 1931 i 1933. Durant els primers anys es va convertir en l’aparador de la modernitat i del disseny més innovador d’Europa. Després d’algunes edicions, l’estat espanyol va ser convidat a la IX edició del Certamen. La participació espanyola es va allargar dues edicions més, fins l’any 1957. La Direcció General de Relacions Culturals, organisme depenent del Ministeri d’Assumptes Exteriors, va al·ludir problemes de gestió i de costos de producció per renunciar a les successives edicions. Tanmateix, amb els anys la Triennal va derivar cap a una fira de mostres i la modalitat de presentació espanyola, dedicada únicament a l’art d’innovació i als objectes decoratius, s’allunyava del caràcter més industrial de l’esdeveniment, que apostava per la voluntat de fusionar les arts amb el disseny i els béns de consum més moderns.

El projecte i la realització del pavelló espanyol a la IX Triennal de Milà, a l'any 1951, fou obra de l’arquitecte català Josep Antoni Coderch. L’encàrrec li va arribar de la mà del Director General de Relacions Culturals, D.Juan Pablo Lojendio, nomenat comissari de l’esdeveniment per part del ministre d’Educació i Cultura, Joaquín Ruíz Giménez. Rafael Santos Torroella, juntament amb la seves esposa, Maite Bermejo, van ser els encarregats de la selecció i disposició de les peces d’exposició. El tema d’aquella edició era «Les tradicions populars des de l’art antic en els arts decoratives, l’art popular i l’artesania en relació amb les corrents d’avantguarda». Entre d’altres peces, el pavelló va comptar amb talles romàniques, un quadre de Joan Miró, escultures d’Àngel Ferrant, Eudald Serra i Jorge Oteiza, peces d' orfebreria de Jaume Mercader, Ramon Sunyer i Manel Capdevila, teixits estampats de Josep Porta, gravats de Josep Guinovart amb poemes de Federico García Lorca, ceràmiques de Josep Artigas i Antoni Cumella, fotografies de l’arquitectura de Gaudí, etc. El certamen fou un èxit i va guanyar dos diplomes d’honor, cinc medalles d’or i altres reconeixements menors.

A l’any 1954, a la X Triennal de Milà, la realització del pavelló espanyol va anar a càrrec del col·lectiu MoGaMO, format per l’arquitecte Ramon Vázquez Molezún, el pintor Manuel Suárez Molezún i l’escultor, Amadeo Gabino Ubeda. S’hi van exposar dotze escultures en ferro d’Eduardo Chillida, una representació de joies de Salvador Dalí i objectes de manufactura tradicional: ventalls, espardenyes, barrets de palla, porrons, garrafes de vidre, etc.

La darrera participació espanyola a la triennal va tenir lloc en el marc de la XI edició, a l’any 1957. En aquest cas, el pavelló va ser obra dels arquitectes José Carvajal i José María García Paredes. Tos dos van idear un espai a imatge i semblança d’una plaça de toros. Alguns dels objectes exposats van ser peces de ceràmica d’Antoni Cumella i Antonio Fernández Alba, tapissos de Jesús de la Sota, cadires de fusta dissenyades per Josep Maria Coderch, Federico Correa, Alfonso Milá i Miguel Fisac, a més d’altres objectes decoratius.

Bibliografia

Oriol Pibernat. «España en las Trienales de 1951, 1954 y 1957: diplomacia cultural e imagen de modernidad». Fundació Història del Disseny, 2018.