Sensor de proximitat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un sensor de proximitat és un sensor capaç de detectar la presència d'objectes propers sense que hi hagi contacte físic. Sovint emeten un camp electromagnètic o una radiació electromagnètica i mesuren els canvis del senyal de tornada.

Els detectors de proximitat serveixen per mesurar la distància entre el detector i l'objecte a detectar, però malgrat aquesta possibilitat, sovint s'utilitzen com a detectors de presència (sols indiquen si l'objecte està dins l'espai configurat o no). Tenen moltes utilitats; com per exemple en els assecadors de mans dels banys, o llums de garatge que es poden activar sense que calgui polsar cap interruptor, o per parlar de processos industrials, s'utilitzen per saber quan aturar una cinta transportadora.

En funció de l'objecte a detectar serà necessari utilitzar un tipus específic de sensor, així els de tipus capacitiu o fotoelèctric són utilitzats per a la detecció d'objectes plàstics, mentre que per al metalls caldria utilitzar sensors d'inducció electromagnètica. Els detectors de proximitat més comuns són:

  • Per contacte: (tipus tot o res), en essència funcionen com els interruptors, són molt utilitzats per detectar que un mecanisme ha arribat al final del seu recorregut. S'acostuma a parla de detecció de "fi de cursa" o de fi de carrera.
  • Inductius: (n'hi ha de tipus tot o res, o bé proporcional). Només per a objectes metàl·lics, que són detectats perquè provoquen una alteració en el camp magnètic que produeix el sensor.

Una etapa d'amplificació sol convertir-los en tipus tot o res.

En aproximar-se un objecte "metàl·lic" o no metàl·lic, s'indueixen corrents d'histèresis en l'objecte. A causa d'això hi ha una pèrdua d'energia i una menor amplitud d'oscil·lació. El circuit sensor reconeix llavors un canvi específic d'amplitud i genera un senyal que commuta la sortida d'estat sòlid o la posició "ON" i "OFF".

El funcionament és similar al *capacitiu; la bobina detecta l'objecte quan es produeix un canvi en el camp electromagnètic i envia el senyal a l'oscil·lador, després s'activa el *disparador i finalment al circuit de sortida fa la transició entre obert o tancat.


  • Capacitius: (Tipus tot o res, o bé proporcional). Per a objectes conductors o no. Si un objecte entra al camp elèctric que genera el sensor, és detectat perquè té una constant dielèctrica diferent que el medi on es troba. Tenen molt més abast que els inductius, especialment per cossos ferromagnètics.
  • Per ultrasons: (Tot o res, o proporcional) Consten d'un emissor i un receptor de so a altes freqüències (més de 20 kHz, ultrasons), i si un cos s'acosta, fa rebotar el so cap al receptor. També es pot posar el receptor de cara a l'emissor i que el cos passi pel mig.
  • Fotoelèctrics: De manera semblant als detectors per ultrasons, també tenen emissor i receptor, però de llum modulada adequadament per evitar interferències amb llum d'altres fonts. Molts funcionen amb llum infraroja. Es pot utilitzar fibra òptica per llocs on no hi cap el sensor.
  • Altres: També hi ha detectors de proximitat magnètics, que funcionen de manera semblant als inductius i s'utilitzen per saber la posició de pistons. Hi ha més maneres de detectar la proximitat o presència de cossos, buscant les diferents propietats físiques del cos a detectar: per exemple, també es pot detectar un cos perquè aquest aplica una força degut al seu pes, com a la base de les escales mecàniques (amb galgues extensiomètriques).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]