Alfeu (déu)
  | |
| Tipus | divinitats fluvials |
|---|---|
| Origen | Grècia |
| Dades | |
| Gènere | masculí |
| Família | |
| Cònjuge | Telegone (en)  |
| Mare | Tetis |
| Pare | Ocèan |
| Fills | Orsilochus (en) , Fegeu, Melanthia (en) , Dànais, Myrtoessa (en) i Phoenissa (en) |
| Altres | |
| Part de | mitologia grega |
| Domini | Riu Alfeu |
| Símbol | Alphaeus and Arethusa (en) |
Segons la mitologia grega, Alfeu (en grec antic: Ἀλφειός, 'Alfeiós') va ser un déu fluvial, fill d'Ocèan i de Tetis.[1]
El curs del riu Alfeu flueix entre l'Arcàdia i l'Èlida i passa prop d'Olímpia. El Peneu i l'Alfeu eren els dos rius que Hèracles, en el seu cinquè treball, va desviar per netejar la brutícia dels estables d'Augies, cosa que va fer en un sol dia, una tasca que s'havia suposat impossible.[2] Segons Pausànias,[3] es va enamorar de la nimfa Aretusa, a la qual va perseguir fent-se caçador com ella, però Aretusa va implorar l'ajut d'Àrtemis i la deessa la va portar a Sicília transformant-la en una font. Alfeu, però, no va renunciar a la nimfa i la va anar a cercar filtrant-se sota terra. I, de fet, els antics creien que les aigües de l'Alfeu es comunicaven amb les de la font siciliana d'Aretusa. Una variant del mite, explica simplement que Alfeu era un caçador i Àrtemis l'hauria transformat en riu per sostreure la nimfa de la seua persecució.[2] A l'Eneida, Virgili explica que l'Alfeu flueix sota la mar per ressorgir a Ortígia, a Sicília, cercant la nimfa Aretusa.[4]
Una altra història explica que l'objecte del seu desig era la mateixa Àrtemis. La deessa es resistia al seu amor, de manera que Alfeu va decidir sotmetre-la per la força. Un dia que la deessa i les seves nimfes estaven celebrant una festa a Letrinos, a la desembocadura del riu, es va atansar a elles, però Àrtemis es va empastifar la cara amb fang i Alfeu no la va reconèixer. Una variant explica que Alfeu va perseguir Àrtemis fins a l'illa d'Ortígia, que es troba al mig del port de Siracusa.[5]
Referències
[modifica]- ↑ Hesíode. Teogonia, 338
- 1 2 Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i llatina. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 67. ISBN 978-84-96061-97-2.
- ↑ Pausànias. Descripció de Grècia, V, 7, 2
- ↑ Virgili. Eneida, III, 694-696
- ↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 25. ISBN 978-84-96061-97-2.
Bibliografia
[modifica]- Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 15. (El Cangur / Diccionaris, núm. 209). ISBN 8429741461
