Herba fetgera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Herba fetgera
Anemone hepatica
Anemone hepatica

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Ranunculales
Família: Ranunculaceae
Gènere: Anemone
Espècie: A. hepatica
Nom binomial
Anemone hepatica
Mill..[1]
Sinònims

Hepatica nobilis Mill.[1]

L'herba fetgera, viola de llop o viola de pastor (Anemone hepatica) és una planta perenne de la família de les ranunculàcies. Es troba en boscs generalment caducifolis, principalment a l'estatge montà, però també al subalpí i a la part més plujosa de la regió mediterrània. Al Pirineu català es troba des de la Val d'Aran i de la Baixa Ribagorça fins el Vallespir i l'Alt Empordà. La trobem també en zones d'Osona, del Bages i del baix Solsonès a l'Anoia. És present, a més, a la Serralada Prelitoral i a les zones que van des del Gironès fins el Montnegre i de Montserrat als Ports de Beseit. A nivell mundial es troba a l'hemisferi nord, tant a Europa com a l'Àsia o Amèrica del Nord. Aquesta planta també és coneguda com a viola borda, viola de galàpet o herba de la Trinitat.[2]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Anemone del grec "mogut pel vent". "Hepatica" del llatí "hepaticus",[3] pres del grec "hepar" (fetge), degut a la similitud de les fulles amb aquest òrgan. En llatí medieval es coneixia com a herba Trinitas.

Classificació[modifica | modifica el codi]

La taxonomia del gènere Anemone encara és problemàtica, pero els darrers estudis filogenètics indiquen que el gènere Hepatica (abans reconegut en algunes classificacions) forma part del gènere Anemone.[4]

Ecologia[modifica | modifica el codi]

És una planta comuna, que es troba a zones fresques i humides, muntanyoses, al sotabosc d'una gran varietat de boscos ombrívols. Floreix durant els mesos de març i abril. Es recol·lecta l'herba sense arrels i es deixa assecar a la ombra.

Flor de l'herba fegera

Morfologia[modifica | modifica el codi]

És una planta perenne d'uns 20cm d'alçada amb moltes arrels fibroses. El rizoma és curt. Les fulles, de color verd fosc, són radicals i d'uns 3cm de longitud, amb pecíols llargs que broten directament de l'arrel amb pèls; formades per 3 lòbuls enters i arrodonits, coriàcies i cordades per la base.

Les flors apareixen tan aviat com desapareix la neu a la primavera. Són hermafrodites, solitàries, amb simetria actinomorfa, de color blau (a vegades poden ser blanques o amb tons rosats) i amb 5 sèpals i 5 pètals lliures. Creixen erectes amb peduncles vellosos i és una de les flors més belles i delicades de les nostres muntanyes. L'androceu està format per nombrosos estams i el pistil es compon de diversos fruits agrupats sense pic, cadascun dels quals conté una sola llavor. L'involucre està compost per 3 bractèoles que li donen un aspecte de calze; aquest consta de 2 o 3 cimes de sèpals petaloides. El fruit és un aqueni ovat i agut. El tipus de pol·linització és entomòfila.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Aspecte general  
Detall de les fulles  
Fruit  
Detall de les flors  
Varietats blava, blanca i híbrida. A Montcalb  
Varietat blanca. A Pinós  
Selecció de Wikicommons

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Part utilitzada (droga)[modifica | modifica el codi]

Les fulles o la planta sencera (sense les arrels)

Composició química[modifica | modifica el codi]

Heteròsids flavònics: Derivats del quercetol i del kaempferol. Conté antocianidines, flavones, flovafens, polifenols, mucílags i tanins.

En estat fresc aquesta planta conté anemonol, una substància que irrita la pell. Quan aquesta s'asseca, l'anemonol es converteix en anemonina (d'acció tuberculostàtica, és a dir, que inhibeix el creixement dels bacils de la tuberculosi) i en àcids anemònic i isoanemònic que no són nocius. Conté també, un glucòsid anomenat hepatrilobina.

A la planta dessecada falten totes les substàncies tòxiques pròpies de les Ranunculàcies en estat fresc.

Acció farmacològica i usos medicinals[modifica | modifica el codi]

Aquesta planta conté un efecte demulcent, mucilaginós, vulnerari i astringent suau i es recomana en infusió per a casos de febre, afeccions hepàtiques lleus, tos, etc. S'utilitza també com espasmolític i colagog. Per via externa s'ha utilitzat en forma de decocció per a tractar els ulls inflamats per conjuntivitis.

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

La planta no s'ha d'utilitzar en fresc. En quantitats elevades, s'ha descrit que la planta pot produir una irritació del parènquima renal i de les vies urinàries. Pot ocasionar, també, mal d'estómac i gastroenteritis al administrar-se per via oral.

Indicacions[modifica | modifica el codi]

La Comissió Europea no aconsella el seu subministrament al considerar que l'efectivitat terapèutica de la droga i de les seves preparacions no ha estat suficientment demostrada i pel fet que hi ha un cert risc d'aparició de símptomes tòxics degut a la presència de protoanemonina.

Observacions[modifica | modifica el codi]

La medicina acadèmica no utilitza aquesta espècie encara que posseeix certa eficàcia. També en homeopatia és estrany el seu ús.

Flors de l'herba fetgera

Història[modifica | modifica el codi]

El seu nom característic també és degut a la presència d'unes taques característiques a las fulles que recorden el teixit hepàtic. A més, s'ha usat en medicina popular com a remei tradicional per a les malalties hepàtiques. John Gerard, un important herborista anglès famós pel seu jardí botànic, ja parlava de l'herba fetgera descrivint-la com una planta amb moltes fulles disseminades pel terra, amb tres cantons, d'un color verd greixós per la part superior i grisoses per sota. La classificava com a herba freda, seca i astringent, afirmant que era bona contra les debilitats del fetge que procedien d'una causa calenta, ja que refredava i reforçava amb gran valerositat.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
  • Pahlow,Markus. El gran libro de las plantas medicinales. Ed. Leon Everest, 1979, 3a edició.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «GRIN, Taxonomy for Plants» (en anglès). Estats Units: Agricultural Research Service, Department of Agriculture..
  2. Bolòs, Oriol de [et al]. Flora manual dels Països Catalans. 2a ed. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3. 
  3. Etimologia del nom científic de gèneres i espècies.
  4. Estudis filogenètics del gènere Anemone (S. B. Hoot et al. 1994)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Herba fetgera Modifica l'enllaç a Wikidata