Vés al contingut

Aquari (recipient)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquàrium redirigeix aquí. Potser buscàveu l'Aquàrium de Barcelona.
Aquari domèstic amb peixos i plantes
Túnel de l'Aquàrium de Barcelona.

Un aquari o aquàrium és un tipus de vivàrium utilitzat per a mantenir en captivitat o fer criar espècies aquàtiques. Permet l'observació amb diferents finalitats, tant relacionades amb el lleure, com amb investigacions científiques.

La paraula és un derivatiu cult d'aigua, del llatí aquarium,[1] que significa dipòsit, abeurador, aquari.[2]

Normalment un aquari està fet de vidre o plàstic d'elevada resistència com el metacrilat. Per altra banda, un aquàrium es diferencia d'una peixera, per exemple la típica de bola de cristall oberta amb un forat circular, en què el primer implica un major control de les condicions ambientals respecte a la segona, on pràcticament només poden viure-hi espècies molt robustes.

Per extensió, també s'anomena aquàrium a aquelles instal·lacions preparades per a mantenir en funcionament diversos aquaris. És el cas del de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, actualment el més gran d'Europa.

Amb el terme d'aquariofília es coneix a l'afecció de mantenir aquaris i els seus organismes. Relacionada amb ella, l'aquariologia és el camp del coneixement dedicat a estudiar-ne científicament els problemes associats.

Ecologia

[modifica]

L'ecologia d'un aquari ideal intenta reproduir l'equilibri que es troba en la natura en un sistema tancat. De totes maneres, és pràcticament impossible poder mantenir-hi un equilibri perfecte com el del medi original. Per exemple, fins i tot en els aquaris més grans, és gairebé impossible establir-hi un equilibri estable entre preses i depredadors. Per això, qui té cura de l'aquari cal que assumeixi els passos necessaris per a mantenir-hi un ecosistema tancat estable.

Arribar a aquest equilibri aproximat és més fàcil com major sigui el volum de l'aquari. Per a qualsevol esdeveniment que allunyi l'aquari de l'equilibri, com més aigua hi hagi, més fàcilment aquest xoc sistèmic s'absorbirà. Aquest és el motiu pel qual els afeccionats a l'aquariofília recomanen recipients com més grans millor, atès què, essent potencialment més estables, requereixen una menor atenció.

El cicle del nitrogen

[modifica]
Cicle del nitrogen a l'aquari
Cicle del nitrogen a l'aquari

Una de les més grans preocupacions de l'aquoriòfil és la gestió del rebuig produït pels habitants de l'aquari. Els peixos, els invertebrats, els fongs i uns quants bacteris excreten el nitrogen en forma d'amoníac (que depenent de la química de l'aquari, es transforma en amoni), el qual llavors cal que passi pel cicle del nitrogen. L'amoníac també es produeix en la descomposició de les restes animals o vegetals, incloent-hi les matèries fecals i altres detritus. Els productes de rebuig del nitrogen esdevenen tòxics per als peixos i altres habitants de l'aquari a altes concentracions.[3]

Un aquàrium en equilibri conté organismes que poden metabolitzar els productes de rebuig d'altres residents. El rebuig de nitrogen que es produeix, és metabolitzat per un tipus de bacteris coneguts com a nitrificants (gènere Nitrosomonas).[4] Els bacteris nitrificants capturen l'amoníac de l'aigua i el metabolitzen per a produir-ne nitrit. El nitrit també és tòxic per als peixos en altes concentracions. Un altre tipus de bacteris, el gènere Nitrospira, converteix el nitrit en nitrat, una substància menys tòxica per als habitants de l'aquari. Abans es creia que els bacteris Nitrobacter tenien aquest paper, i encara es poden trobar productes comercials que s'hi basen per a accelerar el cicle del nitrogen. Malgrat que biològicament podrien teòricament ocupar el mateix nínxol que Nitrospira, s'ha comprovat recentment que Nitrobacter no es troben en nivells detectables en els aquaris ben establerts, en canvi, sí que són abundants Nitrospira.

