Usuari:Mcapdevila/Codi de línia
En telecomunicacions, un codi de línia (en anglès line code), és un codi utilitzat en un sistema de modulació en banda base) per a propòsits de transmissió de dades.
Els codis de línia són freqüentment usats per al transport digital de dades. Aquests codis consisteixen a representar el senyal digital transportat respecte a la seva amplitud respecte al temps. El senyal està perfectament sincronitzat gràcies a les propietats específiques de la capa física del model OSI. La representació de l'ona se sol realitzar mitjançant un nombre determinat d'impulsos. Aquests impulsos representen els 1s i els 0s digitals. Els tipus més comuns de codificació de línia són l'unipolar, el polar, el bipolar i el Manchester.
Després de la codificació de línia, el senyal s'envia a través de la capa física. De vegades, les característiques de dos canals aparentment molt diferents són prou semblants perquè el mateix codi sigui usat per tots dos.
Camps d'ús de codis de línia[modifica]
El senyal de línia codificat pot tenir les següents utilitats en diversos camps:
- * Pot ser posat directament en una transmissió de línia, en forma de variacions de voltatge o corrent.
- * Està prou modulat per crear un senyal de radiofreqüència que pot ser enviat lliure a l'espai.
- * Pot ser usat per encendre i apagar un llum en xarxes sense fil òptiques (en anglès, Free Space Optics, FSO), més conegudes com a infrarojos.
- * Es pot convertir en camps magnètics en un disc dur.
- * Pot ser imprès per crear codis de barres.
Maneres d'eliminar el component continu[modifica]
En la transmissió de dades és convenient que la transformada de Fourier, que la seqüència dels símbols transmesos, no presenti un component continu. El codi de línia més simple, l'unipolar, que no té límits en el seu component continu, provoca molts errors en els sistemes de telecomunicació. La majoria dels codis de línia eliminen el component continu. Hi ha dues maneres d'eliminar el component continu:
- * Dissenyar cada codi transmès de manera que contingui el mateix nombre d'impulsos positius que negatius, així s'anul·laria el component continu. Un exemple d'aquest tipus codis és el Manchester.
- * Usar un codi de disparitats aparellades o codi alternant. En altres paraules, un codi en què alguns o tots els dígits o caràcters estan representats per dos conjunts de dígits, de disparitat oposada, que s'utilitzen en una seqüència de manera que es minimitzi la disparitat total d'una llarga cadena de dígits. Exemples d'aquest tipus de codis són els: AMI, 8B10T, 4B3T, etc.
Sincronisme del senyal[modifica]
Els codis de línia haurien de fer possible que el receptor se sincronitzi en fase amb el senyal rebut. Si la sincronització no és ideal, llavors el senyal descodificada no tindrà diferències òptimes, en amplitud, entre els diferents dígits o símbols usats en els codis en línies. Això incrementarà la probabilitat d'error en les dades rebudes.
Perquè la recuperació del rellotge sigui fiable en el receptor, normalment s'imposa un nombre màxim de zeros o uns consecutius raonables. El període de rellotge es recupera observant les transicions en la seqüència rebuda, fins que el nombre màxim permès de 0s o 1s seguits garanteixi la recuperació del rellotge, mentre que les seqüències sense aquestes restriccions poden empitjorar la qualitat del codi.
També és recomanable que els codis de línia tinguin una estructura de sincronisme perquè sigui possible detectar errors.
Vegeu també[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Codi de línia |