Antonia Louisa Brico

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAntonia Louisa Brico
Bundesarchiv Bild 102-09203, Antonia Brico.jpg
modifica
Biografia
Naixement26 juny 1902 modifica
Rotterdam (Països Baixos) modifica
Mort3 agost 1989 modifica (87 anys)
Denver (Colorado) modifica
Dades personals
FormacióUniversitat de Califòrnia a Berkeley modifica
Activitat
OcupacióDirectora d'orquestra i pianista modifica
ProfessorsZygmunt Stojowski i Karl Muck modifica
InstrumentPiano modifica
Premis

IMDB: nm1833689 Musicbrainz: 7cfe40c4-663a-424b-b852-fdfbdc6039f2 Discogs: 1638226 Allmusic: mn0001836245 Modifica els identificadors a Wikidata

Antonia Louisa Brico (Rotterdam, 1902-Denver, 1989) va ser una pianista i directora d'orquestra neerlandesa de renom que, des del silenci de la seva trajectòria, va revolucionar el món de la música.

Primera dona a dirigir la Berliner Philarmoniker i la New York Philharmonic Orchestra, Brico és un exemple de superació i perseverança. Durant nombroses dècades del segle XX va lluitar incansablement per fer-se un lloc entre els grans de la música clàssica, però la seva destresa com a directora va xocar sempre amb la seva condició femenina. La premsa, els alts càrrecs de diverses orquestres i sobretot la marginació social i laboral de les dones pròpia de la societat que la va veure créixer van denegar-li el reconeixement que mereixia. Entre d'altres, va estudiar amb Paul Steindorff, Zygmunt Stojowski i Karl Muck. Va exercir també de professora. Dues de les seves alumnes van ser Philippa Schuyler, pianista prodigi i compositora, i Judy Collins, que posteriorment esdevindria una exitosa música de folk i mantindria amb Antonia una relació sempre estreta.[1]

Biografia[modifica]

Hem considerat que la divisió de la vida d'Antonia Brico en quatre etapes en facilitaria molt la comprensió; tot i això, cal advertir que es tracta d'una classificació purament historicotemporal, i que només hi hem de relacionar els fets que hem copsat com a més significatius a l'hora d'explicar la vida de la directora.

Primera etapa (1902-1926)[modifica]

Antonia Louisa Brico va néixer a Rotterdam el 26 de juny de 1902. Dels seus pares biològics se'n sap més aviat poc, per no dir que no se'n té cap dada real. Va ser adoptada pel senyor i la senyora Wolthuis, els quals la van rebatejar per Wilhelmina Wolthuis. Van emigrar el 1907 cap als Estats Units, a la ciutat de Los Angeles. Allà, una jove Antonia (Wilhelmina) va començar a rebre classes de piano. Des de la primera vegada que va tenir l'oportunitat de sentir el pianista i director Paul Steindorff, però, va tenir clar que volia dedicar-se a la direcció d'orquestra.[1]

El 1919 es va graduar a l'Institut d'educació secundària, i va saber per primera vegada que era una noia adoptada. Just després va marxar de casa, i va oblidar els seus pares adoptius per no tornar-hi a tenir contacte mai més. Es va enrolar a la Universitat de Califònia a Berkeley per estudiar-hi arts liberals. Va acabar la carrera amb matrícula l'any 1923, després de quatre anys fent d'assistenta de Paul Steindorff, pianista i director (en aquell moment, de l'Òpera de San Francisco) mencionat més amunt, que es va convertir en el seu primer mentor musical. Les seves aspiracions passaven per l'ensenyament i la direcció d'orquestra, però amb prou feines va poder accedir a la primera; en l'època, la direcció no era una feina per a dones. D'aquesta manera va ser com, reclamant el seu nom originari (Antonia Brico), va emigrar a Nova York, per estudiar piano amb un dels pianistes més influents del moment, Sigismond Stokowski. Va fer-ho durant dos anys. Finalment, el 1926 es traslladaria a Hamburg, deixant enrere una Amèrica d'adolescència i de poc de reconeixement personal i professional.[1][2]

Segona etapa (1926-1942)[modifica]