A més dels bacteris, les plantes aquàtiques també eliminen el rebuig de nitrogen metabolitzant l'amoníac i el nitrat. Quan les plantes metabolitzen els compostos de nitrogen, eliminen el nitrogen de l'aigua per a fer-ne biomassa. No obstant això, aquest només té un efecte temporal, perquè el tornen a l'aigua quan, per exemple, les fulles es moren i es descomponen.[5]

Si bé els afeccionats acostumen a anomenar al procés cicle del nitrogen, la veritat és que es tracta només d'una part de tot el cicle sencer: cal afegir nitrogen al sistema (normalment a través del menjar que es dona als animals), i el nitrat s'acumula a l'aigua al final, o bé s'incorpora a la biomassa de les plantes. L'acumulació de nitrats fa necessari que es renovi l'aigua, o que es treguin les plantes que han crescut en excés a partir d'ells.

Els aquaris domèstics sovint no tenen les poblacions de bacteris necessàries per a desintoxicar el rebuig de nitrogen dels seus habitants. El problema habitualment es tracta per aproximacions de filtració: filtres de carbó actiu que absorbeixen els compostos de nitrogen i les toxines de l'aigua, o filtres biològics que proporcionen un medi especialment dissenyat per a la colonització de bacteris desnitrificants. Els nous recipients sovint tenen problemes associats amb el cicle de nitrogen pel nombre insuficient de bacteris beneficiosos. Per això, cal que els nous aquaris madurin abans d'introduir-hi els peixos. Pot fer-se amb un cicle sense peixos o un silenciós. En un cicle sense peixos, aquests no s'hi introdueixen, en comptes s'hi afegeix petites quantitats d'amoníac per a alimentar els bacteris que hi ha de créixer. Durant el procés, es controlen els nivells d'amoníac, nitrits i nitrats. En un cicle silenciós, s'hi introdueixen plantes de creixement ràpid, confiant que aquestes consumiran gran part del nitrogen i que hi haurà temps que s'hi desenvolupin els bacteris.

Les més grans poblacions de bacteris del tanc es troben en el filtre. Per això, és necessària una filtració eficient. Si es neteja el filtre massa vigorosament, pot arribar a pertorbar-se l'equilibri biològic de l'aquari.

Altres cicles de nutrients

[modifica]

El nitrogen no és l'únic nutrient que cicla en l'aquari. L'oxigen dissolt hi entra a través de la interfície entre l'aire i la superfície de l'aigua. El cicle del fosfat és també important, malgrat que sovint s'ignori. El sofre, el ferro i altres micronutrients també ciclen en el sistema, entrant-hi com a part de l'aliment i sortint-ne com a part del rebuig. Una gestió adequada del cicle del nitrogen, juntament amb una aportació adequada de menjar i una càrrega biològica raonable, normalment és suficient per a mantenir aquests altres cicles de nutrients en equilibri.

La càrrega biològica

[modifica]

La càrrega biològica és una mesura de la càrrega que suporta l'ecosistema de l'aquari a causa dels seus habitants vius. Una gran càrrega implica que el sistema s'allunyarà més fàcilment de l'equilibri. Hi ha diferents restriccions associades a la mida del recipient; per exemple, l'àrea de la superfície de l'aigua exposada a l'aire és una limitació respecte a la presa d'oxigen. També la capacitat dels bacteris nitrificants es veu limitada per l'espai que poden colonitzar.[6]

En conclusió, només un nombre limitat de plantes i animals poden conviure en un mateix aquari, tenint espai suficient per a moure's i garantir-ne un bon sistema. Per a evitar-ne la sobrecàrrega, els afeccionats han creat diferents tècniques mnemotècniques. La més popular és la de «1 cm per litre d'aigua», amb la que es considera que el volum de capacitat de l'aquari no ha de ser inferior a la suma de la llargada dels peixos que hi ha de viure.

