Sant Anastasi
De Viquipèdia
- Vegeu també Sant Anastasi d'Alexandria.
| Sant Anastasi de Lleida o de Badalona |
|
|---|---|
 |
|
| màrtir | |
| Nom secular | Cornicularius |
| Naixement | ca. 263, Ilerda (actual Lleida, Segrià) |
| Mort | 305, Badalona (Barcelonès) |
| Enterrament | desconegut |
| Venerat en | Església Catòlica Romana (culte local) |
| Beatificació | venerat localment des del final del s. XVI; reconegut oficilament el 1627, Lleida per Pere Anton Serra, bisbe |
| Santuaris principals | Santa Maria de Badalona; Lleida |
| Festivitat | 11 de maig |
| Fets destacables | Probablement inexistent i confós amb Sant Anastasi, màrtir de Pèrsia |
| Iconografia | com a soldat romà, amb palma de martiri i espasa |
| Patronatge | Lleida (des de 1627), Badalona (des de 1635) |
| Culte suprimit | no figura al Martirologi romà |
Sant Anastasi de Lleida hauria sigut un soldat romà que la tradició fa nascut a Lleida. Era membre de la guàrdia pretoriana de Dioclecià i fou martiritzat a Badalona juntament amb 73 companys l'any 305. Es el patró de Lleida (des del 1627) i de Badalona (des del 1635) i la seva festa es l'11 de maig.
La seva historicitat és dubtosa i sembla respondre a l'afany d'adscriure un sant a les ciutats de Lleida i Badalona i a la confusió amb Sant Anastasi, màrtir persa del segle VIII.
Taula de continguts |
[edita] Anastasi al Flos Sanctorum
La tradició sobre el sant parteix del Cronicó de Julià, trasmès als flos sanctorum medievals. Al Flos Sanctorum es troba aquesta descripció de la vida del sant.
- «Sant Anastasi, ciutadà i soldat legionari de Lleyda, s'hi trobava destacat al temps de l'emperador Deci, y com llegís los edictes dats pe'l Cèsar i pubicats per Deci, Pretor de la provincia Tarraconense d'Espanya, manant exterminar los Cristians, quals ordres executava ja Marcel en los Mártirs, Nostre Sant que coneixía a molts dels processats que per confessar á Déu havían sigut despedaçats pels gentils, considerava, ja que éll també era cristià, los bens inmensos que els tals en Déu trobarían y desitjant també conseguirlos, enfervorisat un dia, feu la senyal de la créu y corre al estadi (lloch on los atletes s'ensajavan); al ser al mitj de la gentada que hi havia, exclamá ab forta veu: - Ja m'han trobat los que no'm cercavan, m'he descobert al que no'm preguntavan- y veyent que tots s'havian parat á escoltarlo afegí: - Ohíume tots, ministres del diable, ohíume dich: ¡Sochs Cristià! Crech en mon Senyor Jesucrist y condemno vostres ídols y á tots los quels adoran.- Assombrats quedaren quants l'ohiren pregonar tant lliurement sa fè, més ben prompte els botxins s'apoderaren d'ell y despullantlo, després d'haverlo assotat lo degollan y'l tiran al mar, (en Bètulo, ciutat de la mateixa provincia) y junt ab ell setanta soldats companys del Sant Mártir, als quals si'ls unia una mateixa disciplina, los junyí una mateixa corona de gloria, lo día cinch de Desembre de l'any del Senyor, 272 poch més o menys, imperant Deci y éssent en lo Pontificat Sant Corneli I, mártir.»
[edita] Vida del sant, segons la tradició
Sant Anastasi degué néixer a la Ilerda romana entorn el 263, ja que algunes cròniques conten que en el moment del seu martiri (303) tenia 40 anys. A Lleida encara s'hi conserva el seu bressol al carrer Magdalena número 22. Les excavacions del 1997 al mateix lloc localitzaren un mur romà del segle II i un paviment d'opus signinum, a més de les restes d'un antic pou d'època medieval amb vestigis d'un de més antic, tal vegada romà.
