Antiindustrialisme

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

L'antiindustrialisme, antiproductivisme o crítica de la tecnologia són moviments de crítica contra el progrés tecnològic. Veuen aquest progrés tecnològic com una ideologia nascuda al segle xix durant la Revolució Industrial i a partir de la Segona Guerra Mundial s'imposa en les consciències, principalment sota l'efecte del maquinisme, de la informatització i de les xarxes electròniques.

Història de les idees[modifica]

El moviment antiindustrial pot ser considerat com una reacció de rebot a la Revolució Industrial apareguda a Gran Bretanya i França en la segona meitat del segle xviii.

Segle xix[modifica]

Els anys 1811-1812 a Gran Bretanya, diverses artesans s'oposen violentament als seus patrons quan aquests decideixen introduir màquines per al treball de la llana i del cotó. Batejat luddisme (el seu líder es deia suposadament Ludd) i es va concretar en la destrucció massiva de màquines, el seu moviment constitueix la primera manifestació coneguda contra el desenvolupament industrial.

El 1854, als Estats Units, Walden obra mestra del filòsof i naturalista Henry David Thoreau, advoca per la vida senzilla als boscos, lluny de la societat. El seu autor és considerat com el pioner de l'antiindustrialisme als Estats Units.

Durant els anys 1880-1890, l'anglès William Morris recorre Gran Bretanya per fer conferències en les quals advoca per la millora de la vida mitjançant l'educació, l'oci i la defensa del medi ambient.

Segle XX[modifica]

Europa[modifica]

Durant els anys 1950, els teòrics de l'Escola de Frankfurt, entre els quals Herbert Marcuse i Jürgen Habermas critiquen la societat industrial en una filiació marxista. Contribueixen a l'èxit de Maig francès de 1968 i la denúncia de la societat de consum. Però a principi dels anys 1980, amb l'adveniment de la ideologia neoliberal, Habermas considera que la "comunicació" és "l'única manera de produir un acord democràtic".[Cal aclariment]

Durant la dècada dels anys 1950, altres intel·lectuals es distanciens del marxisme i veuen abans de res en el progrés tècnic l'expressió portada al paroxisme d'un gust prometeu compartit per totes les classes socials, del món obrer a les classes dirigents. És el cas del pensador alemany Günther Anders i dels francesos Bernard Charbonneau i Jacques Ellul. Aquests últims van iniciar difondre llurs idees a partir dels anys 1930. El 1954, Jacques Ellul publica un llibre important : La Technique ou l'enjeu du siècle. Hi avança la tesi que des que les tècniques s'han automatitzat i connectat entre elles, tendeixen a constituir-se al mig que, a poc a poc, remplaza al mitjà natural, ho fagocita des de dins com un càncer que envaeix tot l'organisme. La tècnica doncs ha canviat d'estatus. Ara es desenvolupa de forma autònoma : com més els homes creuen controlar-la com més en realitat és ella que els controla. Estudiós i docent del pensament de Karl Marx a la universitat de Bordeus, Ellul es desmarca radicalment del marxisme. Al seu llibre La Technique afirma : «És va paraulejar contra el capitalisme: no és ell qui dibuixa el nostre món, és la màquina.»

A la mateixa època, en la seva obra Die Antiquiertheit des Menschen (literalment L'antiguitat de la humanitat), Günther Anders intenta també ell demostrar que la tècnica és una ideologia que influeix totes les altres. Precisa : «No s'avalua una ideologia segons les respostes que aporta sinó a les preguntes que ignora». En va, ni l'u ni l'altre aconseguiran crear un veritable corrent de pensament. En 1988, Jacques Ellul declara «Actualment, estimo que la partida està perduda. Exaltat per la potència informàtica, el sistema tecnicista ha escapat definitivament a la voluntat direccional de l'home».

Estats Units[modifica]

A principi del segle xx la industrialització arriba a un punt de paroxisme amb la introducció del treball en cadena a les fàbriques dels automòbils Ford a la ciutat de Detroit als Estats Units. Basat en la divisió del treball, el procediment és aplicat per l'enginyer Frederick Winslow Taylor donant naixement al taylorisme i, més generalment, a l'organització científica del treball.

La crítica de la tècnica pren llavors diverses formes, també artístiques. El 1936, a la seva pel·lícula Temps moderns, el cineasta Charles Chaplin descriu l'alienació de l'home pel maquinisme.

A principi dels anys 1960, Ellul és més conegut als Estats Units que al seu país però el seu pensament igual que el de Lewis Mumford, no li surt bé produir un corrent militant. Els dos pensadors aposten per una crítica a llarg termini, en una perspectiva antropològica que les fa inaplicables al camp polític que actua a curt termini.

No obstant això, en els anys 1970, el moviment hippie es recolza sobre les anàlisis marxistes de l'Escola de Frankfurt i sobre les teories anarcoprimitivistes de John Zarzan que advoca per una tornada a la manera de vida prehistòric de caçadors-recol·lectors. Una mica menys radicals però igual de passeistes i tecnòfobes, algunes comunitats rebutgen la manera de vida modern, en particular la utilització de l'electricitat i de l'energia a vapor. Establerts prop de Filadèlfia, els Amish es vesteixen com al segle xix.