L'any 1926, Antonia Brico va viatjar a Hamburg, on Karl Muck (que havia sigut director de la Boston Symphony Orchestra) dirigia la Filarmònica de la ciutat. Armada amb una carta de presentació, va aconseguir que Muck, un dels directors d'orquestra més aclamats del moment, es convertís en el seu mentor musical. Brico va ser una de les molt poques alumnes que Karl Muck va tenir mai (va estudiar amb ell durant quatre anys), i a més va fer-li d'assistenta, de manera que el seu aprenentatge va ser continu. Va completar la formació europea assistint a les classes de direcció que s'oferien a la Berlin State Acadamy of Music, i n'esdevingué la primera graduada americana de la història l'any 1927.[1]

El 1930, amb 28 anys, Antonia Brico debutava com a directora, i no ho feia amb una batuta qualsevol: va dirigir la Filarmònica de Berlín, i es convertí així en la primera dona que ho feia. A més, la crítica del concert va ser extraordinàriament bona. L'Allgemeine Zeitung va dir-ne: «Miss Brico ha demostrat dots sorprenents i inequívocs com a directora. És més hàbil, més llesta i més musical que molts dels seus col·legues masculins que ens avorreixen aquí a Berlín» [traducció pròpia].[3]

Tot i les bones crítiques de Berlín, Brico no va gaudir de la mateixa acceptació a l'Amèrica natal, on havia tornat cercant una feina estable com a directora titular d'orquestra. Va dirigir la San Francisco Symphony Orchestra i la Los Angeles, però només com a directora convidada. En les proves que va fer per ser-ne resident en la segona, va ser rebutjada. És així com, durant el període de 1930-1932, Brico va tornar a aventurar-se a Europa, on el seu talent era més ben considerat. Va fer una gira amb diverses orquestres de Polònia, Alemanya i els Balcans, però el 1932 va tornar als EUA, aquest cop més definitivament.[2]

Durant l'inici dels anys trenta, i malgrat les dificultats que li començava a representar el fet de ser dona i dedicar-se a la direcció d'orquestra, Antonia Brico devia ser un personatge amb una importància social creixent. Ens ho demostra l'etapa de la qual parlem que, si bé la va enfrontar amb les intoleràncies més radicals, podríem considerar la més productiva. El 1933 Brico debutava com a directora d'orquestra a la ciutat de Nova York, on s'havia establert. Ho feia davant la Musicians' Symphony Orchestra (una de les orquestres americanes més prestigioses del moment) al Metropolitan Opera House. Les crítiques van ser extremadament bones. The Pictorial Review en deia: «With only three rehearsals Miss Brico made that orchestra play as it had never played before.»[1] De fet, se'n programà un segon concert, i fins a un tercer; aquest, però, no va esdevenir-se mai. El tenor solista, John Charles Thomas, va refusar d'actuar-hi per raons òbvies: una dona directora li robaria tot el protagonisme.[1]

L'alcalde de Nova York, La Guardia, Antonia Brico (Bay Region Symphony Orchestra), i l'alcalde de San Francisco, Angelo Rossi, al despatx d'aquest últim. San Francisco, CA. Propietari: NARA (SPB), 1938

I és que el clima de l'època era extremadament masclista. De fet, una de les empreses que més emergeixen en la trajectòria d'Antonia Brico és la creació, l'any 1934, de la New York Women's Symphony. Després d'un altre intent fallit de trobar feina com a directora resident, Brico va fundar-la per reivindicar la dona com a instrumentista i música, com algú que podia tocar perfectament el corn anglès o el trombó. Evidentment, la tasca social d'un projecte com aquest no va passar desapercebuda; Antonia va comptar amb el prestigiós suport de La Guardia, en aquells moments alcalde de Nova York, i d'Eleanor Roosevelt, primera dama del país. La primera temporada de la New York Women's Symphony va ser el 1935, i fins al 1939 (any en el qual van començar a admetre's homes, amb el consegüent canvi de nom de l'orquestra: Brico Symphony Orchestra) va funcionar amb èxit.[3][2]

