Al-Hàkam II
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 13 gener 915  Còrdova | ||
| Mort | 16 octubre 976 (Gregorià) (61 anys) Còrdova | ||
| Causa de mort | accident vascular cerebral | ||
| Califa de Còrdova | |||
| 961 (Gregorià) – 976 (Gregorià) ← Abd-ar-Rahman III – Hixam al-Muàyyad bi-L·lah → | |||
| Dades personals | |||
| Religió | Islam | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | califa | ||
| Família | |||
| Cònjuge | Subh | ||
| Fills | Hixam al-Muàyyad bi-L·lah | ||
| Pare | Abd-ar-Rahman III | ||
Al-Hàkam II al-Mustànsir bi-L·lah —àrab: الحكم المستنصر بالله, al-Ḥakam al-Mustanṣir bi-Llāh— va ser califa de Còrdova del 961 al 976. Era fill d'Abd-ar-Rahman III. Nomenat de jove com a hereu, no va pujar al tron succeint al seu pare fins al 15 o 16 d'octubre de 961, quan tenia 46 anys. El seu regnat fou pacífic i amb ell el califat va assolir la màxima esplendor com a bressol de cultura i progrés dins al-Àndalus. Va tenir dues esposes, una d'oficial, Radhia, amb qui no va aconseguir engendrar fills, per això els va tenir amb una concubina esclava, Subh, d'origen basc, que assoliria gran poder a la cort (i amb ella Almansor, un cabdill destacat).
Normands
[modifica]El seu regnat visqué l'atac dels majús (normands) que van desembarcar a Alcácer do Sal, però foren rebutjats per la flota omeia de Sevilla a Silves el 966, i novament derrotats al Guadalquivir en 971.[1]
Castella i Lleó
[modifica]Entre les primeres mesures que va prendre en ser nomenat califa, es trobava la reclamació al Regne de Lleó de les deu fortaleses que Sanç I de Lleó havia promès al seu pare Abd-ar-Rahman III pel suport prestat en la disputa dinàstica amb Ordoni IV de Lleó i que li havia permès recuperar el tron el 960.[2] Davant la negativa del rei lleonès, Al-Hàkam II va acollir al deposat Ordoni IV a la cort cordovesa prometent-li reposar-ho en el tron, el que va fer que Sanç es retractés i enviés una ambaixada a Còrdova amb la promesa de complir el pactat.[3] La mort d'Ordoni a Còrdova, el 962 va motivar que Sanç concertés una aliança amb Garcia Sanxes I de Pamplona, el comte Ferran González de Castellà i el comte Borrell II de Barcelona per fer front al poder del califa. Al-Hàkam II respondre enviant al general Galib en 963, que conquerí San Esteban de Gormaz, Atienza i Calahorra[4] i Ferran González va haver de demanar la pau.[5]
El 965, la mort per enverinament de Sanç va portar al tron lleonès al petit Ramir III, de cinc anys; la seva minoria d'edat i la regència de la seva tieta Elvira de Lleó van conduir a la crisi del regne i el califat va quedar àrbitre de les nombroses disputes dels seus senyors feudals i principis de la següent.[6]
Política exterior
[modifica]Per la frontera sud, la prioritat era frenar l'expansió del califat fatimita, que amenaçava les mateixes terres. Els fatimites en aquesta època van aconseguir conquerir Egipte en 969 i llavors van traslladar la capital cap a l'est, oblidant en part el Magreb occidental. Aquest fet va afavorir que al-Hàkam II decidís incrementar la seva presència a la zona per assegurar els seus territoris
L'octubre del 973 el general Ghàlib va desembarcar entre Tànger i Ceuta, entrant en combat amb els idríssides;[1] l'exèrcit d'Al-Hàssan ibn Gannun es va desbandar i l'emir va fugir a una fortalesa propera a Kasr al-Kabir anomenada «Roca de l'Àliga», amb els seus homes més lleials. Allí va estar assetjat uns quants mesos fins que es va rendir (974) i fou enviat a Còrdova.[7] La dinastia dels idríssides fou deposada i Al-Hàssan ibn Gannun fou portat presoner a Còrdova amb els seus parents.
Política interior
[modifica]
El califat destaca pel respecte a totes les ètnies i religions als seus territoris. Va engrandir la mesquita de Còrdova i va construir obres públiques a la ciutat, que va esdevenir la més poblada i avançada d'Europa, i objectiu de viatges i peregrinacions de savis d'arreu, que venien a consultar les obres de les seves escoles. En destaca el domini de la medicina i la poesia. Des de l'inici del seu regnat, les ambaixades estrangeres no van parar d'arribar a Còrdova. Còrdova es va especialitzar en els treballs de luxe, que comercialitzava amb caravanes per Àfrica i el sud d'Europa. Aquests ingressos, junt amb l'agricultura, van fer que el regnat tingués prosperitat econòmica. El califa va convocar els grans del regne a una sessió solemne el 5 de febrer de 976 perquè signessin l'acta de nomenament d'hereu al tron a favor el seu fill Hisham, i amb l'ocasió li va regalar l'Arqueta d'Hixam II, que es troba a la Catedral de Girona. Amb deu anys, Hixam el succeí uns mesos més tard.[8]
Mort
[modifica]Pocs anys abans de morir, un atac d'hemiplegia el va obligar a posar al front dels afers el ministre Jàfar ibn al-Mushafí. Va morir l'1 d'octubre del 976, pocs dies abans de la cerimònia en què el seu fill Hixam II havia de ser proclamat solemnement hereu a Còrdova. La proclamació del seu fill es va fer l'endemà.
Bibliografia
[modifica]- Lévi Provençal, Évariste. Historia de España, IV: España musulmana hasta la caída del califato de Córdoba: 711-1031 de J.C. (en castellà). Espasa-Calpe, 1957. ISBN 9788423948000.
Referències
[modifica]- 1 2 Abulafia, David. The Mediterranean in History (en anglès). J. Paul Getty Museum, 2003, p. 176. ISBN 9780892367252.
- ↑ Lévi Provençal, 1957, p. 378.
- ↑ Lévi Provençal, 1957, p. 379.
- ↑ Lévi Provençal, 1957, p. 381.
- ↑ Ballesteros Beretta, Antonio. Historia de España y su influencia en la historia universal (en castellà). vol.1, tom II. P. Salvat, 1920, p. 217-218.
- ↑ Lévi Provençal, 1957, p. 382.
- ↑ Cardoso, Elsa. The Door of the Caliph Concepts of the Court in the Umayyad Caliphate of Al-Andalus (en anglès). Taylor & Francis, 2023, p. 103. ISBN 9781000878424.
- ↑ Labarta, Ana «La arqueta de Hišām:su epigrafía» (en castellà). SVMMA. Revista de cultures medievals, 6, 2015, p. 1-24. ISSN: 2014-7023.
Vegeu també
[modifica]