Visió estereoscòpica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La visió estereoscòpica és la visió binocular (dos ulls) d'un mateix objecte, produint la sensació d'una imatge en tres dimensions, un cop les dues imatges que capten les retines oculars són processades pel cervell. Cal que els camps de visió se superposin en gran part per obtenir aquest efecte (només l'àrea superposada permet ser tridimensional).

Per això cal tenir les òrbites oculars frontalitzades, ja que d'aquesta manera l'àrea d'incidència de la visió d'ambdós ulls és pràcticament idèntica, permetent una visió tridimensional de quasi la totalitat de l'espai visual. És doncs un tipus de visió que perd amplitud de camp per guanyar profunditat de camp. Això és típic en depredadors, que necessiten calcular la distància a la presa per caçar, o de les aus per saber on volar, però és poc comuna en herbívors terrestres, ja que el seu aliment sempre es troba en un sol pla (el sòl) i és poc específic, i també la seva vigilància contra els depredadors, que ha d'abarcar el màxim radi possible i ha de ser indiscriminada.

Per tant, si agafem o creem dues imatges amb preses des d'angles lleugerament diferents i les mostrem per separat a cada ull, el cervell és capaç de reconstruir la distància (i per tant la profunditat) analitzant la disparitat binocular o el paral·latge entre aquestes imatges. El cervell humà també usa altres senyals de profunditat per tal de percebre les tres dimensions, tals com:


Repàs històric de la Visió estereoscòpica[modifica | modifica el codi]

Euclides y Leonardo da Vinci ja van observar i estudiar el fenomen de la visió binocular. També l'astronom Kepler va deixar uns estudis que comentaven els principis de la mateixa.

Posteriorment, el 1838, el físic Sir Charles Wheatstone va construir el primer aparell que permetia percebre la tridimensionalitat partint de dues imatges (visor estereoscòpic). Aquest fet curiosament succeí abans del descobriment de la fotografia.

L'any 1849, Sir David Brewster va dissenyar i construir la primera càmera esteroscopica. La càmera disposava de un visor que permetia veure les imatge que passaven per les lents. Alguns anys més tard, Oliver Wendell Holmes construí el que seria l'estereoscopi de mà més popular del s. XIX.

Als anys 30 varen resurguir l'estereofotografia amb l'aparició de les càmares 3D, com Realist o la ViewMaster. Actualment són aparells obsolets.

A mitjans de segle hi van haver diferents intents d'impulsar les pel·licues 3D sense gaire èxit, ja que les tècniques utilitzades provocaven problemes de visió. No va ser fins als 80s que amb la creació de pel·lícules d'alta resolució, com IMAX 3D, que no s'ha popularitzat.

Tècniques de visió estereoscòpica[modifica | modifica el codi]

Articles principals: estereoscòpia i autoestereoscòpia

Algunes de les tècniques de creació i visualització més importants en l'actualitat són:

  • Anàglifs: Les imatges que formaran el parell estereogràfic es representen superposades, utilitzant dos colors complementaris. Es visualitzen a través d'unes ulleres amb un filtre de diferent color per a cada ull.
  • Polarització: Les dues imatges es projectaran mitjançant dos dispositius equipats amb filtres polaritzadors, girats 90º respectivament. L'observador haurà d'usar unes ulleres polaritzades.
  • Shutter glasses: Es tracta d'unes ulleres que consten de dos lents LCD sincronitzades amb el monitor de l'ordinador, de manera que les lents es van tornant opaques alternativament (mai podem veure amb els dos ulls alhora), mentre anem veient les imatges estereogràfiques pel monitor.

També hi ha altres mecanismes com ara els cascs de realitat virtual o els monitors lenticulars (on les lents van incloses dins la pantalla).

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Visió estereoscòpica