Transmissió de dades

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La transmissió de dades és el transport de qualsevol tipus d'informació, d'un lloc a un altre per mitjans físics. Històricament, això es va fer per correu sobre paper, amb una cadena de semàfors o llums, i finalment amb l'arribada del telègraf de Morse, mitjançant fil de coure.[1]

En terminologia de l'ordinador, això significa l'enviament de fluxos bits o bytes d'un lloc a un altre mitjançant l'ús d'alguna tecnologia, com el fil de coure, fibra òptica, làser, ràdio, o infraroig. Exemples específics inclouen l'enviament de dadess d'un dispositiu de memòria a una altra o l'accés a una web, que implica la transferència les dades del servidor web cap al navegador de l'usuari.

Formes de transmissió de dades entre dispositius electrònics[modifica | modifica el codi]

Transmissió Analògica: Aquests senyals es caracteritzen pel continu canvi d'amplitud del senyal. A l'enginyeria de control de processos del senyal varia de 4 a 20 mA, i és transmesa en forma purament analògica. En un senyal analògic el contingut de la informació és molt restringit, només el valor del corrent i la presència o no d'aquesta pot ser determinada.

Transmissió Digital: Aquests senyals no canvien de forma contínua, sinó que és transmesa en paquets discrets. No és tampoc interpretada immediatament, sinó que ha de ser primer decodificada pel receptor. El mètode de transmissió també és un altre: com polsos elèctrics que varien entre dos nivells diferents de voltatge. Pel que fa a l'enginyeria de processos, no hi ha limitació quant al contingut del senyal i qualsevol informació addicional.

Mitjans de Transmissió Industrial[modifica | modifica el codi]

El que es busca en la comunicació industrial, és major informació transmesa a major velocitat de transmissió. Pel que la demanda de millors característiques per als mitjans de transmissió és major. Això és particularment cert per a les xarxes industrials de comunicació, on les condicions disten molt de ser ideals a causa de les possibles interferències de màquines elèctriques i altres. Per aquesta raó el millor mitjà de transmissió depèn molt de l'aplicació. A continuació alguns dels més importants mitjans de transmissió:

  • Cables trenats (TWISTER CABLE).
  • Cables coaxials.
  • Cables de fibra òptica.

Modes de Transmissió[modifica | modifica el codi]

Transmissió Paral·lela: És l'enviament de dades de byte en byte sobre un mínim de vuit línies paral·leles a través d'una interfície paral·lela per exemple la Interfície Paral Centronics per a impressores.[2]

Transmissió en Sèrie: És l'enviament de dades de bit a bit sobre una interfície serial. Requereix menys cables que la transmissió paral·lela, però el temps de transmissió s'incrementa com a funció de la grandària de la cadena dels bits en ser transmesa. Per exemple la RS232 i la RS485.

Interfície Física Industrial[modifica | modifica el codi]

Per a triar una interfície física es té en compte la fiabilitat de transmissió i els costos, per tant tot i les altes velocitats de transmissió que es pot obtenir amb una interfície paral·lela, és molt costosa per a ser instal. Per aquesta raó la interfície estàndard per al camp industrial és la serial. Els baixos costos de la instal·lació, línies més llargues i transmissió més segura. Compensa les menors velocitats de transmissió. A continuació descriurem algunes interfícies serials trobades en el camp industrial.

Interfície RS-232C: elèctricament el sistema està basat en polsos positius i negatius de 12 volts, en els quals les dades són codificades. També utilitzen cable multifilar. Mecànicament aquest estàndard té connectors de 9 a 25 pins, els senyals principals que porten a les dades d'un terminal a un altre són línies de "Transmit Data" i "Receive Data", per a ser possible la transmissió, es requereix una tercera línia que porta el potencial comú de referència, la resta de línies no són imprescindibles, però porten informació de l'estat dels terminals de comunicació, a continuació les seves característiques:

Interfície RS-422: Aquesta interfície permet que actuïn fins a 32 dispositius en qualitat de transmissors o receptors, els quals poden ser connectats a un cable de dos fils, és a dir a una veritable operació de bus. L'adreçament i resposta als comandaments ha de ser resolta pel programari. La màxima longitud de les línies de transmissió per a aquesta interfície varia entre 1.200 metres a una velocitat de 93.75 kbps fins a 2000 metres a una velocitat de 500 Kbps Aquesta interfície utilitza tres estats lògics '0 ', '1' i 'non-Data', aquesta última és usada per al control o soncronización del flux de dades, aquesta interfície és trobada amb freqüència en el camp industrial. En utilitzar parells de cables trenats i blindats, s'assegura una comunicació fiable i econòmica.

Interfície RS-485: Igual com en el RS-422 aquesta interfície permet que actuïn fins a 32 dispositius en qualitat de transmissors o receptors, els quals poden ser connectats a un cable de dos fils, és a dir a una veritable operació de bus. L'adreçament i resposta als comandaments ha de ser resolta pel programari. La màxima longitud de les línies de transmissió per a aquesta interfície varia entre 1.200 metres a una velocitat de 93.75 kbps fins a 2000 metres a una velocitat de 500 kbps Aquesta interfície utilitza un sistema basat en en la capa física del RS-422.

RETD[modifica | modifica el codi]

Article principal: RETD

La RETD (Red especial de Transmisión de datos) va ser una xarxa nacional de transmissió de dades, instal·lada per Telefónicala dècada dels 70 i 80 per interconnectar el caixers automàtics i altres terminals bancaris de les entitats financeres.[3] Emprava Honeywell H-700.[4]

Sistema TESYS[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sistema TESYS

El Sistema TESYS (sistema d'intercanvi de paquets) va ser una xarxa nacional de transmissió de dades, instal·lada per Telefónica la dècada dels 80 i 90 per interconnectar el caixers automàtics i altres terminals bancaris de les entitats financeres fen servir el protocol x25 d'intercanvi de paquets.[5]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Nota[modifica | modifica el codi]

  1. Antonio Laguna Platero. Història de la comunicació: València, 1790-1898. Universitat de València, 2001, p. 103–. ISBN 9788449021930 [Consulta: 3 maig 2011]. 
  2. Jorge Lázaro Laporta; Marcelo Miralles Aguíñiga. Fonaments de telemàtica. Ed. Univ. Politéc. Valencia, 2004, p. 75–. ISBN 9788497055260 [Consulta: 3 maig 2011]. 
  3. Juan B. Riera García, Antonio Alabau Muñoz; Antonio Alabau Muñoz. Teleinformática y redes de computadores. Marcombo, 1986, p. 328–. ISBN 978-84-267-0539-6 [Consulta: 16 novembre 2011]. 
  4. Falta indicar la publicació. ISSN: 00104841.
  5. Juan B. Riera García, Antonio Alabau Muñoz; Antonio Alabau Muñoz. Teleinformática y redes de computadores. Marcombo, 1986, p. 245–. ISBN 978-84-267-0539-6 [Consulta: 16 novembre 2011].