Amb espècies com el carpí daurat, que excreten abundantment, sovint es recomana que es dobli el volum per centímetre de peix. De totes maneres, cal no oblidar altres paràmetres com el comportament dels peixos, llur activitat i mútua compatibilitat. És el cas de peixos agressius i territorials com els cíclids, on serà necessari un volum superior per als peixos que visquin a l'aquàrium.

La càrrega biològica és doncs difícil de calcular teòricament. A la pràctica, els experts fan servir regles com l'anteriorment esmentada, i proves d'assaig i error per a poder-ne treure unes conclusions pròpies.

Història i popularització

[modifica]
Gat i peixera, d’Isoda Koryusai. Original c. 1775.

Antiguitat

[modifica]

El 1369, l'emperador Hongwu de la Xina va establir una empresa de porcellana que produïa grans banyeres de porcellana per al manteniment de peixos daurats; amb el temps, la gent va produir banyeres que s'assemblaven a les peixeres modernes.[7] Leonhard Baldner, que va escriure Vogel-, Fisch- und Tierbuch (Llibre d'ocells, peixos i animals) el 1666, va cuidar de lluçes i tritons. De vegades es creu que l'aquari va ser inventat pels romans, que es diu que mantenien barbs de mar en tancs de marbre i vidre, però els estudiosos dubten de la veracitat d'això.[8]

Segle XIX

[modifica]
Peix daurat en un got: retrat de Therese Krones, 1824
Un aquari de la dècada de 1850 que conté Vallisneria spiralis i peixos d'aigua freda de The Book of the Aquarium and Water Cabinet (Londres 1856), de Shirley Hibberd.

El 1832, Jeanne Villepreux-Power, una biòloga marina francesa pionera, va ser la primera persona a crear aquaris per experimentar amb organismes aquàtics.[9] Aquesta experimentació va conduir a uns quants descobriments, inclosa la primera evidència directa que els argonautes, un cefalòpode marí, creen les seves pròpies closques.[10] El 1836, poc després de la seva invenció de la carcassa Wardian, el Dr. Nathaniel Bagshaw Ward va proposar utilitzar els seus tancs per a animals tropicals. El 1841 ho va fer, tot i que només amb plantes aquàtiques i peixos de joguina. No obstant això, aviat va allotjar animals reals. El 1838, Félix Dujardin va assenyalar que posseïa un aquari d'aigua salada, tot i que no va utilitzar el terme. El 1846, Anne Thynne va cuidar corals pétreos i algues durant gairebé tres anys, i va ser considerada la creadora del primer aquari marí equilibrat de Londres.[11] El químic anglès Robert Warington va experimentar amb un recipient de 13 galons, que contenia peixos daurats, zostera i cargols, creant un dels primers aquaris estables. El principi de l'aquari va ser completament desenvolupat per Warington, explicant que les plantes afegides a l'aigua en un recipient donarien prou oxigen per mantenir els animals, sempre que el seu nombre no creixi massa.[12] Va publicar les seves troballes el 1850 a la revista de la Societat Química.

El Jardin zoològic del Bois de Boulogne incloïa un aquari que albergava animals d'aigua dolça i salada, 1860 a París.

La tinença de peixos en un aquari es va convertir en una afició popular i es va estendre ràpidament. Al Regne Unit, es va popularitzar després que els aquaris ornamentats amb marcs de ferro colat es presentessin a la Gran Exposició de 1851. El 1853, la bogeria per l'aquariologia va començar a Anglaterra, i es va estendre des d'allà a Alemanya, els Estats Units i França com a resultat de les publicacions i l'activitat de Philip Henry Gosse, el zoòleg marí conegut com el Pare de l'Aquariologia. Va crear i va proveir el primer aquari públic al zoo de Londres, a Regent's Park, que va arribar a ser conegut com la Fish House. L'aquari de Regent's Park, inicialment anomenat indiscriminadament com a Fish House, Vivarium, Aquavivarium o Vivarium marí, aviat va cedir a la paraula aquari, un terme encunyat per Gosse i utilitzat com a títol del seu llibre de 1854 The Aquarium: An Unveiling of the Wonders of the Deep Water.[12] En aquest llibre, Gosse va tractar principalment els aquaris d'aigua salada. El punt àlgid del moviment popular dels aquaris a Gran Bretanya va durar de 1853 a 1860. Warington va desenvolupar dissenys i tècniques de tancs per mantenir la qualitat de l'aigua, i més tard va cooperar amb Gosse fins a la seva revisió crítica de la composició de l'aigua del tanc. Edward Edwards va desenvolupar aquests aquaris amb front de vidre a la seva patent de 1858 per a un tanc inclinat de cambra d'aigua fosca, amb aigua circulant lentament cap a un dipòsit a sota.[13]