Sempre tenint en compte la posició social de la dona a l'època i les repercussions que això tenia sobre les seves aspiracions laborals i profesionals, podem afirmar que els anys trenta van ser la dècada d'or per a Antonia Brico. El 1938 —probablement arran del renom que li donà el seu paper al capdavant de la Women's Symphony— es va convertir en la primera dona de la història que dirigia la New York Philarmonic Orchestra. Va ser al Lewis Stadium, en un concert encapçalat per la primera simfonia de Sibelius —que va tornar a rebre molt bones crítiques. El mateix any Brico agafaria les regnes d'una producció operística, Hansel i Grettel de Humperdinck, que va estrenar a la New York Hippodrome Opera. També va ser convidada a dirigir la San Francisco Bay Region Symphony Orchestra (concert del qual conservem dues fotografies que il·lustren perfectament la situació de Brico dins el panorama musical i social del moment).[1][2] Però no tothom estava d'acord amb l'ascens social i cultural d'Antonia, que —no ho oblidem mai— era una dona. De fet, tot i els èxits dels quals parlem, la directora continuava sense poder accedir a un lloc permanent en una orquestra. Tots els projectes que hem anomenat fins al moment van ser simples encàrrecs, o d'iniciativa pròpia, promoguts per ella mateixa. I en aquest context cal també remarcar que la seva estrena com a directora a Nova York no va ser del tot plàcida. Dos dels màxims encarregats de la New York Philarmonic Orchestra, Charles Guggenheimer i Arthur Johnson, van publicar articles al Times —en una línia predictible, en la qual es criticaven sistemàticament totes les dones directores que l'orquestra convidava— on s'hi podia llegir la intolerància masclista sense haver de fer un gran esforç interpretatiu: «El problema amb Antonia Brico és que ha nascut cinquanta anys massa aviat», o «és una desgràcia que una dona dirigeixi aquesta orquestra», es troben entre les frases més cèlebres dels crítics de la revista nord-americana. Conservem algun d'aquests articles, absolutament esfereïdors en alguns fragments (s'hi jutgen predominantment aspectes extramusicals, i evidentment irrellevants per a la crítica):[2]

La directora Antonia Brico dirigint la Bay Region Symphony Orchestra. San Francisco, CA. Propietari: NARA (SPB), agost, 1938

«At the White House not long ago Anna Eleanor Roosevelt Roosevelt received a strange and unfamiliar guest. Her name was Antonia Brico. She had a determined manner and dark blazing eyes. Her purpose was to interest the President's wife in a woman's symphony orchestra. Mrs. Roosevelt was so impressed that last week four Brico concerts were announced, the first to be given in Manhattan Feb. 18.

Antonia Brico is a conductor who, like helter-skelter Ethel Leginska, affects a jacket which resembles an old-fashioned Prince Albert.»[4]

Revista Times, Music: Ladies' Band, article d'opinió publicat el 4/2/1935.

Documents com aquest són reveladors de la impossibilitat laboral i social que patien (i que en menor grau, però encara, pateixen) les dones. Ens parlen d'una condició femenina completament banalitzada i ofegada. Antonia Brico ens exemplifica aquesta falta d'interès en tot allò liderat i protagonitzat per la dona, en una primera meitat del segle XX on se succeeixen les produccions culturals que devem a artistes de gènere femení. Brico no va poder gaudir de la plenitud de la seva carrera com a directora, perquè se li va negar l'accés al circuit musical de l'època: tot i haver dirigit amb èxit les millors orquestres del món, continuava sense el reconeixement professional que brindava el fet de ser resident en una d'elles.[1]

Tercera etapa (1942-1971)[modifica]

Antonia Brico dirigint el 1945 a Nova York. Font: Dr. Ralph Weizsäcker: Photo-motiv richtig erfasst, 1958

L'any 1942, en plena Segona Guerra mundial, Antonia Brico es trasllada a Denver, on s'allunya del clima enrarit d'una Nova York que, tot i haver-li donat l'oportunitat de mostrar el seu talent en nombroses ocasions, no l'ha acabat d'acollir. A Denver, Brico hi va ensenyar piano i va dirigir tantes orquestres com petits contractes li van oferir. En paral·lel, i com havia hagut de fer sempre, va fundar els seus propis petits projectes. Entre els més destacats trobem la consolidació d'una Bach Society i, en una segona versió de l'orquestra de Nova York, la creació de la Women's String Orchestra o Ensemble. Durant els anys quaranta Antonia desenvoluparà la seva carrera al voltant de Denver, tot i que sabem que va ser convidada a dirigir a Nova York en diverses ocasions. L'any 1945, amb l'acabament de la guerra, Brico va ser rebutjada per primera vegada com a candidata a la direcció permanent de la Denver Symphony Orchestra. Durant els anys següents, el seu nom va aparèixer insistent cada vegada que l'orquestra feia audicions per rebre un nou director resident, però va ser sempre ignorada pel fet de ser una dona.[2][5]

L'any 1946, Brico tornaria a Europa, on sabem que el seu talent era més reconegut. Dirigeix a Suècia, Àustria i Holanda, i sir Adrian Boult la convida al Royal Albert Hall de Londres. Allà va dirigir la London Symphony Orchestra, i Jean Sibelius, que ja l'havia vista dirigir als Estats Units durant els anys trenta i que era present a la sala, va quedar-ne meravellat. De fet, just després va convidar-la a dirigir un festival monogràfic dedicat a la seva música a Hèlsinki.

