Usuari:Ben Polit/proves

Josep Maria Bonilla i Martínez

Escriptor, polític, pintor i periodista. Josep Maria Bonilla i Martínez (1808-1880) va nàixer a València. De ben jove ja va haver d'aprendre què significava ser fill de negre (aquest era el malnom que feien servir els realistes per referir-se als liberals). Son pare, que era notari a Llíria, sempre havia sigut un clar defensor de les idees liberals, i per aquesta notorietat havia passat anys a la presó. El mateix Josep Maria estigué empresonat quan només tenia 16 anys.

Als 21 anys començà a manifestar el seu vessant literari i publicà, amb èxit, diferents textos poètics en el Diario de Valencia. Als 22 anys estrenà les seues primeres peces teatrals: Dión triunfante en Siracusa i Los reyes de Esparta, ambdós de caire clarament romàntic. Als 25 anys es llicencià en Dret i a l'any següent participà en la creació del Diario Mercantil de Valencia. Eren els temps de la primera guerra Carlina i Bonilla no dubtà a ocupar càrrecs polítics, defensant l'ideari liberal als pobles de Xèrica, a la comarca de l'Alt Palància –on va establir la instrucció primària obligatòria per a tots els infants i va ordenar el silenci de les campanes de l'església en els dies no festius– i després a Llucena, a la comarca de l'Alcalatén –on fou comandant de la milícia contra les tropes del general carlista Ramon Cabrera.

En 1837 publicà, per primera vegada, el periòdic satíric en valencià El Mole. L'any 1838 estrena el drama Don Álvaro de Luna, condestable de Castilla, obra representada amb molta acceptació a les principals ciutats d'Espanya. En 1840 va fundar, junt amb Vicent Boix, El Cisne, periòdic literari i artístic. El mateix any va escriure Casilda, una comèdia en vers, i va encetar la segona temporada d'El Mole. En 1841, Bonilla va ser elegit síndic regidor de l'ajuntament de València i va iniciar un període d'intensa activitat política que passà també per Barcelona, on col·laborà amb els periòdics La Ley i El Popular. En 1843 va formar part de la revolta popular La Jamància, moviment republicà i progressista de la ciutat de Barcelona que s'oposava als excessos centralistes de l'Estat. Acabada la revolta, va marxar a Castelló de la Plana i allà va rebre la invitació de Joan Prim i Prats perquè es traslladara a Madrid, on va passar el següents sis anys. Durant aquest temps no va voler acceptar cap càrrec administratiu ni polític però va realitzar una intensa activitat literària i artística. Va col·laborar amb l'editor Venceslau Ayguals d'Izco, un altre republicà radical. Va escriure per a La Risa, La Cotorra, El Espectador, El Eco Literario i El Cisne, entre d'altres. Durant aquests anys a Madrid, Bonilla va trobar en la còpia d'obres mestres de la pintura, una altra de les seues aficions, una font important d'ingressos per sobreviure.

En 1849 publicà a València el periòdic literari La Cantárida. El gener de 1855 tornà a publicar El Mole, i mesos després provà amb El Pueblo. En 1856 recuperà el càrrec de síndic de l'ajuntament de València però poc després hagué d'exiliar-se a Madrid i allà formà part de l'oposició contra O'Donnell. Finalment, va haver de marxar de nou cap a Castelló de la Plana on es va establir durant sis anys i on va exercir d'advocat i de professor de Retòrica i Poètica. En 1863 tornà a eixir una nova edició d'El Mole. En 1869 va escriure l'opuscle España y los partidos en 1869. En 1870 aparegué l'última edició d'El Mole.

En 1877, a punt de fer els 70 anys, Bonilla arriscà a provar sort a Barcelona. No reeixí i hagué de tornar a València. Són els darrers anys de la seua vida i els hagué de viure sota la protecció del moderat Ciril Amorós i Pastor. Els seus últims escrits són els drames Premio y castigo, Luz y tinieblas i La cabeza de bronce.