Sine ira et studio

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Sine ira et studio (llatí) o en català sense rancúnia i sense parcialitat[1] és una locució llatina que prové de la introducció dels Annals de l'historiador romà Tàcit. Hom troba moltes altres variants.

Tàcit preconitza que historiadors solen mancar al seu deure i desig d'objectivitat i d'imparcialitat. Molts fan dos errors majors: quan descriuen un sobirà viu, sovint per por de represàlies i altres interessos personals (studio) l'adulen i embelleixen la història, mentrestant després la seva mort, per ira l'enlleitgeixen quant com puguin. En la introducció a la primera edició bilingüe de l'obra de Tàcit, el filòleg Ferran Soldevila veu el valor de l'historiador en la seva preocupació d'imparcialitat, de documentació i de veracitat.[2]

Tàcit promet de fer ni l'ú ni l'altre. Sèneca ja va introduir la seva paròdia «estrafent les declaracions d'imparcialitat consuetudinàries: l'afirmació nihil nec offensae ne gratiae dabitur recorda molt de prop el celebèrrim Sine ira et studio.[3] Tot i que el mateix Tàcit no mantingué el seu compromís com que va demonstrar-se a estudis crítics des del segle XIX,[4] la seva frase continua ser utilitzant per indicar la necessària objectivitat de la historiografia i per extensió per tota activitat científica o periodística. És un dels primers esments escrits del principi de la necessitat de fonts fiables i independents del subjecte que també ha de preponderar el treball enciclopèdic.

Uns exemples[modifica | modifica el codi]

  • Josep M. Solé i Sabaté, «Sine ira et studio (Tàcit, “sense ira ni parcialitat”)» (2008)[5]
  • Enrique Moradiellos, Sine ira et studio. Ejercicios de crítica historiográfica (castellà) (2000)[6]
  • Friedrich Nietzsche, «Enumerem per torn les tendències i virtuts concretes d'un filósof: la seva tendència al dubte, a la negació […], el seu desig de neutralitat i d'objectivitat, el seu desig de procedir sine ira et studio.» (1887)[7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Traducció de Ferran Soldevila de Tàcit, Annals, vol. I: llibres I-II, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1930, pàgina 2, ISBN 9788472259249.
  2. Tàcit & Ferran Soldevila op.cit., pàgina IX
  3. Luci Anneu Sèneca & Juan Mariné Isidro (traducció i comentari), Apocolocintosi del diví Claudi: Epigrames, Barcelona, Fundació Bernat Metge,, 2004, pàgina 197, ISBN 9788472258341
  4. Ferran Soldevila, op.cit., pàgines X-XII
  5. Gimbermat, 2008, volum 50, pàgines 13-27, ISSN 0213-0718
  6. Càceres, Universitat d'Extremadura, 2000, 221 pàgines, ISBN 9788477234074
  7. La genealogia de la moral, 9,32, traducció de Joan Leita Graell, Barcelona, Educaula, 2010, ISBN 9788492672882