Antonia Brico mantindria una relació intensa amb diversos homes durant la seva vida, tot i que mai es va casar. Sibelius va ser un d'ells: Brico hi va mantenir un contacte amistós des de la seva coneixença el 1937 fins a la mort del compositor, el 1957. Sibelius va ser la figura lligam d'Antonia amb Europa, on li assegurava llocs com a directora convidada. Les anotacions d'Antonia Brico (que es va convertir en una autoritat musicològica en les simfonies del compositor finlandès) a les partitures de Sibelius han ajudat la musicologia a aprofundir en molts aspectes de la seva producció.[5]

Antonia Brico tornaria als Estats Units per quedar-s'hi. El 1947, un grup de músics amateurs va contactar amb ella per oferir-li l'única feina de directora resident que mai va regentar. Es tractava de la Denver Bussinessmen's Orchestra, una petita formació que va dirigir fins a la fi de la seva carrera. Parlem així d'una etapa extensa del segle XX, que va des del 1947 fins al 1981, durant la qual Brico va mantenir-se en un anonimat gairebé complet. Dirigia només cinc concerts a l'any amb la seva petita orquestra, rebatejada el 1967 per Brico Bussinessmen's Orchestra. Va dirigir també la Denver Opera Association, la seva Women's String Orchestra i la Boulder Philarmonic Orchestra, combinant totes aquestes activitats amb l'ensenyament. Brico, però, se sentia buida.[1][2]

Quarta etapa (1971-1989)[modifica]

En una escena del documental Antonia: a Portrait of the Woman, de Judy Collins (1971), Antonia Brico feia aquestes declaracions:

«I have five performances a year. I'm strong enough to have five a month. I teach... But I'm frustrated. It's like giving a starving person a piece of bread... Everytime I hear the name Evgenia Svetlana, I die inside -because she's a woman in Russia and she's conducting all the time.»[6]

La vida d'Antonia Brico va canviar l'any 1971, quan Judy Collins, coneguda cantant de folk del moment, va decidir gravar un documental sobre la seva biografia. Judy Collins, com hem dit en la introducció, havia estudiat piano d'adolescent (durant els anys cinquanta) amb Brico a Denver, i hi havia mantingut una relació estreta. Amb l'afany de donar a conèixer la seva història, va presentar el documental Antonia: a Portrait of the Woman, codirigit amb Jill Godmilow, l'any 1974. El treball retrata la història d'una dona que a finals del s. XX no pot entendre -com es llegeix, entre línies, en la cita anterior- com la discriminació de gènere encara li talla les ales d'aquesta manera. I encara devia ser més frustrant veure com, a l'altra banda de l'oceà, en una Rússia que molts nord-americans consideraven encara infernal, una dona (Evgenia Svetlana, companya seva en la lluita incansable pel reconeixement artístic i laboral de la dona) era lliure de dirigir tant com podia.[1][6]

El documental sobre Antonia Brico va tenir un gran èxit entre l'audiència de principis dels anys setanta. De fet, la directora va ser protagonista en un escenari on es va fer palesa la ironia del destí (i sobretot, de l'era postmoderna). I és que Brico va saltar a la fama, literalment, quan ja comptava setanta-tres primaveres. L'any 1975 va ser convidada a un festival la rellevància del qual encara avui és vigent: el Mostly Mozart Festival, a Nova York. Les entrades per a l'únic concert programat van esgotar-se, i se'n va haver de programar un altre. La CBS va gravar els dos concerts amb LP, i avui en dia són consultables en internet (a l'apartat de referències donem l'enllaç on es poden trobar).[7]

