The Blues and the Abstract Truth

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 23:19, 1 maig 2016 amb l'última edició de CarlesMartin (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Aquesta pàgina o secció necessita traducció.
Si la pàgina roman sense traduir durant molt de temps, podria proposar-se per esborrar. Aviseu els editors mitjançant {{subst:Avís traducció incompleta|The Blues and the Abstract Truth}} --~~~~
Infotaula d'àlbumThe Blues and the Abstract Truth
Tipusàlbum Modifica el valor a Wikidata
ArtistaOliver Nelson Modifica el valor a Wikidata
Publicat1961 Modifica el valor a Wikidata
Gènerepost-bop Modifica el valor a Wikidata
Llenguaanglès Modifica el valor a Wikidata
DiscogràficaImpulse! Records Modifica el valor a Wikidata
ProductorCreed Taylor Modifica el valor a Wikidata
Formatestríming de música Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
Oliver Nelson's albums in chronological order (en) Tradueix
← Nocturne (en) Tradueix
(1961)
Straight Ahead (en) Tradueix →
(1961) Modifica el valor a Wikidata
Spotify: 5eYXXVTYehJrV1caDN4pmd Discogs: 56196 Allmusic: mw0000188605 Modifica el valor a Wikidata

The Blues and the Abstract Truth és l'àlbum de jazz més aclamat d'Oliver Nelson gravat el febrer de 1961. Inclou una formació plena de grans músics: Freddie Hubbard, Eric Dolphy (en la seva última aparició a un àlbum de Nelson d'una sèrie de colaboracion gravades per Prestige), Bill Evans (en la seva única aparició amb Nelson), Paul Chambers i Roy Haynes. El saxofonista baríton George Barrow no fa cap solo però és una peça clau en el subtil joc de veus dels arranjaments de Nelson.

L'àlbum és una exploració del mode i l'estructura del blues, tanmateix només alguns dels talls estan escrits en la forma convencional de 12 compassos del blues. In this regard, though it is not modal jazz, it may be seen as a continuation of the trend towards greater harmonic simplicity and subtlety via reimagined versions of the blues that was instigated by Miles Davis's Kind of Blue in 1959 (Evans and Chambers played on both albums). Of the pieces on Nelson's album, "Stolen Moments" is the most famous; it is a sixteen-bar piece (in an eight-six-two pattern), though the solos are on a conventional 12-bar minor-key blues structure in C minor. "Hoe-Down" is built on a forty-four-bar structure (with thirty-two-bar solos based on "rhythm changes"). "Cascades" modifies the traditional 32-bar AABA form by using a 16-bar minor blues for the A section, stretching the form to a total of 56 bars. The B-side of the album contains three tracks that hew closer to 12-bar form: "Yearnin'", "Butch and Butch" and "Teenie's Blues".

Nelson's later album, More Blues and the Abstract Truth, features an entirely different band and bears little resemblance to this record.

In 2008, pianist Bill Cunliffe released "The Blues and The Abstract Truth, Take 2", a tribute to the original album featuring new arrangements.

Track listing

  1. "Stolen Moments"
  2. "Hoe-Down"
  3. "Cascades"
  4. "Yearnin'"
  5. "Butch and Butch"
  6. "Teenie's Blues"

(All tracks composed by Nelson.)

Performers

Enllaços externs

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=The_Blues_and_the_Abstract_Truth&oldid=16884360»