Influenciat per Gosse, l'alemany Emil Adolf Rossmässler va promoure el valor del moviment dels aquaris en l'àmbit educatiu. Rossmässler va escriure sobre el seu ús en un article de 1855 a Die Gartenlaube ('La pergola del jardí') i al seu llibre de 1857 Das Susswasser-Aquarium (L'Aquari d'Aigua Dolça), ja que l'aquari d'aigua dolça és molt més fàcil de mantenir en zones sense litoral. El 1862, William Alford Lloyd, aleshores en fallida a causa de l'acabament de la bogeria a Anglaterra, es va traslladar a Grindel Dammthor, Hamburg, per supervisar la instal·lació del sistema de circulació i els tancs a l’Aquari d'Hamburg. Durant la dècada de 1870, algunes de les primeres societats d'aquariologia van aparèixer a Alemanya. Els Estats Units aviat van seguir. Publicat el 1858, The Family Aquarium, de Henry D. Butler, va ser un dels primers llibres escrits als Estats Units exclusivament sobre aquaris. Segons el número de juliol de The North American Review del mateix any, William Stimson podria haver estat propietari d'alguns dels primers aquaris funcionals, i en podria tenir fins a set o vuit. Henry Bishop, un venedor d'aus i peixos de Baltimore ("Goldfish King"), és reconegut per haver revolucionat el negoci dels aquaris als Estats Units, venent una àmplia gamma de tancs i subministraments a partir de les dècades de 1870 i 1880.[14] La primera societat d'aquariologia dels Estats Units es va fundar a la ciutat de Nova York el 1893, seguida d'altres.[15] El New York Aquarium Journal, publicat per primera vegada l’octubre de 1876, es considera la primera revista d'aquaris del món.

Un antic aquari de ferro colat fabricat per JW Fiske & Company a la dècada de 1880, Nova York[16]

A l'època victoriana del Regne Unit, un disseny comú per als aquaris domèstics era un frontal de vidre amb els altres costats fets de fusta (fets impermeables amb un recobriment de brea). La part inferior seria de pissarra i s'escalfaria des de baix.[17] Aviat es van començar a introduir sistemes més avançats, juntament amb tancs de vidre amb marcs metàl·lics.[17] Durant la segona meitat del segle xix, es van explorar diversos dissenys d'aquaris, com ara penjar-los a la paret, muntar-los com a part d'una finestra o fins i tot combinar-los amb una gàbia per a ocells.

Segle XX

[modifica]
Què hauria de ser un aquari: un gravat britànic humorístic de 1876, que aparentment mostra Thomas Huxley somiant amb criatures marines.

Al voltant de 1908, es va inventar la primera bomba d'aire mecànica per a aquaris, que funcionava amb aigua corrent en lloc d'electricitat.[18] La introducció de la bomba d'aire és considerada per diversos historiadors de l'afició com un moment crucial en el seu desenvolupament.

