Joaquín Ruiz-Giménez Cortés

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joaquín Ruiz-Giménez Cortés Creu de Sant Jordi 1984
Joaquín Ruiz Giménez.jpg
Ruiz Jiménez en 1954
Ministre d'Educació i Ciència[1]
COA Spain 1945 1977.svg
18 de juliol de 1951 – 16 de febrer de 1956
Defensor del Poble d'Espanya
1982 – 1987
← Nou càrrec
Dades biogràfiques
Naixement 2 d'agost de 1916
Hoyo de Manzanares
Mort 27 d'agost de 2009 (als 93 anys)
Madrid

Joaquín Ruíz-Giménez Cortés (Hoyo de Manzanares, Madrid, 2 d'agost de 1913 - Madrid, 27 d'agost de 2009)[2] fou un jurista i advocat espanyol, fill del polític Joaquín Ruíz-Giménez (ministre i alcalde de Madrid quatre cops), va estudiar Dret a la Universitat de Madrid i va ser president de l'organització internacional "Pax Romana" (1939-46).

Biografia[modifica | modifica el codi]

Doctor en Dret i llicenciat en Filosofia i Lletres, va obtenir l'any 1943 la càtedra de Filosofia del Dret i en fou titular a les universitats de Sevilla, Salamanca i Madrid.

Com a fill de Joaquín Ruíz-Giménez, ministre liberal en el govern del Comte de Romanones, va militar des de molt jove entre els estudiants catòlics, de l'organització dels quals va ser president. Director de l'Institut de Cultura Hispànica (1946-1948) i ambaixador davant la Santa Seu (1948-1951) durant les negociacions del Concordat (signat el 1953), va ser nomenat Ministre d'Educació Nacional el 1951, tot iniciant un procés de reformes de les institucions docents, però va haver de dimitir a causa dels fets de 1956 per les dificultats de la seva empresa i el seu enfrontament amb els elements més immovilistes del franquisme.

Durant aquests anys va tenir a les seves ordres a l'Institut de Cultura Hispànica i com a secretari general tècnic a un jove Manuel Fraga. Des de llavors va acostar els seus plantejaments polítics als de l'oposició al règim. Uns disturbis estudiantils el van enfrontar al ministre de la Governació i van posar al règim en un destret, que es va saldar amb la seva destitució (1956). En 1961 Francisco Franco el va nomenar conseller nacional del Movimiento Nacional. En 1963 va fundar la revista Cuadernos para el Diálogo, focus de protesta dels democristians avançats, dels quals en fou el cap en els últims anys de la dictadura.

El 1975, any de la mort del general Franco, va participar en la creació de la Plataforma de Convergència Democràtica des de la seva adscripció a l'ala esquerra de la democràcia cristiana. A les eleccions generals espanyoles de 1977 va presentar la seva candidatura a diputat per Izquierda Democrática dintre de la Federació de la Democràcia Cristiana. Derrotat a les eleccions, es va retirar de la política.

Va ser vicepresident del Institut Internacional de Drets Humans, i va participar en Justicia y Paz i a la Comissió Internacional de Justícia. El grup parlamentari del PSOE, amb ampli acord de l'oposició, el va nomenar el desembre de 1982 per a ser el primer Defensor del Poble d'Espanya, càrrec de nova implantació en la democràcia espanyola; va concloure el seu mandat el 30 de desembre de 1987. També va ser president d'UNICEF-Espanya (1989-2001). El 1988 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1997 el Premi Blanquerna.

Morí a les 9:55 hores del 27 d'agost de 2009 a la seva residència de Madrid (Espanya), a l'edat de 96 anys, a causa d'un infart cerebral.[3][4]

Obres[modifica | modifica el codi]

  • «La concepción institucional de derecho» (1944)
  • «Introducción elemental a la filosofía cristiana» (1945)
  • «Derecho y vida humana» (1945)
  • «Del ser de España»

Referències[modifica | modifica el codi]


Càrrecs públics
Precedit per:
José Ibáñez Martín
Ministre d'Educació i Ciència
Escut de l'estat espanyol

1951- 1956
Succeït per:
Jesús Rubio García-Mina
Precedit per:
Nou càrrec
Defensor del Poble
Escut de l'estat espanyol

1982- 1987
Succeït per:
Álvaro Gil-Robles