Els seus pares eren pagans així, que en complir l'edat d'anar al servei, emigrà a Roma i ingressà en l'exèrcit. Hi assolí el grau de centurió de la guàrdia personal de Dioclecià i fou centurió Cornicularius (el 26 d'agost se celebra un Sant Anastasi Cornicularius a Itàlia).
Commogut per la fortalesa dels cristians davant del martiri, es convertí al cristianisme i es canvià el nom pel d'Anastasi (el ressuscitat). Diu Amades: "tenia gran influència entre els seus companys, que van admirar la seva gran virtut i la seva excepcional bonesa, i fins a setanta-tres d'ells van convertir-se també al cristianisme". El 303, amb motiu del decret de persecució promulgat per Dioclecià feu objecció de consciència i es deslliurà del càrrec de cap de la guàrdia de l'emperador.
Alguns autors apunten la idea que marxà de Roma per voluntat pròpia mentre que d'altres, com Joan Amades, diuen que fou a causa d'una denúncia la qual es produí després d'una baralla entre dos soldats. Com que un era pagà i l'altre cristià, la venjança del pagà es convertí en denúncia. El fet és que, Sant Anastasi i els seus companys (uns diuen que 70, d'altres que 73, coincidint amb la llegenda d'un altre sant Anastasi, aquest real, de Pèrsia) fugen cap a Lleida.
En arribar, just a les portes de la ciutat es produeix el primer miracle, el del pou de Sant Anastasi. Un cop dins la ciutat els habitants d'Ilerda es converteixen gràcies a Anastasi i els seus companys. Al mateix temps, el governador Dacià, és encoratjat per Dioclecià per tal que persegueixi amb més empenta els cristians. D'aquests manera, doncs, el sant i els seus amics són empresonats. Dins la presó, Anastasi rebrà un tracte de favor per tal de fer-lo renegar de la fe.
Un cop presos els feren anar caminant fins a Caesar Augusta (actual Saragossa) i, després, a Tarraco on van ser torturats, per passar finalment a la presó de Baetulo (Badalona). El dia 11 de maig els tragueren a tots de la presó --que era a l'actual carrer Fluvià-- i els degollaren a la carretera de la Conreria. Les fonts parlen de l'any 303 o 305. Avui, la data del 305 és la més acceptada; fins i tot, es va celebrar a Badalona, el 1700è aniversari de la mort del Sant en 2005.
[edita] Llegendes dels miracles
[edita] El miracle del pou
En el moment d'arribar a Lleida, des de Roma, i assabentats de la política de persecució dels cristians del governador Dacià, els amics del sant defalleixen i es neguen a entrar-hi. S'aturaren en sec tot posant l'excusa que tenien set. Anastasi, però, continua caminant i, en passar per davant d'un pou, va cridar els companys. El pou és ple d'aigua però ells no tenen estris per a extreure-la'n. Aleshores, Sant Anastasi, s'agenolla davant del pou i, tot resant i implorant a Déu, el toca. L'aigua del pou comença a pujar fins arribar a vessar per damunt del brocal de manera que tots poden assadollar la seva set. En veure el miracle, els companys demanen perdó al sant i decideixen entrar a la ciutat amb ell.
Hi ha qui diu que el pou és el que es trobà en les excavacions de la casa natal del sant, mentre que d'altres creuen que el fet es produí fora muralla, on en la Guerra dels Segadors s'hi construí el baluard de Sant Anastasi.
[edita] Miracle del còlera a Badalona
L'epidèmia de còlera de 1885 assolà Badalona i els habitants del carrer del Pinsell prometeren canviar el nom del seu carrer pel de Sant Anastasi i erigir-li un altar si se salvaven de l'epidèmia. D'aquell carrer no en morí ningú, tan sols un operari que caigué d'una escala. Des de llavors, el carrer passà a anomenar-se de Sant Anastasi i en ell encara hi hala fornícula construida aleshores amb la imatge del sant. Els 11 de maig es guarneix amb flors.