Els aquaris es van popularitzar més a mesura que les cases tenien subministrament elèctric després de la Primera Guerra Mundial. L'electricitat permetia la il·luminació artificial, així com l'aireació, la filtració i l'escalfament de l'aigua. Inicialment, els aquariofils aficionats criaven peixos autòctons (amb l'excepció dels peixos daurats); la disponibilitat d'espècies exòtiques de l'estranger va augmentar encara més la popularitat de l'aquari. Per importar peix de l'estranger es feien servir gerres fetes de diversos materials, amb una bomba de peu de bicicleta per a l'aireació. Les bosses d'enviament de plàstic es van introduir a la dècada del 1950, cosa que va facilitar el transport de peix. La disponibilitat eventual del transport aeri va permetre importar peix amb èxit des de regions llunyanes. Publicacions populars iniciades per Herbert R. Axelrod van influir en molts més aficionats a començar a tenir peixos.[19] A la dècada del 1960, les estructures metàl·liques van fer que els aquaris marins fossin gairebé impossibles a causa de la corrosió, però el desenvolupament del segellador de quitrà i silicona va permetre que Martin Horowitz fes els primers aquaris totalment de vidre fabricats per Los Angeles, Califòrnia. Els marcs, però, van romandre, tot i que per motius purament estètics.[17]

El Japó va tenir un paper cada cop més important en la configuració del disseny d'aquaris a la darrera part del segle XX, i els dissenys de paisatgisme aquàtic de Takashi Amano van influir en els acuicultors perquè tractessin els aquaris domèstics com a composicions estèticament agradables, en lloc de simplement com una manera d'exhibir exemplars de peixos.[20]

Als Estats Units, a partir del 1996, l'aquariologia és la segona afició més popular després del col·leccionisme de segells.[21] El 1999, s'estimava que 9,6 milions de llars nord-americanes tenien un aquari.[22] Les xifres de l'enquesta nacional de propietaris d'animals de companyia de l'APPMA del 2005/2006 indiquen que els nord-americans posseeixen aproximadament 139 milions de peixos d'aigua dolça i 9,6 milions de peixos d'aigua salada.[23] Les estimacions del nombre de peixos que es mantenen en aquaris a Alemanya suggereixen almenys 36 milions.[21] L'afició té el nombre més gran de seguidors a Europa, Àsia i Amèrica del Nord. Als Estats Units, el 40% dels aquariofils mantenen dos o més aquaris.[24]

