Alassane Ouattara
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 1r gener 1942  (84 anys)Dimbokro (en)  | ||
| Chairperson of ECOWAS (en) | |||
| 17 febrer 2012 – 17 febrer 2013 ← Goodluck Jonathan – John Dramani Mahama → | |||
| President de la Costa d'Ivori | |||
| 4 desembre 2010 – ← Laurent Gbagbo | |||
| Ministre d'Economia i Hisenda de Costa d'Ivori | |||
| octubre 1990 – novembre 1993 ← Moise Koumoue Koffi (en) – Daniel Kablan Duncan → | |||
| Dades personals | |||
| Religió | Islam | ||
| Formació | Universitat Drexel Wharton School | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | economista, polític | ||
| Partit | Partit Demòcrata de la Costa d'Ivori | ||
| Família | |||
| Cònjuge | Dominique Ouattara | ||
| Germans | Sita Ouattara Téné Birahima Ouattara | ||
| Premis | |||
| Lloc web | ado.ci… | ||
  | |||
.jpg?lang=ca)
Alassane Dramane Ouattara (n. 1942) és un polític de Costa d'Ivori. Actualment, ocupa el càrrec de president de la República, des de l'11 d'abril de 2011. Fou també primer ministre del seu país entre el 1990 i el 1993.
Biografia
[modifica]Es va refermar a la presidència del país després de la detenció de Laurent Gbagbo. Fill d'un pròsper comerciant, va obtenir un màster en Economia per la Universitat de Pensilvània, Estats Units, el 1967. Des de llavors va ocupar diversos càrrecs al Fons Monetari Internacional (FMI) i al Banc Central dels Estats d'Àfrica Occidental (BCEAO), del qual va ser nomenat governador el 1988. L'abril de 1990 el president ivorià, Félix Houphouët-Boigny, li va encomanar resoldre la greu crisi econòmica que afectava el país. Poc després va ser nomenat primer ministre, càrrec en què es va mantenir fins al 1993.
El 1999 es va haver d'exiliar uns mesos, fins al cop d'estat del general Robert Gueï. El suport a aquest va originar les primeres discrepàncies amb Gbagbo, que va guanyar les presidencials del 2000, en què la candidatura d'Ouattara va ser vetada. El 2002 una revolta militar va originar una guerra civil que el va portar novament a l'exili. Va haver-hi reconciliació i va tornar el 2006, però les presidencials es van anar posposant fins al 2010. En aquestes, en contra del criteri de la comunitat internacional, Gbagbo es va autoproclamar vencedor, cosa que va derivar en una nova guerra civil.
L'exèrcit va tancar les fronteres i les notícies provinents de mitjans de comunicació estrangers van ser restringides a tot el país. Gbagbo va ser declarat president pel Consell Constitucional en una cerimònia el dissabte 4 de desembre de 2010. Hores més tard Ouattara va dir que ell també havia pres el seient presidencial. La Unió Africana, la Unió Europea, ECOWAS, els Estats Units, les Nacions Unides i França en qualitat d'antiga potència colonial van rebutjar la presidència de Gbagbo. El Fons Monetari Internacional va rebutjar continuar treballant a Costa d'Ivori al·legant que només treballen amb governs reconeguts per les Nacions Unides.
Els conflictes van prevaldre al gener, febrer, març i començaments d'abril, quan els enfrontaments entre militars del bàndol d'Ouattara i Gbagbo es van empitjorar. L'opinió Pública Internacional va reconèixer Ouattara com a president legítim, mentre que Gbagbo es negava a acceptar la derrota i atrinxerat al Palau Presidencial. El 10 d'abril forces de França i l'ONU van llençar bombes a la casa presidencial i, l'11 d'abril les forces Pro-Ouattara van prendre el palau i van arrestar el president Laurent Gbagbo, després va ser portat a un hotel a la capital on demanava acabar amb les armes i n'acceptava la renúncia.
Presidència
[modifica]Sota la seva presidència, la pobresa augmentà entre 2011 i 2016[1] i la justícia fou manipulada per neutralitzar els seus oponents polítics, amb una Comissió Electoral Independent (CEI), encarregada de les eleccions, molt discutida per l'oposició a causa del control que hi exerceix el govern. El 2016, la Cort Africana de Drets Humans i dels Pobles va reconèixer que la CEI no era imparcial ni independent i que l'Estat de Costa d'Ivori violava, entre altres coses, la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles. En un informe confidencial fet públic per la premsa, ambaixadors europeus evoquen autoritats que "són hermètiques a les crítiques internes o externes i políticament massa febles per acceptar el joc democràtic". Milers d'opositors són empresonats pel seu règim.[1]
El 2017, les tensions van reaparèixer entre les forces que havien ajudat Ouattara a prendre el poder el 2011. Durant mesos, els antics rebels del Nord han estat reclamant el preu del seu compromís militar amb ell. Després de diversos motins al gener i maig, més de 8.000, integrats a les Forces Republicanes de Costa d'Ivori (FRCI), van rebre finalment una prima de 18.000 euros. No obstant això, les antigues tropes aliades no han rebut cap premi i es continuen amotinant. També demana l'alliberament dels presos polítics per "acabar amb la justícia dels vencedors".
La Constitució de Costa d'Ivori del 2016 estableix un límit de dos mandats per al president, sense tenir en compte els termes anteriors a l'entrada en vigor de la constitució, permetent doncs que Alassane Ouattara es pogués presentar a les eleccions presidencials ivorianes de 2020 a un tercer mandat,[2] i a la reelecció en les eleccions presidencials ivorianes de 2025,[3] que va tornar a guanyar de manera aclaparadora.[4]
Referències
[modifica]- 1 2 Pigeaud, Fanny. «Côte d'Ivoire: lâché de toutes parts, le président Ouattara consent à quelques concessions». Mediapart (en francès). Consultat el 16 de gener de 2019.
- ↑ Joseph Siegle, Candace Cook. «Circumvention of Term Limits Weakens Governance in Africa» (en anglès). Africa Center fot Strategic Studies, 14-09-2020. [Consulta: 18 octubre 2025].
- ↑ Rich, David. «Présidentielle en Côte d’Ivoire : qui sont les cinq candidats en lice pour le scrutin d’octobre ?» (en francès). France 24, 16-09-2025. [Consulta: 18 octubre 2025].
- ↑ «Alassane Ouattara wins Ivory Coast presidential election, according to provisional results» (en anglès). France 24, 27-10-2025. [Consulta: 17 novembre 2025].
Bibliografia
[modifica]- Enciclopèdia Espasa Volum 2011/12, pàg. 308. (ISBN 978-84-670-3206-2)
