Romaní (planta)

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Romer)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Romaní o Romer
Rosmarinus officinalis - Köhler–s Medizinal-Pflanzen-258.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Lamiales
Família: Lamiaceae
Gènere: Rosmarinus
Espècie: R. officinalis
Nom binomial
Rosmarinus officinalis
L.1753.[1]
Sinònims

Rosmarinus officinalis L. var. prostratus hort.[1]

Rosmarinus officinalis - MHNT

El romaní o romer (Rosmarinus officinalis) és una planta de la família Lamiaceae o lamiàcies. El romaní és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. En català, el romaní o romer també es coneix amb el nom de beneit. El romer posseeix en les seves fulles glàndules que contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobretot quan es trituren les seves fulles. És un condiment tradicional de la cuina mediterrània.

Flors del romer

Etimologia[modifica | modifica el codi]

"Rosmarinus" es creu que va ser format del llatí per "ros" que significa "rosada" i per "marinus", "marí", ja que el romer és una planta mediterrània. Però actualment, es decanten per una altra interpretació, segons la que "ros" vindria de la veu grega "rhops" que vol dir "matissar" i "marinus" derivaria de "myrinos" que significa "aròmatic".

"Officinalis" prové del llatí "officina" que es refereix al lloc on treballen els operaris, taller o oficina. Aquest nom, que també el porten moltes altres plantes medicinals és a causa de l'ús habitual que se'n feia i actualment se'n fa a les oficines de farmàcia.

Distribució geogràfica i hàbitat[modifica | modifica el codi]

La seva distribució geogràfica genèrica és abundant, la trobem a tot el sud d'Europa, a l'oest d'Àsia i al nord d'Àfrica.

Pel que fa a la península Ibèrica està distribuïda de forma general i només escasseja en alguns punts del nord i nord-oest, des de Galícia fins al País Basc. Als Països Catalans té una distribució general i molt comú al Principat, però rara vers els Pirineus.

El romaní creix en tota roca, encara que prefereix el caducifoli. En trobem des del nivell del mar fins als 3500 metres d'altitud, molt comú en ambients d'ametllers. Com que és una espècie termòfila, no resisteix gaire bé les gelades. És fàcil de localitzar a les muntanyes tant humides com seques.

Descripció botànica[modifica | modifica el codi]

És un arbust perenne i aromàtic d'un metre d'alçada normalment, encara que pot arribar als 2 metres. L'arrel és axonomorfa amb tiges molt ramificades en forma de ramificació simpòdica i llenyoses. Les fulles són lanceolades, tenen un color verd brillant a l'anvers i blanc tormentós al revers, en aquestes la divisió del marge és simple i la superfície revoluta. Petites,com a molt de 3'5 cm de longitud, amb l'àpex acuminat i la base atenuada, se situen damunt la tija de forma oposada. Les inflorescències són petites agrupacions de poques flors (3-15 flors) agrupades en petits conjunts racemosos curts situats en posició terminal. Les flors del romer són hermafrodites i pentàmeres, es troben en posició pedícelada i una simetria zigomorfa, apareixen des de finals de primavera fins principis d'estiu, encara que pot estar florida tot l'any. El calze és bilabiat (amb dos llavis) i acampanat de color verd, i alguns cops, té un to vermellós. La corol·la és bilabiada d'una sola peça, fa entre 10 i 12 mm i té un color blau pàl·lid, rarament blau intens i en poques ocasions blanc. L'androceu està constituït per dos estams encorbats exserts. El gineceu és súper amb un estil terminal. El romaní té fruits petits, secs i tetraquenis que apareixen en el fons del calze; cada una de les quatre parts en què està dividit el fruit té una llavor.

Fulles

Aquest no és l'únic romer silvestre de la península. Hi ha altres més escassos, localitzats en alguns punts principalment a la zona pròxima a la costa de les províncies d'Almeria y Granada com el Rosmarinus eriocalyx Jord. & Fourr que té unes fulles més curtes, de 5 a 15 mm, amb les flors de color violeta. A Almeria existeix el R. officinalis L. var larandulaceus, Nöe, amb les fulles de marge dentat.

A Menorca existeixen les següents variants: romaní mascle (Ciutadella) i romaní foraster (plantat en jardineria a tot Menorca). A més a més hi ha una varietat endèmica que creix torta i més planera, força rara a l'illa, el Rosmarinus officinalis var. palaui. A aquesta varietat se la denomina amb els noms vernaculars de "romaní femella" o "flor revenial".

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Guisat de conill amb una branqueta de romaní

El romaní o romer planta s'utilitza tot sovint a la cuina tradicional mediterrània, condimentant una gran varietat d'aliments. La seva fragància, però, és forta i intensa. Cal, doncs, dosificar bé la quantitat i emprar-lo amb moderació, evitant així que el seu sabor sigui dominant en el plat en qüestió.

Les fulles del romaní, tant fresques com seques, són emprades com a espècia per aromatitzar carns i aus. És especialment apreciat com a condiment de la carn de be, car li dóna un gust especial.

També serveix per condimentar sopes, preparacions a base de verdures i salses per acompanyar la pasta.