Amb el temps, hi ha hagut una apreciació creixent de la utilitat de l'accés a un aquari per proporcionar una possible reducció de l'estrès i millora de l'estat d'ànim en les persones que observen la vida aquàtica.[25][26] Segons la investigació, tenir un aquari té molts beneficis per a la salut, com ara reduir l'estrès, millorar la pressió arterial i la freqüència cardíaca, millorar la qualitat del son, reduir l'ansietat i el dolor, teràpia per a nens emocionats, teràpia per a l'Alzheimer i millorar la productivitat.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «aigua, III 2. aquari (1653)». A: Diccionari etimològic. 2004, 4a edició, 1996, p. 51. ISBN 9788441225169.
  2. ↑ Seva i Llinares, Antoni. «aquarius, a, um». A: Diccionari Llatí-Català. 2007, 1993, p. 137. ISBN 978-84-7739-631-4.
  3. ↑ «Aquarium Filter Maintenance». Arxivat de l'original el 2012-10-23. [Consulta: 1r agost 2026].
  4. ↑ Hovanec, Timothy A.; Taylor, Lance T.; Blakis, Andrew; Delong, Edward F. «Nitrospira-Like Bacteria Associated with Nitrite Oxidation in Freshwater Aquaria». Applied and Environmental Microbiology, 64, 1, 1-1998, p. 258–264. Arxivat de l'original el 2023-10-14. DOI: 10.1128/AEM.64.1.258-264.1998. PMC: 124703. PMID: 16349486 [Consulta: 1r agost 2026].
  5. ↑ «Anoxic Filtration». Arxivat de l'original el 2026-05-08. [Consulta: 1r agost 2026].
  6. ↑ Last, First Middle; Last, First Middle; Last, First Middle; Last, First Middle «Test Title - 3.24.2018 -- Post-Maintenance». Tetra, 01-08-2014.
  7. ↑ Brunner, Bernd. The Ocean at Home. Nova York: Princeton Architectural Press, 2003, p. 21–22. ISBN 1-56898-502-9.
  8. ↑ «Myth Roman Aq Klee». www.wetwebmedia.com. Arxivat de l'original el 2018-10-25. [Consulta: 25 octubre 2018].
  9. ↑ Wertheimer, Douglas. Philip Henry Gosse: A Biography. Brethren Archivists and Historians Network, pàgines 191-5, gives an overview of the various individuals claimed to be "the" inventor of the aquarium, 2024. ISBN 978-1739128326. Arxivat 2026-08-01 a Wayback Machine.
  10. ↑ Scales, Helen. Spirals in time: the secret life and curious afterlife of seashells. Londres: Bloomsbury Sigma, 2015 (Bloomsbury Sigma). ISBN 978-1-4729-1136-0.
  11. ↑ Annals and Magazine of Natural History [Londres], 3, 1859, p. 449–461.
  12. 1 2 Grier, Katherine C. Pets in America: A History. University of North Carolina Press, 2008, p. 53.
  13. ↑ Alexander, Bob. «The first Parlour Aquariums and the Victorian Aquarium Craze». History of parlour aquarium. parlouraquariums.org, 01-11-2005. Arxivat de l'original el 22 juliol 2011. [Consulta: 24 desembre 2010].
  14. ↑ Kelly, John «Breeding ponds in College Park, Md., once kept the U.S. awash in goldfish». The Washington Post, 02-12-2017. Arxivat de l'original el 2025-07-25 [Consulta: 1r agost 2025].
  15. ↑ Brunner, B: The Ocean at Home, page 75
  16. ↑ Pawlik, JR Tropical Fish Hobbyist, 55, 2007, p. 111–114.
  17. 1 2 3 Sanford, Gina. Aquarium Owner's Guide. Nova York: DK Publishing, 1999, p. 9–13. ISBN 0-7894-4614-6.
  18. ↑ «A History of the Hobby by Roger Vitko». Reefkeeping.com. Arxivat de l'original el 2012-07-17. [Consulta: 28 juny 2012].
  19. ↑ Fromson, Daniel «Herbert R. Axelrod, a Hustler who Built a Fortune on a Fish Tale». The New York Times Magazine, 31 desembre 2017, p. 43–44.
  20. ↑ Axelrod, Herbert R., Warren E. Burgess, Neal Pronek, Glen S. Axelrod and David E. Boruchowitz (1998), Aquarium Fishes of the World, Neptune City, N.J: T.F.H. Publications, p. 718, ISBN 0-7938-0493-0
  21. 1 2 Riehl, Rüdiger. Aquarium Atlas. 5th. Germany: Tetra Press, 1996. ISBN 3-88244-050-3.
  22. ↑ Emerson, Jim. «Aquarium Hobbyists». directmag.com, 01-08-1999. Arxivat de l'original el 12 octubre 2004.
  23. ↑ «National Pet Owners Survey». American Pet Products Manufacturers Association. Arxivat de l'original el 6 abril 2007. [Consulta: 2 maig 2007].
  24. ↑ «What is an Aquarist And How to Become One». aquarist. Arxivat de l'original el 2026-04-19. [Consulta: 2 agost 2026].
  25. ↑ Mark Kinver. «Aquariums 'deliver significant health benefits'». BBC News, 30 juliol 2015. Arxivat de l'original el 28 de juliol 2018. [Consulta: 28 juliol 2018].
  26. ↑ Cracknell, Deborah; White, Mathew P; Pahl, Sabine; Nichols, Wallace J; Depledge, Michael H Environment and Behavior, 48, 10, 2016, p. 1242–1269. Bibcode: 2016EnvBe..48.1242C. DOI: 10.1177/0013916515597512. PMC: 5081108. PMID: 27818525.

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Aquari_(recipient)&oldid=38384538»