[edita] La munió de devots
L'11 de maig de 1906, dia de Sant Anastasi, mentre Gaietà Soler (rector de Santa Maria de Badalona) és a casa del doctor Solà tot lamentant-se que la celebració i la processó de Sant Anastasi ja no es du a terme i que el culte ha decaigut, entra un nen al menjador tot dient que els de la confraria del sant n'han tret la imatge i que comença a arribar gent de tot arreu per tal de fer la processó.
[edita] L'ametller
Diu el cronista Soler i Barriga:
- "Y aunque se ignora donde fué sepultado el Santo Cuerpo de este glorioso Mártir y los de sus Santos compañeros, ni en donde están sus santas Reliquias se tiene por común tradición y piamente se cree fueron enterrados dentro del Grande Cerco de la casa ilustre del Sr Marqués de Pinós, entonces Marqués de Barbará, sita en dicha villa y muy inmediata al mar: se funda dicha presunción en què dentro de dicho cerco había un almendro que daba sus frutos con la siguiente particularidad: toda la concavidad ó parte interior de la cáscara en què está encerrada la almendra estaba teñida de color de sangre, de manera que muchos de los naturales que hoy viven, se acuerdan haber visto dicho almendro y haber cogido sus frutos con dicha extrañeza. La devoción que mis compatricios tienen á su santo patrón y las ánsias fervorosas y deseos con que esperan hallar el glorioso cuerpo y los de sus santos compañeros, les obligó a hacer una excavación y arrancar dicho almendro á fin de hallar estos gloriosos cuerpos, pensando si al último de las raíces del almendro estarían estos santos; pero no estuvieron ó Dios no quiso que lo hallasen".
[edita] La "presó de Sant Anastasi" a Badalona
Al segle XIX fou excavada una estança al carrer d'en Fluvià de Badalona que prengué el nom de presó de Sant Anastasi. L'encarregat de les excavacions del moment, un tal Barriga, la descrigué com un forat amb una obertura a orient per on tiraven els presos. Al fons del forat aparegué una mena de fangar amb presència d'ossos. A les parets s'hi pogueren observar les anelles de subjecció dels presos a les que falten les cadenes. També diu: «és un Ergástulo o Cárcel que pocos años hace se descubrió por casualidad en una casa que está á un lado de dicho cerco y en la calle que llaman d'en Fluvià, vulgo de'n Uyal».
Actualment sabem que es tracta d'una cisterna d'opus signinum d'època romana segle I formada per dues galeries amb coberta de volta i cavades en la terra verge a la qual s'hi deuria entrar per un ull circular situat sobre una de les voltes.
El Baró de Maldà Rafael d'Amat i de Cortada en la seva obra Calaix de sastre i parlant del pou diu: «que era destinat... per la ràbia i bàrbara crueltat dels gentils per servir de presons dels christians que o be morirían en ellas, com de molts se refereixen, o be de ellas eren conduits al lloch del martiri, com aixís se creu del patró del present poble o sia de Badalona, lo gloriós màrtir de Jesuchrist Sant Anastasi y apar no ser infundat lo pensament, pues amés de la continuada tradició de haver lo predit Sant estat en una obscura y subterrànea presó, se veuhen en lo referit lloch alguns vestigis, com los de unas argollas clavadas en las bòvedas y refereixen los ancianos habitants en lo mateix carrer, que existian antes altres argollas, ferros y cadenes, tot lo que manifesta no ser inútil lo concepte y per lo mateix de haver estat aquell lloch la presó mateixa ahont fou reclòs lo gloriós màrtir Sant Anastasi. 1 de juny de 1797.»
[edita] Un "nou" Sant Anastasi: de la confusió a la mistificació
Jeroni Pau, mort el 1497, en la seva obra Barcino, on també parla dels martiris de Santa Eulàlia, Sant Cugat i Sant Llorenç diaca diu: "Amb el mateix suplici en la ciutat de Roma foren immolats llastimosament Anastasi, baró lleidetà de l'orde eqüestre, adscrit a la cort de Dioclecià, i uns altres més, per bé que alguns refereixen que els fou llevada la vida tocant Badalona, ciutat pròxima al litoral barceloní. Diu, també, que fou executat abans d'abril del 304 ja que Dioclecià renuncià a l'imperi en aquella data. És clar que Jeroni Pau comet un clar error ja que el 305 l'emperador Dioclecià encara està en actiu".