Una branqueta de romer fresc aromatitza olis i vinagres, donant un toc diferent i agradable que combina bé amb alguns plats i amanides. També hi ha cremes amb aroma de romer que serveixen com a acompanyants dels plats principals o postres.

A causa dels seus efectes antioxidants, el romer és utilitzat en la indústria dels embotits.

El nèctar de les seves flors és excel·lent, el període de florida és molt llarg i atreu molt les abelles. Al Baix Maestrat i Montsià és molt apreciada la mel de romer. Té fama de ser la de millor qualitat i és un dels tipus que pot arribar a ser considerada, si la proporció del seu pol·len és suficient, mel monofloral..

la planta de romer té grans quantitats de ferro, calci i vitamina B6. El Consell d'Europa[2] l'ha catalogada com recurs natural d'alimentació i la FDA l'ha incorporat en qualitat de suplement dietari.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Part utilitzada (droga)[modifica | modifica el codi]

S'utilitzen les fulles fresques o seques recollides durant o després de la floració del romaní, també s'aprofiten les flors per les seves virtuts farmacològiques.

Composició química[modifica | modifica el codi]

Propietats farmacològiques[modifica | modifica el codi]

La gran majoria estan relacionades amb l'activitat de l'oli essencial. S'ha demostrat de forma activa que és un bactericida potent, antiviral i també antioxidant (sobretot gràcies al carnosol).

Antigament també es tractaven amb romer alguns trastorns nerviosos; els metges àrabs, a l'antiguitat, empraven el romer per a tornar la parla després d'un desmai.

L'administració per via oral, també presenta una activitat diürètica.

L'aplicació tòpica dels extractes alcohòlics fets amb fulles de romer, inhibeixen la iniciació i progrés del tumor epidèrmic (amb un 40-60% d'eficàcia).

Aquest oli essencial ha demostrat in vitro activitat espasmolítica i anticonvulsionant.

Té també un efecte similar al dels antiinflamatoris i millora l'activitat circulatòria, sobretot a les extremitats inferiors, essent un bon cicatritzant.

També ha estat demostrat el seu ús en el tractament de l'alopècia.

El fum del romaní serveix com a tractament per l'asma.

El romer es troba incorporat a les farmàcies d'Alemanya, Anglaterra, Argentina, Austràlia, Bèlgica, Espanya, França, Mèxic, Països Catalans, Portugal, República Txeca i Suïssa, entre d'altres.

Efectes adversos i tòxics[modifica | modifica el codi]

Si no es menja una quantitat exagerada de la substància, no té cap efecte tòxic conegut.

Interaccions medicamentoses i contraindicacions[modifica | modifica el codi]

Hauran d'abstenir-se de la ingesta de romer les dones embarassades, ja que s'ha observat que és un agent abortiu i encara que no s'ha pogut demostrar, es recomana que pels seus efectes estrogènics i al ser un aliment amb factors medicinals, que se n'eviti de menjar durant el període d'embaràs i lactància.

Els pacients epilèptics i diabètics tampoc n'haurien de menjar.

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

La Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany ha aprovat l'ús de la planta en els següents casos:

Els preparats medicinal són variats, tant en funcions com en les seves formes. Alguns exemples són:

  • DRYNK (flascó per 120 g.) : Protector capil·lar.
  • LUBROL (flascó-goter per 120 g.) : Digestiu, colerètic, espasmolític.
  • SEQUALS “G” (flascó per 130 i 155 ml): Shampoo antiseborreic.
  • TISANA Nº1 (paquet per 100 g.): digestiu hepàtic.

La ingesta de romaní es pot fer per diferents mètodes:

  • Droga triturada per a infusions.
  • Droga en pols
  • Extractes secs
  • Altres preparacions de galènica per aplicacions internes i externes

Aquesta planta s'ha utilitzat tradicionalment en la medicina popular com a remei, entre d'altres, per al tractament de les cefalees i del vertigen; per disminuir les molèsties musculars i el mal d'esquena, així com la circulació deficient i per les lesions cutànies. També com a estimulant dels cabells i per l'eliminació de la caspa.

Igualment s'empra per millorar la respiració durant els constipats, la grip o la sinusitis, i per “despertar” la ment.

Als pobles de pescadors de la Costa Brava era habitual d'utilitzar-ho per als dolors de cops i patacades, macerat amb alcohol o oli.[3]

Història[modifica | modifica el codi]

Xiqueta amb decoracions de romer al Almabtrieb a Vorarlberg.

Originari de la conca del Mediterrani, aquest arbust és una de les espècies aromàtiques que té més història, a causa de les seves propietats medicinals, gastronòmiques, i aromatitzants formant part de la vida dels pobles mediterranis.

A l'antic Egipte va ser un dels ingredients de les formulacions fetes per embalsamar els cossos dels morts. Tradicionalment també se li han atribuït propietats afrodisíaques.

Va ser introduït cap al Nord d'Europa a través dels Alps pels primers monjos cristians, sent molt popular als jardins monàstics de tot el continent

L'oli essencial va ser obtingut per destil·lació el primer cop el 1330 gràcies a les investigacions anteriors de Ramon Llull.

