Usuari:Sarapa27068
Tom Johnson (nascut el 18 de Novembre del 1939) és un compositor minimalista Americà.[1]
Vida i carrera[modifica]
Tom Johnson va néixer a Greeley, Colorado, a on va rebre una educació religiosa a l'església Methodist church, fet que ha influenciat les seves obres. Va rebre dos graus de Yale, a B.A. (1961) i el M.Mus. (1967), després dels quals ha estudiat particularment amb Morton Feldman a Nova York.
Des de 1971 al 1983 va ser músic crític de The Village Voice, escrivint sobre nova música, de la qual se'n va publicar una antologia el 1989 per Het Apollohuis sota el títol The Voice of New Music.
Durant aquest període també va compondre quatre de les seves obres més conegudes: An Hour for Piano (1971), The Four-Note Opera (1972), Failing (1975) i Nine Bells (1979).
Després d'estar quinze anys a Nova York, es va mudar a París on actualment viu amb la seva dona, l'artista Esther Ferrer.
Johnson es considera ell mateix un compositor minimalista, i va ser el primer a aplicar aquest terme a la música en el seu article "The Slow-Motion Minimal Approach", escrit per The Village Voice en el 1972. El seu minimalisme és un estil formal, que depèn principalment de seqüències lògiques, com en 21 Rational Melodies (1982), on explora mètodes com ara acumulació, contar, i isorítmia.
Les matemàtiques en la música[modifica]
Després de Rational Melodies, va desenvolupar unes tècniques més complexes utilitzant idees matemàtiques. Aquestes van començar amb la col·lecció de Music for 88 (1988), on va aplicar idees d'Eratosthenes, Euler, Mersenne i Blaise Pascal. Després va col·laborar amb matemàtics, particularment amb Jean-Paul Allouche, Emmanuel Amiot, Jeff Dinitz i Franck Jedrzejewski. Amb ells va explorar les idees sobre melodies similars (self-similar melodies) (Loops for orquestra, 1998), patrons mosaics (Tilework, 2003), i dissenys de blocs (Block Design for Piano, 2005), conjuntament amb parells homomètrics (Intervals, 2013)
La música i les imatges[modifica]
Johnson també introdueix text i imatges visuals per produir una atmosfera teatral que s'assembla molt a la interpretació de l'art. Els librettos (llibrets) per les seves òperes, dels quals la majoria d'ells escriu ell mateix, descriuen que passa en la música de manera objectiva, d'alguna manera reminiscent de Pirandello. Per exemple, en The Four-Note Opera, el cor proclama "There are three chrouses on this opera. This is the first one. The second one will be almost like this one, but somewhat shorter [ ...]".
Les paraules intervenen en moltes de les seves obres, generalment via narrador/ a través d'un narrador, qui explica pedagògicament com està feta la música, com en el cas d'Eggs and Baskets (1987) i Narayana's Cows (1989). Des del 1988 al 1992, Johnson va treballar en el Bonhoeffer Oratorio per dos cors, solista i orquestra, utilitzant exclusivament texts del sacerdot alemany i teòleg Dietrich Bonhoeffer (1906- 1945). L'associació del text i la música va portar Johnson a escriure nombroses peces per a ràdio, la majoria de les quals per René Farabet (France Culture) i per Klaus Schöning (WDR). L'humor emergeix en algunes d'aquestes peces, a causa del lleuger toc d'absurditat, ja que la música es presenta com si es donés un curs de música.
La part visual també juga un paper important en Nine Bells (1979), una obra escrita per nou campanes suspeses en un quadrat de tres per tres (3 x 3), amb una campana al centre. L'intèrpret es mou al voltant d'aquest quadrat, colpejant les campanes mentrestant, seguint els patrons bastant variats però sempre sistemàtics. En Galileo (1999- 2005), les campanes es balancegen com pèndols en tempos determinats per la llargada de les seves cordes, permetent al compositor fer música seguint les lleis dels pèndols, com va formular Galileo Galilei en el segle XVII.
Música i matemàtiques recents[modifica]
Des de 2000 els treballs de Johnson han sigut menys teatrals i es mouen més envers les formes musicals i matemàtiques. Des del 2004 al 2010 ell ha treballat amb, el que ell denomina "rational harmonies" (harmonies racionals) en peces com 360 Chorus per orquestra (2005) i Twelve (2008) per piano. El ritme pren un paper important en peces com Vermont Rhythms (2008), Munich Rhythms (2010), Tick-Tock Rhythms (2013) i Dutch Rhhythms (2018). Johnson també va escriure peces per malabaristes (Three Notes per Tres malabaristas, 2011; Dropping Balls (2011), i molts més projectes ambiciosos (Seven Septets, 2007- 2017; Counting to Seven, 2013; Plucking, 2015)[2]
Influència de Morton Feldman[modifica]
Tom Johnson va ser estudiant de Morton Feldman. Abans de les classes Feldman, Johnson, no tenia clar qui era ni quina música feia.
En l'època en què Johnson va començar a estudiar amb Feldman, aquest, no era molt conegut encara. Tan poc conegut, que no podia ni aconseguir treball a la universitat. Feldman era feliç de tenir estudiants que estiguessin contents de fer classes amb ell i que tinguessin un mínim d'educació musical. Johnson solia anar al seu apartament, quan ell s'ho podia permetre pagar, ja que en aquella època es guanyava la vida de la mateixa manera que John Cage va fer quan era jove, escrivint articles, escrivint periodisme musical, i tocant d'acompanyant en classes de dansa. A la mínima que Johnson tenia els diners els invertia en les classes del compositor Morton Feldman.