Antoni Vicent Domènech, a la seva Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña (1630), dedica un capítol a sant Anastasi i als seus companys que deia:
- "El bienaventurado San Anastasio fue Catalan de nación (llamando Catalanes, los que son de la Espanya Tarraconense, que agora dezimos Catalunya) y natural de la ciudad de Lerida".
Joan Gaspar Roig i Jalpí el 1673, al seu Llibre dels feyts darmes de Catalunya (presentat com si hagués estat escrit al 1420 pel rector de la parròquia de Blanes, Bernat Boades), diu:
- "També en la ciutat de Betulònia prop de Barcelona és de Ciutat Freta, pres martyri lo benauenturat Sanct Anastasi natural de Leyda ab setanta companyons seus, qui tots eren de la milicia é hosts del emperador Dioclecià; é Anastasi era molt noble é de gran llinatge".
[edita] Sant Anastasi de Badalona: fruit d'un error
El sant apareix a la Topografía Sanctorum Christi del bisbe de Châlons-sur-Saône, Jean German, que va tenir molta difusió, però que va ser refutat pel bisbe de Sevilla Nicolás Antonio:
- «Yo sospecho que en esto se padece alguna equivocación y que no sería temeridad decir que las memorias de estos dos Mártires, San Anastasio monje Persa y San Anastasio de Badalona es una misma, y anda confundida. Muéveme á sospecharlo el ver que solo en el Cabilonense aya mención de este Santo Mártir de Lérida que padeció en Barcelona ó en Badalona y ninguna otra memoria quedase dél en España, ni en otro Autor alguno de los antiguos. Demás desto las circunstancias que se refieren de los dos convienen en gran parte. Del de Lérida dice el Cabilonense que fué Soldado: también lo fué el Persa antes que Monje, como dice el Obispo Equilino, que trae sus actas en el libro 2º, cap. 113. Del primero dice que estuvo mucho tiempo en Zaragoza ó Caesaraugusta como la llama el Latino; del segundo se refiere lo mismo en Cesarea de Palestina. Del primero añaden que murió en Barcelona. Yo creo que á ello dió motivo el leer que el momje Anastasio fué llevado á un juez que se llamaba Barsabana... Pudo también nacer la equivocación de dársele por Mártir a Barcelona o Badalona el Cabilonense, de lo que se lee tamibién en Maurólico, que padeció el Momje Anastasio en el castillo llamado Betsalen... La compañía de los que padecieron con el monje Anastasio, aunque en número de 70, no dista mucho de la de 73 mártires que se atribuyen por compañeros al de Badalona. Conviniendo, pues, en todas estas circunstancias, no hará oposición á este juicio el ver que difieren en otras, como es la del señalarse al nuestro al martirio en la persecución de Diocleciano y al Persa en la de Cosroes, tantos años después.» Tampoc acceptaran el sant lleidatà els bol·landistes.
Certament, l'error rau en confondre el sant lleidatà amb un Sant Anastasi documentat a Pèrsia a finals del segle VII i la festivitat del qual se celebra el 22 de gener i que té una història similar. La confusió entre Barsabana i Betsalen amb Barcelona i Baetulo va donar lloc a què comencessin a publicar-se referències a un "nou" Sant Anastasi. Un tal Liberat escriu: «Anastasius miles Ilerdae, apud Ilergetes natus de Domo familia Diocletiani, Betenlonem cum aliis septuaginta militibus post alia tormenta jugulatur.»
L'error, unit a l'intent d'aconseguir un sant lligat a la ciutat, va conduir a consolidar acríticament la naixent tradició. Primer a Lleida el 1571, tot i que l'aleshores bisbe Antoni Agustín es negava a incloure Sant Anastasi al santoral per no veure'n gaire clara l'autenticitat. Després de diversos intents, fou el 26 de juliol de 1618 quan la mateixa església, i en el seu nom l'aleshores rector del Col·legi d'Humanitats de la Companyia de Jesús, el pare Joan Pau Fons, proposà votar al consistori Sant Anastasi com a patró de Lleida. El bisbe Francesc Virgili, però, no ho va aprovar i encomanà a persones doctes de l'Estudi General un estudi a fons: el resultat fou que no es reconeixia l'existència del sant.