Amb fulles de romaní mossegades i mesclades amb sal li varen curar els cabrers a don Quixot la ferida que li havia fet a l'orella el biscaí, a la primera part de la novel·la de Cervantes.

La nissaga Romaní, família fabricant de paper, procedent de terres gironines que s'establí a Capellades en la dècada de 1620, en el segle XVIII va afegir a la seva producció una filigrana amb el dibuix de la planta de romaní.[4]

Als Alps se celebra anualment el Almabtrieb, vella celebració ramadera en la que es commemora el pas del ramat als pasturatges de muntanya.

A Gran Bretanya, els 11 de novembre es fan corones amb romer per condecorar als excombatents de les dues guerres mundials.

Altres usos[modifica | modifica el codi]

A causa de la seva característica fragància, és utilitzat en perfumeria. L'"aigua d'Hongria"[5] té com a principal component el romer. El romer també serveix per aromatitzar l'aigua del bany.

La seva fusta serveix com a combustible i també per a fer peces de llaüts i altres instruments musicals.

El romer sempre ha estat una planta molt utilitzada i per això trobem gran nombre de referències sobre la planta en molts d'escrits. Linné va dir: ”creix a Espanya tan abundant, que els navegants, abans d'albirar terra, reben la seva olor”.

Segons Pius Font i Quer: “...es té per estimulant, antiespasmòdic i lleugerament diürètic; actua també com colagog, això és, sobre la secreció biliar. Els herbolaris valencians el recomanen per rebaixar la sang. A l'exterior s'utilitza per lluitar contra els dolors articulars així com per tonificar el cos cansat per treballs violents o per haver caminat massa.”[6]

Tradicionalment s'acostumava a repartir pels calaixos i armaris per evitar els àcars i també es col·locava a les habitacions dels malalts com a desinfectant.

Paisatgisme[modifica | modifica el codi]

Ús com a planta ornamental. Romaní a un jardí de Las Vegas, Nevada.

Actualment el romaní és una planta d'interès paisatgístic que es fa servir com a planta ornamental als jardins de les urbanitzacions i jardins. És una planta ideal quan hom vol un efecte de "flora local" del Mediterrani i hom vol estalviar aigua, car és una planta elegant, agraïda i molt resistent que requereix poca cura.

Les mates de romaní queden força bé entre roques, combinades amb altres plantes del Mediterrani i al peu dels murs dels xalets. Als estats del sud-oest dels Estats Units (Arizona, Califòrnia, Nevada) el romaní forma part del paisatgisme conegut com a "desert landscaping".

Llegendes i supersticions[modifica | modifica el codi]

Segons una antiga llegenda la Mare de Déu, a la seva fugida d'Egipte, va perdre un mantell de color blau que la tapava, i aquest va caure sobre les branques d'un senzill arbust verd. Llavors, l'arbust va florir donant petites flors blaves.

També hom diu que el romer creixerà durant trenta-tres anys, fins a arribar a l'edat que Crist va ser sacrificat, i llavors morirà. Aquestes llegendes, li han aportat un aire místic i noble a la planta.

Ha estat una planta associada sempre a cerimònies, ja sigui en casaments o funerals. Com a símbol d'amor etern, els nuvis el solen portar a la solapa i les núvies a la corona nupcial.

Referències[modifica | modifica el codi]

[7]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Castroviejo et al. «Flora Iberica (1980-2009)». Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. [Consulta: 26/04/2009].
  • Blumenthal, M. The complete German Commission E monographs: therapeutic guide to herbal medicines. (en anglès). American Botanical Council. Boston, 1998. ISBN 096555550X. 
  • Bruneton, J. Plantas tóxicas: vegetales peligrosos para el hombre y los animales. Editorial Acribia. Zaragoza., 2000. ISBN 9788420009353. 
  • Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos. Catálogo de plantas medicinales. Colección Consejo Plus 2009. CGCOF. Madrid, 2009. ISBN 2910010541388. 
  • Starrgrove, M.B. Herb, nutrient and drug interactions: clinical implications and therapeutic. Editorial Elsevier. St Louis, 2008. ISBN 9780323029643. 
  • European Scientific Cooperative on Phytotherapy (2003). ESCOP monographs: the scientific foundation for herbal medicinal products. ESCOP. Exeter. ESCOP.
  • Muñoz, F.Plantas medicinales y aromáticas (estudio, cultivo y procesado)
  • López González, G. Guía de los árboles y arbustos de la Península Ibérica y Baleares. Edición Mundi-Prensa.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]



  1. 1,0 1,1 «GRIN, Taxonomy for Plants» (en anglès). Estats Units: Agricultural Research Service, Department of Agriculture..
  2. Council of Europe
  3. Subirós, Rosa (2012) Remeis tradicionals a la Costa Brava, ed. Farell.
  4. MIQUEL GUTIÉRREZ I POCH, Redes en la génesis y desarrollo de un distrito papelero catalán: el caso de Capellades (siglo XIX)
  5. aigua d'Hongria
  6. Font i Quer
  7. «aigua d'Hongria».