Oposat a aquest pacifisme, el matemàtic i terrorista Theodore Kaczynski, «Unabomber», recorre a la violència : entre 1978 i 1995, mana una vintena de paquets bomba a representants del complex industrial i universitari. Des de la presó californiana on compleix la seva pena, publica un manifest contra la societat tecnològica.[1]

Als Estats Units encara més que a Europa, la ideologia neoliberal «recicla l'esperit llibertari en la cultura d'empresa»[cal citació] : un gran nombre d'antics hippies inverteixen en l'alta tecnologia i creen empreses emergents. Algunes d'elles van esdevenir multinacionals al pas cap al segle xxi (Apple i Google, per exemple).

Àsia[modifica]

A Índia i a la Xina, davant la destrucció del medi ambient i de les economies de subsistència, moviments d'oposició a la industrialització apareixen en la pagesia desarrelada.

Cronologia del moviment a França[Cal actualitzar][modifica]

Els corrents antiproductivistes apareixen a partir dels anys 1960 quan els efectes negatius de la ideologia productivista palesen, en particular sobre el medi ambient. Es manifesten no només a través de preses de posició teòriques (textos, revistes, manifestos) sinó també sota la forma d'accions concretes des de les més legals (creació d'associacions i de comitès de defensa, organització de debats públics, manifestacions al carrer) fins a ocupacions de terrenys o d'accions més radicals, que tenen un valor simbòlic, amb l'esperit de la desobediència civil (per exemple, arrencar plantes OGM). Els autors d'aquestes accions reconeixen que són il·legals però que són totalment legítimes. A França, els militants recorden que el dret a la insurrecció està inscrit en la constitució. La no violència n'és un dels pilars fonamentals, tan sols es recorre a la violència en cas de desbordaments. El cas de Theodore Kaczynski és l'únic exemple conegut de violència contra persones.

Anys 1970[modifica]

Després de maig 68, un corrent contestatari trenca amb la temàtica de la reapropriació dels mitjans de producció que sostenia l'esquerra llibertària i marxista :

  • 1971-1981 : Lluita del Larzac
  • De la pollution considérée sous tous ses aspects (Montpeller, 1971), on les nocivitats no són presentades com a disfuncionaments sinó com a quelcom intrínsec al capitalisme.
  • La columna de Pierre Fournier en Charlie Hebdo (1972)
  • La Gueule ouverte (1972-1980) revista creada per Pierre Fournier. Mensual fins a 1974 i després setmanari. Fusiona amb Combat senar violent el 1977.
  • els fundadors de Longo Maï publiquen el 1972 l'«Appel de Bâle» : «Abandonem doncs la societat industrial a si mateixa, aquesta societat que corre sense remissió cap a la catàstrofe. Prenem refugi en bases de supervivència, en aquests territoris devastats que el capitalisme triomfant ha condemnat cínicament a la mort.»
  • Al llibre La véritable scission dans l'Internationale (1972), Guy Debord i Gianfranco Sanguinetti escriuen : «La pol·lució i el proletariat són avui dia els dos costats concrets de la crítica de l'economia política.»
  • De 1975 a 1981, la col·lecció Technocritique dirigida per l'editorial Le Seuil per Jean-Pierre Dupuy, difon el pensament de Lenin i Cornelius Castoriadis.

Anys 1980[modifica]

Anys 1990[modifica]

  • 1992 : Encyclopédie des Nuisances es converteix en editorial.
  • 1993 : Creació de la xarxa La Via Camperola, moviment internacional que coordina diverses organitzacions de petits i mitjos camperols. El moviment té com a eix prioritari de treball : «la biodiversitat i la lluita contra els OGM».

Anys 2000[modifica]

  • A partir de 2003, el col·lectiu de Grenoble Pièces et main-d'?uvre formula una postura radical: les "noves tecnologies" són el fonament d'un control social totalitari.[2]
  • El 8 de desembre de 2007 es crea a França la «Coordination des associations opposées au projet de nouvel aéroport à Notre-Dame-des-Landes».
  • El 2007, José Ardillo publica Las ilusiones renovables on analitza la història recent de l'explotació energètica en la seva relació amb el poder i desenvolupa una crítica mordaç del model social actual, i també de certes il·lusionis ecologistes sobre les energies renovables .

Anys 2010[modifica]

  • A partir de 2012, l'associació Technologos desenvolupa les tesis de Jacques Ellul, que postula que la sortida de la ideologia tecnicista només es pot operar sobre la base d'una «ètica de la llibertat».
  • El 2013 apareix a Barcelona la revista Argelaga fundada, entre altres, per Miguel Amorós.

Referències[modifica]

  1. Kaczynski, Theodore. Industrial Society and Its Future (en anglès), 1995.  traduït al català com La societat industrial i el seu futur (2008)
  2. «LE SECRET C’EST DE TOUT DIRE» (en francès). [Consulta: 4 gener 2022].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]