No obstant això, el 1623 el nou bisbe de Lleida Pere Anton Serra, poc erudit en història i molt menys en escriptura (segons els contemporanis), fou convençut per la Paeria de Lleida per tal de dur endavant el seu propòsit. El 1627, el bisbe concedí el permís i, el 9 de maig de 1627 es feu la proclamació solemne i pública com a patró de la ciutat. El 1635, Badalona feu construir un altar al nou sant a l'església de Santa Maria.
[edita] Les relíquies
[edita] Relíquies de Badalona
L'any 1896, en una excavació a l'hort dels marquesos de Barberà, al mateix carrer d'en Fluvià on hi havia la presó, en un moment donat, tots els obrers sortiren del recinte a corre-cuita. L'excavació es tancà i, al cap d'uns minuts, hi entraren el rector (Roca), el vicari (Miguel Esmerats), el contractista (Botey) i el fuster (Oliveras). Quan en sortiren duien "una cajita de madera con huesos bastante calcinados, cenizas y tierra mezclados".
Segons el narrador de l'anècdota, Josep Maria Cuyàs, no s'hi va dipositar cap document. Al seu opuscle Apuntes monográficos sobre San Anastasio mártir co-patrón de nuestra ciudad, escrigué: «Debo sacrificar mi afan de investigador en aras de la fe. No hay ni espada, botones dorados, coraza, pergamino». Van "trobar-se" així les suposades relíquies del sant.
Segons explica Cuyàs, el 1936 fou incendiada la parròquia de Santa Maria. Jaume Ribó i Arenas, administador de la Confraria de Sant Anastasi, tement la desaparició de les relíquies les recuperà i guardà fins que retornaren al seu lloc o a un altre lloc de la mateixa església, en època posterior a la guerra civil. Avui en dia tan sols dos confrares de Sant Anastasi saben el lloc on hi ha els ossos amb el jurament de no explicar-ho a ningú. I en són dos amb el propòsit que si un d'ells mor, l'altre ho expliqui a un altre confrare de la mateixa confiança, sabent-se així el misteri ben resguardat.
[edita] Relíquies de Lleida
D'antic, les actes dels consells generals de la Paeria de Lleida tenen constància de l'existència del cap del sant, guardat pel prior general dels carmelites. El 1623 aquest cap és venerat públicament en l'església del convent carmelità de Lleida, però la relíquia fou retirada pel bisbe Pere Anton Serra ja que no tenia la preceptiva autorització romana.
Segons sembla, el 1751 arribà a Lleida un tal Manuel Feixeira de Figueredo y Lainez provinent de Roma i camí de Portugal per tal de ser ordenat sacerdot, que oferí a la Paeria, a canvi de diners, una relíquia d'un sant Anastasi que havia estat militar i que havia portat del Vaticà, que fou comprada. Probablement era falsa, però va ser venerada; tot i això, la relíquia va desaparèixer la primavera del 1810 durant la invasió napoleònica. Lleida, però, avui en dia te un reliquiari del que no se’n sap la procedència.
[edita] Culte
Malgrat la possibilitat que Sant Anastasi no nasqués mai a Lleida, ni morís mai a Badalona, la tradició ens parla d'una vida exemplar i d'un testimoni humà i cristià que al llarg dels segles segur que molts badalonins anònims han exercit. Més que un sant real, Sant Anastasi és la mèmoria i el record d'aquests badalonins i part de la història i la tradició d'ambdues ciutats.
Cada any, l'11 de maig, a Badalona se celebra el dia del sant amb un ofici solemne, la passada del sant i el cant dels goigs, que atreu la participació de nombroses badalonins.
A Lleida, igualment, se celebren les festes majors de la ciutat.
