Pleonasme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

En lingüística el pleonasme és una figura retòrica en la qual existeix redundància entre termes continguts d'un mateix enunciat. Per exemple: ho vaig veure amb els meus ulls, entra cap a dins, surt cap a fora.

En alguns casos el pleonasme té valor expressiu i es fa servir com a recurs estilístic, com per exemple en aquest relat:

De tant en tant
fa un descans,
surt cap a fora,
llavors puc dormir,
descansar en pau.

No obstant això, en la majoria dels casos, la utilització d'un pleonasme denota poca habilitat lingüística per expressar una idea:

"El que no pot ser no pot ser, i a més és impossible".


Quan el pleonasme es produeix per reiteració de termes sinònims es denomina datisme.

El pleonasme pot equiparar-se a l'oxímoron de tant en tant s'afegeix una informació que no resulta pertinent, en ser idèntica a la ja donada (pleonasme: pujar cap amunt) o en ser contradictòria (oxímoron: pujar cap avall).


El pleonasme estructural, emfàtic i abusiu[modifica | modifica el codi]

El pleonasme estructural s'explica per raons de gramàtica històrica o d’història de la llengua. Seria el cas de, per exemple, repetir la marca de plural “s”: els grans autors catalans antics. O la utilització del pronom en frases com: ho he fet tot.

  • Si el complement inicia l'oració, és obligat de repetir-ne la referència per mitjà del pronom àton corresponent. Exemple: A en Joan li faran una sorpresa.
  • Si el complement no va al principi de l'oració, cal distingir segons que el pronom àton sigui presentatiu (1a o 2a persona) o referit (3a persona):
  1. Presentatius: la construcció pleonàstica és normal. Exemple: em retreuen a mi que...
  2. Referits: el pleonasme no és genuí: *li dius al teu pare que accepto. Són vàlides: a) al teu pare li dius que accepto, b) dius al teu pare que accepto.

En el pleonasme emfàtic l'element emfasitzat va seguit d'una coma: a Tarragona, hi arribarem aviat.

El pleonasme abusiu el trobem en oracions del tipus: *m'hi tornaré a fixar-m'hi.


Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referència[modifica | modifica el codi]

Badia i Margarit. Gramàtica de la llengua catalana, 1994.