És, si més no, revelador, que els dos únics concerts amb repercussió mediàtica per a la directora fossin programats durant l'última part de la seva vida, a pocs anys de la seva jubilació explícita. El 1977 Brico va oferir l'últim recital, amb la Brooklin Philarmonia, i el 1981 va deixar la direcció definitivament —la seva vocació pedagògica, però, encara va restar activa un temps. La vida d'Antonia va trontollar l'any 1988 quan, en una caiguda, es va trencar l'anca, i es va extingir un any després en una residència de Denver, Bella Vita Towers. L'última etapa de la seva vida, marcada per la fastigosa intransigència masculina, l'impediment sistemàtic i la frustració, almenys va donar-li esperança, fent-la ressorgir de les cendres en un intent desesperat de la societat (o de determinats sectors de la societat) de redimir-se. És difícil oblidar les amargues reaccions —captades per Collins al seu documental— d'una dona que va lluitar tota la vida per fer-se un lloc merescut en el complicat món de la música clàssica. Però el que és realment impossible és esborrar-les de la memòria col·lectiva. Cal que el cas d'Antonia Brico serveixi d'exemple per recolzar la lluita feminista, per assolir la total igualtat de gènere en tots els àmbits de la nostra societat. I per convertir el feminisme en quelcom que transcendeixi els límits del moviment, de l'organització, de l'entitat social (sempre voluble al silenci forçat), per convertir-lo en una manera de pensar, en una característica indispensable de la humanitat dels individus.[2]

Historiografia sobre Antonia Brico[modifica]

És necessari aturar-se davant la naturalesa mateixa de les fonts de les quals parlem. Seria gairebé inconcebible que de personalitats com -per posar un exemple qualsevol- Arthur Rubinstein, o el citat Karl Muck, no poguéssim saber-ne més que mitjançant fonts indirectes (és a dir, que no n'existissin biografies autoritzades, articles on s'assenyalés de manera explícita la seva rellevància per al món de la música clàssica, múltiples còpies d'enregistraments per diverses discogràfiques, etc.). L'oblit que plana (dir que «planava» seria pedant, quan aquí només s'ha intentat netejar una primera capa de pols molt fina...) sobre la figura d'Antonia Brico és només degut al fet que va ser una dona. Ens ho demostra la circumstància, ja aclarida anteriorment, que va ser només al final de la seva vida quan se li va començar a fer un lloc precipitat entre els grans de la música clàssica del segle XX. No podem dir que aquest fos un moviment hipòcrita, perquè va coincidir amb un canvi sociològic molt brusc (l'impacte dels anys setanta). D'hipocresia, en va ser culpable la societat acadèmica i musical que, posteriorment a aquesta reivindicació, va oblidar-se de la persona de Brico, com si ja hagués complert amb el seu deure.

Podem dir, per experiència, que la majoria dels únics articles que tenen Antonia Brico com a tema central de la seva discussió van ser publicats per editorials universitàries nord-americanes (sense possibilitat de difusió, per tant) i (de manera conjunta amb altres dones artistes del segle XX) per algunes revistes mensuals, també estadunidenques. Les úniques fonts directes que podem trobar a internet són biografies no contrastades en blocs, pàgines web de societats musicals i ressenyes periodístiques diverses (la majoria d'aquestes, obituaris). Això sí, Antonia Brico va guanyar-se un lloc al diccionari de Susan Ware sobre «Notable American Women», i a principis dels anys setanta es va fer un documental de la seva vida, la repercussió del qual va ser momentània.

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 1,9 «Antonia Louisa Brico» (en anglès). American Bruckner Society. [Consulta: 2 març 2016].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 «On An Overgrown Path: Berlin Philarmonic's first woman conductor» (en anglès). Pliable, 30-10-2007. [Consulta: 4 març 2016].
  3. 3,0 3,1 «Antonia Brico, 87, a Conductor - Fought Barriers to Women in 30's» (en anglès). New York Times, 05-08-1989. [Consulta: 2 març 2016].
  4. «Music: Ladies' Band» (en anglès). Time, 05-02-1935. [Consulta: 6 març 2016].
  5. 5,0 5,1 Ware, Susan. Notable American Women: A Biographical Dictionary Completing the Twentieth Century (en anglès). Harvard College: The Belknap Press of Harvard University Press, 2004. ISBN 0-674-01488-X. 
  6. 6,0 6,1 «CineFiles (Document Citation); Antonia Brico; the orquestra is her instrument» (en anglès). University of California, Berkeley Art & Pacific Film Archive; Ms. Magazine, 1974. [Consulta: 14 març 2016].
  7. «Antonia Brico, Mostly Mozart Festival Orchestra» (en anglès). Discogs. [Consulta: 27 març 2016].