La Caputxeta Vermella

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La caputxeta i el llop a una il·lustració del 1939.
Font de la Caputxeta Vermella situada al Passeig de Sant Joan, 141 de Barcelona. Esculpida per Josep Tenas l'any 1921 i bronzejada per Gabriel Bechini.

La Caputxeta Vermella és un conte popular europeu del que n'existeixen nombroses variants. Ha estat transcrita, entre d'altres, per Charles Perrault (Le Petit Chaperon Rouge) i els germans Grimm (Rotkäppchen). Tot i ser considerat un conte infantil conté elements referents a la violència, el sexe i el canibalisme.

La història se centra en el contrast entre el món lluminós i segur del poble i l'obscur del bosc, una antítesi típicament medieval.

La trama[modifica | modifica el codi]

La versió més coneguda del conte és la dels germans Grimm, versió del 1857. La Caputxeta Vermella és una nena que ha de portar un cistell amb menjar per a la seva àvia malalta. La mare li adverteix de no travessar el bosc, consell que la Caputxeta no segueix. Al bosc, la Caputxeta es troba el Llop, que l'ensarrona i li fa dir on viu l'àvia. Després el Llop s'avança a la Caputxeta i, en arribar a ca l'àvia, es cruspeix la vella. Quan arriba la Caputxeta, el Llop, que és al llit amb la roba de l'àvia, es fa passar per aquesta i al final aconsegueix menjar-se també la Caputxeta. Tot es resol amb l'arribada d'un llenyataire, que talla la panxa del Llop per tal que l'àvia i la Caputxeta puguin sortir-ne il·leses.

El conte sencer

Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica. La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tan sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.

Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l'altra banda del bosc, recomanant-li que no s'entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.

La Caputxeta va recollir el cistell amb els pastissos i amb la llet i es va posar en camí. la nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l'àvia, però no li feia por perquè allà sempre trobava molts amics: els ocells, els esquirols, els conills...

De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.

- On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.

- A casa de l'àvia - li va dir la Caputxeta.

- No és lluny ... - va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.

La Caputxeta va deixar el seu cistell a l'herba i es va entretenir agafant flors : - El llop se n'ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L'àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.

Mentrestant, el llop se'n va anar a casa de l'àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era la Caputxeta.

El llop va devorar a l'àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. No va haver d'esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.

La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.

- Àvia, àvia, quins ulls més grans que tens!

- Són per a veure't millor - va dir el llop tractant d'imitar la veu de l' àvia

- Àvia, àvia, quines orelles més grans que tens!

- Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop.

- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!

- Són per a ... menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb l'àvia

Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l'àvia, i creient-ne endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot hi anava bé. Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.

El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!

Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estany pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l'estany de cop i es va ofegar.

La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D'ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.

Orígens i variants[modifica | modifica el codi]

La història de la Caputxeta Vermella és un conte que es va estendre per diverses regions europees mitjançant la tradició oral. Se sap que el conte ja era narrat al segle XIV a França.

La finta nonna ("La falsa àvia") és el títol d'una antiga versió italiana, en la qual la Caputxeta ho soluciona tot ella sola basant-se en la seva pròpia astúcia. Alguns sostenen que aquesta versió és la més propera a l'original i que el personatge del llenyataire va ser inclòs posteriorment per suggerir la idea masclista que l'àvia i la néta no podien salvar-se sense l'ajuda d'un home.

En qualsevol cas, la versió escrita més antiga del conte és Le Petit Chaperon Rouge, el qual apareix en el recull de contes de Charles Perrault del 1697. La versió de Perrault és més sinistra que la posterior, escrita pels germans Grimm. En aquesta versió la Caputxeta és una "noia atractiva de bona família" que finalment és menjada pel llop. Al final del conte, Perrault dóna una explicació explícita de la moral, de la qual no és difícil extreure'n l'evident contingut sexual:

D'aquesta història s'aprèn que els infants, i especialment les jovenetes boniques, ben educades i de bona família, fan molt malament d'escoltar-se els desconeguts; i no és estrany, doncs, que el Llop obtingui el seu sopar. Dic Llop, perquè no tots els llops són de la mateixa mena; n'hi ha un d'aparença encomiable, que no és sorollós ni odiós ni rabiós, sinó mansoi, servicial i amable, que segueix les noies joves pel carrer fins a casa seva. Ai d'aquells que no sàpiguen que aquests llops amables són, de totes aquestes criatures, les més perilloses!

Al segle XIX, els germans Grimm en recullen dues versions alemanyes, les de Jeanette Hassenpflug (17911860) i Marie Hassenpflug (17881856). Els Grimm van transformar una de les versions en la història principal i la segona en una continuació. La primera, amb el títol de Rotkäppchen, va ser inclosa en la primera edició del seu recull de contes Kinder- und Hausmärchen (1812). En aquesta la noia i la seva àvia són salvades per un caçador interessat en la pell del llop. A la segona història la Caputxeta i la seva àvia, gràcies a l'experiència amb el primer llop, en descobreixen, capturen i maten un altre.

Durant la Guerra civil espanyola el conte es va polititzar i el color de la caputxa era vermell o blau depenent del bàndol: «Te llamarás Caperucita Azul -el color de la falange-. Y no olvides que el azul significa obediencia, disciplina, sacrificio...amor, en fin»[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Marimon, Sílvoa. «Caputxeta Roja contra Caputxeta Blava». Diari Ara [Barcelona], 2/12/2011, p.30. ISSN: 2014-010X.


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La Caputxeta Vermella