Feldman li va ensenyar el so. Feldman li explicava a Johnson que a la universitat els hi ensenyaven molta teoria, però que a vegades no l'escoltaven gaire a la música. Per això totes les classes les feien al piano, per poder escoltar la música.
Feldman era una persona reservada que, per exemple, no solia anar als concerts. En ser una persona així, li va ensenyar unes virtuts a Johnson com ara aprendre a treballar, aprendre a ser un mateix i aprendre a escoltar.
A diferència de Feldman, John Cage, qui era el contrari de Feldman, li va ensenyar altres virtuts a Johnson, com ara aprendre a viure, a ser generós, a obrir-se, a interessar-se per l'altra gent, a anar a molts concerts, i a viure obertament.[3]
Obres[modifica]
An hour for piano
És una peça escrita per a piano en el 1972, la qual està escrita per ser interpretada en una hora exacta. Tot i que, la versió de Frederic Rzewski, gravada en 1979, té una duració de 54:36 minuts; mentre que la de R. Andrew Lee sí que dura una hora exactament. El compositor demana en sentir que llegeixis les notes del programa mentre escoltes la peca i també sol·licita que, tanmateix, no es distregui i es concentri en la música.[4]
An Hour for piano està basada en sis textures primàries i en una textura transicional addicional. Aquests fragments es deriven d'idees presents en un sol compàs. La peca, segons la partitura, ha de ser tocada estrictament a la velocitat de 56.225 pulsacions per minut en el valor d'una negra per així aconseguir el temps exacte d'una hora. Les dinàmiques de la peça són subtils, i van del mezzoforte i el forte.[5]
Counting duets
És una peça escrita en 1982[6] per a dos intèrprets en la que l'únic que fan és contar números i donen palmades. Aquesta peça té cinc moviments amb diferents fórmules numèriques que van canviant. En alguns d'aquests moviments s'intercalen els números amb silencis i en altres amb palmes. Pot ser interpretada en qualsevol llengua, però sempre per a dos lectors.[7]
Failing: A very dificult Piece for solo string bass
És una peça de naturalesa còmica per a contrabaix solista publicada en 1975[8] en la que l'intèrpret, a més de tocar el que indica la partitura, ha de llegir un text que narra la música. Es tracta d'un "meta-comentari sobre quan difícil és la interpretació i com de malament pot estar anant, llavors les coses es tornen deliberadament difícils".[9] L'objectiu de Johnson amb aquesta peça "és desafiar la concentració i el domini tècnic de l'intèrpret":[10]
La peça també narra la relació entre la interpretació virtuosa d'una peça i el risc implícit que té de cometre errors, generant una reflexió en l'escolta sobre la dificultat d'interpretar una peça d'aquest estil.[11]
Chord Catalogue
És una peça de 1985 on el pianista interpreta, sense omissió o repetició, totes les possibles 8178 acords dins d’una octava.
Selecció d'obres[modifica]
- An hour for piano (1972)
- Four-Note Opera (1972)
- The Masque of Clouds (1975) [12]
- Duos à compter (1982)
- Histoires à dormir debout (1985)
- Chord Catalogue (1985)
- Riemannoper (1988), opera basada en quatre notes
- Les Vaches de Narayana (1989)
- Bonhoeffer Oratorium (1988- 1982)
- Organ and silence (1999)
- Kientzy Loops (2000)
- 844 Chords (2005)
- Seven Septets (2007- 2017)
- Septet II (2009)
- Three Notes per Tres malabaristas (2011)
- Dropping Balls (2011)
- Counting to Seven (2013)
- Plucking (2015)
Referències[modifica]
- ↑ «Tom Johnson Songs, Albums, Reviews, Bio & More» (en anglès). [Consulta: 1r desembre 2023].
- ↑ «Tom Johnson» (en castellà). Falta indicar la publicació, 03-09-2023.
- ↑ «Son[ia #169. Tom Johnson | Radio Web MACBA | RWM Podcasts]» (en anglès). [Consulta: 20 desembre 2023].
- ↑ Caw, Tom «Review of Tom Johnson: An Hour for Piano». Notes, 68, 2, 2011, pàg. 437–438. ISSN: 0027-4380.
- ↑ «Temporality as an analytical approach to minimalist music: Tom Johnson’s An hour for piano — Divergence Press», 06-08-2018. [Consulta: 1r desembre 2023].
- ↑ «maulwerker : Tom Johnson». [Consulta: 1r desembre 2023].
- ↑ «Tom Johnson (Colorado, 1939) – El ritmo y la palabra – Guías didácticas – Recitales para Jóvenes – Música • Fundación Juan March». [Consulta: 1r desembre 2023].
- ↑ Johnson, Tom. Failing: a very difficult piece for solo string bass. N.Y., NY : Paris: Two-eighteen Press ; Editions 75, 1975.
- ↑ «Watch this truly virtuosic double bass monologue that’s almost impossible to play» (en anglès). [Consulta: 1r desembre 2023].
- ↑ Ibemere, Gracie U. «Interactions between Text and Music in Three Pieces by Jon Deak, Frank Proto, and Tom Johnson». març del 2018, 2018-05.
- ↑ «Plucking-Notes | MicroFest Records» (en anglès). [Consulta: 1r desembre 2023].
- ↑ «The Four-Note Opera | Tom Johnson» (en anglès). [Consulta: 20 desembre 2023].