Gascó

Extensió del gascó

Mapa d'isoglosses

El gascó (en occità: gascon) és el dialecte més occidental de l'occità, prou diferenciat per raó d'un substrat basc. L'aranès és un subdialecte del gascó pirinenc.

Taula de continguts

1 Etimologia
2 Estudiosos del gascó
3 Trets propis del gascó
4 Codi escrit
5 Regions
- 5.1 Dins l'estat francès
- 5.2 Dins l'estat espanyol
6 Cartografia
7 Articles relacionats
8 Enllaços externs

Etimologia [modifica]

Els mots gascó i basc tenen el mateix origen etimològic: vascon. Gascó és una adaptació aquitano-romana de la pronúncia germànica Waskon.

Estudiosos del gascó [modifica]

Classificació suberdialectal de l'occità per Pèire Bèc

Les peculiaritats del gascó han generat una gran efervescència a l'àmbit de la romanística a partir de finals del segle XX. Entre els lingüistes més famosos que han estudiat el gascó es pot destacar Achille Luchaire (autor de Études sur les idiomes pyrénéens de la région française), Édouard Bourciez (que elaborà un atles lingüístic de les Landes), Gerhard Rohlfs (autor de Le gascon : études de philologie pyrénéenne, una obra cabdal per a la dialectologia gascona) i més recentment Pèire Bèc, Miquèu Grosclaude i el lingüista bigordan Joan Luís Massourre.

Trets propis del gascó [modifica]

Aquesta varietat occitana té una forta personalitat i és força diferenciada de la resta dels altres dialectes occitans i per això alguns lingüistes consideren que es tracta d'una llengua diferent. Aquesta opinió sembla minoritària i la majoria dels usuaris de la varietat gascona fan servir la norma alibertina i adhereixen a l'occitanisme. El gascó es divideix en diversos subdialectes entre els quals domina en el camp normatiu la varietat bearnesa (que en molts aspectes presenta més peculiaritats que l'allunyen del llenguadocià). Els parlars pirinencs presenten tendències peculiars com l'article pirinenc eth (femení era), la conservació possible del só [-a] final àton pel grafema -a final i, més localment, uns plurals femenins en [es] (l'aranès transcriu generalment aquesta particularitat amb la grafia -es en lloc de -as).

Pèire Bèc, un dels estudiosos més valuosos del gascó, va proposar de canviar la divisió supradialectal tradicional de l'occità (dos grups: nord-occità i sud-occità) separant el gascó del sud-occità, formant així una nova entitat més marcada. També se sol adjuntar el gascó al llenguadocià meridional i al català per a formar una entitat dita aquitanopirinenca.

Algunes de les característiques particulars del gascó són:

Canvi de f a h (que en alguns indrets no es pronuncia) → Huec (foc). Heuguèra (falguera).
Caiguda de n intervocàlica → Haria (farina), Lua (lluna).
Transformació de ll llatina en th en posició final i en r en posició intervocàlica → Castèth (castell), bèth bèra (bell bella).
Conservació de QUA i GUA llatins (a la resta de l'occità passen a [ka] i [ga]) → Guardar (guardar)
Reducció de -MB- i -ND- llatins a [m] i [n] com en català i en part del llenguadocià meridional.

Codi escrit [modifica]

El gascó fa servir algunes grafies particulars com h-, -th, -sh i n·h (com a in·hèrn per a evitar una possible confusió amb -nh-).

Regions [modifica]

Dins l'estat francès [modifica]

Departaments dins la zona d'influència del gascó:

Alts Pirineus (Bigorra)
Landes
Gers
Gironda (excepte una part que comprèn la zona de l'antic parlar de la Santonja i del Llenguadocià)
Una part dels Pirineus Atlàntics: (Bearn i les zones d'influència de Baiona, Anglet, Biàrritz, Bidaxune, La Bastida).
Olt i Garona, parcialment en zona llenguadociana
Alta Garona, parcialment en zona llenguadociana
Arieja, parcialment en zona llenguadociana
Tarn i Garona, (Lomanya).