Aurora Mardiganian
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 12 gener 1901  Çemişgezek (Turquia) | ||
| Mort | 6 febrer 1994 (93 anys) Los Angeles (Califòrnia) | ||
| Ciutadania | siWD | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | actriu, escriptora | ||
| Llengua | armeni | ||
  | |||
Aurora (Arshaluys) Mardiganian (en armeni: Աուրորա [Արշալոյս] ՄարտիկանեանԱուրորա [Արշալոյս] Մարտիկանեան ; 12 de gener de 1901, Çemişgezek, Província de Elazığ, Imperi Otomà – 6 de febrer de 1994, Los Angeles, Estats Units) va ser una supervivent del genocidi armeni, coneguda per haver reflectit la seva història en un llibre i haver-ne interpretat la seva versió cinematogràfica.
Biografia
[modifica]Aurora Mardiganian va néixer en una família benestant armènia que vivia a Çemişgezek, a uns 35 quilòmetres al nord de Elâzığ. El 1915, quan ella tenia catorze anys, un paixà, destacat comandant de l'exèrcit turc, va voler endur-se-la al seu harem a canvi de la seguretat de la seva família, petició a la qual el seu pare va oposar-se. Pocs dies després, hi va haver una detenció en massa d'uns 3000 homes i nois, entre els quals hi havia el pare i un germà d'Aurora Mardiganian. Se'ls van endur de la ciutat a un destí desconegut i mai mes no se'n van tenir notícies. Després ella va ser segrestada pel paixà i explotada sexualment.[1]
Moltes dones armènies van ser segrestades, violades i torturades fins a la mort. Els seus segrestadors els oferien la possibilitat de sobreviure si es convertien a l'islam. Mardiganian, com moltes altres, van jurar la fe islàmica, però en secret mantenien la seva fe cristiana. Així va salvar la vida mentre era duta d'un harem a un altre en una marxa de més de 1000 quilòmetres pel desert. Durant la marxa va ser segrestada per uns kurds que la van vendres a un harem. Es va poder escapar per reunir-se amb els membres supervivents de la seva família, però va ser testimoni de l'assassinat, per la policia otomana, de la seva mare i una germana.[1][2] Mardiganian va fugir a Tbilisi i després a Sant Petersburg, des d'on va viatjar a Oslo i finalment, amb l'ajut de la Fundació per a l'Orient Mitjà (NEF, de l'anglès Near East Foundation), va emigrar a Nova York.[3] Abans d'embarcar cap als Estats Units va trobar-se amb el general Andranik Ozanian —considerat heroi nacional armeni— qui va dir-li que, quan fos als Estats Units, expliqués a la seva gent que Armènia estava prostrada, esquinçada i sagnant, però que amb l'ajut americà, tornaria a aixecar-se.[1]
Ravished Armenia
[modifica]
A Nova York va conèixer Harvey Gates, un jove guionista que la va ajudar a escriure un relat que va ser publicat el 1918, generalment considerat com les seves memòries, titulat Ravished Armenia: The Story of Aurora Mardiganian, the Christian Girl, Who Survived the Great Massacres (Armènia arrasada: la història d'Aurora Mardiganian, la noia cristiana que va sobreviure a les grans massacres).[4]
El relat Ravished Armenia va inspirar un guió cinematogràfic que va donar lloc a una pel·lícula produïda el 1919, on Mardiganian va actuar en un paper autobiogràfic. Es va estrenar a Londres amb el títol Auction of Souls La presentació a Nova York d'aquesta pel·lícula muda, amb el títol Ravished Armenia va tenir lloc el 16 de febrer de 1919 al saló de ball del Hotel Plaza, amb Oliver Harriman i George W. Vanderbilt, importants empresaris estatunidencs, fent d'amfitrions en nom de l'American Committee for Armenian and Syrian Relief.
Aurora Mardiganian va recordar setze joves armènies que van ser crucificades per torturadors turcs. La pel·lícula mostra aquestes víctimes clavades en creus. No obstant això, gairebé setanta anys més tard, Mardiganian va revelar a l'historiador cinematogràfic Anthony Slide que l'escena era inexacta i que en realitat havien patit empalament. Va afirmar que «els turcs no feien aquest tipus de creus. Els turcs feien petites creus punxegudes. Treien la roba a les nenes i després de violar-les, les obligaven a asseure's sobre els pals punxeguts, a través de la vagina. Els turcs mataven d'aquesta manera. Els nord-americans ho van posar d'una manera més civilitzada. No van voler mostrar una cosa tan terrible.»[5]
La premsa es va referir a Mardiganian com la Joana d'Arc d'Armènia i el seu paper com a portaveu de les víctimes dels horrors que es produïen a Turquia, víctimes del genocidi. En la dècada de 1920, Mardiganian es va casar a Los Angeles i va residir-hi fins a la seva mort, el 6 de febrer de 1994.
Premi Aurora
[modifica]En el seu honor es va establir el Premi Aurora, que és un premi que s'atorga en nom dels supervivents del Genocidi Armeni i en gratitud als salvadors. El Premi és atorgat cada 24 d'abril a Erevan, Armènia, a un individu que hagi tingut un impacte excepcional per preservar la vida humana i avançar en causes causes humanitàries.[6]
Referències
[modifica]- 1 2 3 Brault, Samantha R. «"The Barbarians of Hollywood: The Exploitation of Aurora Mardiganian by the American Film Industry» (pdf) (en anglès). Butler Journal of Undergraduate Research, 2, 1, 2016, p. 18 [Consulta: 18 febrer 2026].
- ↑ Long, Timothy. «Atom Egoyan’s Auroras: a Chorus of Witnesses». A: Cristina Santos i Tracy Crowe Morey (eds.). At the Interface / Probing the Boundaries (en anglès). Leiden: Koninklijke Brill, 2019. DOI 10.1163/9789004391130_015.
- ↑ «Ararat-Eskijian Museum Organizes a Very Successful International Conference». Ararat Home of Los Angeles, 22-03-2014.
- ↑ Balakian, Peter (2003) The Burning Tigris: The Armenian Genocide and America's Response. New York: HarperCollins. pp. 313–14.
- ↑ Erish, Andrew A. Col. William N. Selig, the Man Who Invented Hollywood. University of Texas Press, 2012, p. 211–12. ISBN 978-0-292-74269-7.
- ↑ http://www.nytimes.com/2016/03/15/world/middleeast/finalists-picked-for-new-prize-created-in-memory-of-armenian-genocide.html
Bibliografia
[modifica]- Slide, Anthony. Ravished Armènia and the Story of Aurora Mardiganian. Jackson, Ms.: University Press of Mississippi, 2014.
- Taylor, Eugene L.; Krikorian, Abraham T. (2010). «'Ravished Armènia: Revisited:' Some Additions to a 'A Brief Assessment of the Ravished Armènia Marquee Poster'».Journal of the Society for Armenian Studies 19 (2): 179-215.
