Genocidi armeni

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'esdevenimentGenocidi armeni
Ambassador Morgenthau's Story p314.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Tipusgenocidi Modifica el valor a Wikidata
Data1915 Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióImperi Otomà
Armènia otomana
Six vilayets (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
EstatImperi Otomà Modifica el valor a Wikidata
Participant
Objectiuarmenis i Ottoman Armenian population (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
VíctimesOttoman Armenian casualties (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Morts1.200.000 Modifica el valor a Wikidata
Mapa del genocidi armeni (1915)

El genocidi armeni (en armeni: Հայոց Ցեղասպանություն Hayoċ Ċełaspanuṫun; en turc: Ermeni Soykırımı o Ermeni Tehciri), també nomenat holocaust armeni, o Gran Crim (armeni: Մեծ Եղեռն Mec Yełeṙn), va ser un conjunt de matances i deportacions massives de població armènia[1] de l'actual territori de Turquia efectuades per l'Imperi Otomà entre 1915 i 1923,[2] especialment durant el règim dels Joves Turcs. És considerat el segon genocidi modern, després de l'extermini dels hereros de Namíbia per part d'Alemanya, i el primer a utilitzar un sistema complex de deportació i extermini.[3]

Es va caracteritzar per la seva brutalitat en les massacres, i la utilització de marxes forçades amb les deportacions en condicions extremes, que generalment portava a la mort a molts dels deportats. Altres grups ètnics cristians també van ser massacrats per l'Imperi Otomà durant aquest període, entre ells els assiris i els grecs pòntics. Alguns historiadors consideren que aquests actes van ser part de la mateixa política genocida.[4][5] Moltes comunitats de la diàspora armènia al voltant del món van arribar a existir com a resultat directe del genocidi.[6]

La data del començament del genocidi se situa el 24 d'abril de 1915, arran de l'ordre del gran visir del sultanat, Mehmet Talat Paixà, de deportació i d'execució d'entre 600 i 800 intel·lectuals i prohoms de les elits armènies a Istanbul en l'anomenat «Diumenge roig».[7] El govern central, amb la Llei provisional de deportació, del 29 de maig de 1915,[7] fixa la deportació sense els mitjans per a la seva subsistència, i la seva espoliació. Tots els homes entre 20 i 45 anys, susceptibles d'organitzar una resistència armada i d'aliar-se amb Rússia, són condemnats a treballs forçats i, la majoria, assassinats pels camins. La marxa forçada dels armenis per centenars de quilòmetres, que va travessar zones desèrtiques, va provocar que la major part dels deportats morís víctima de la fam, la set i les privacions, alhora que els supervivents eren robats i violats pels gendarmes que havien de protegir-los, sovint acompanyats per bandes d'assassins i bandolers.[8]

La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considera que va haver un milió i mig de morts i un milió més de deportats[9] en el que es coneix com la diàspora armènia. En l'actualitat, la República Turca segueix negant oficialment l'existència històrica del genocidi armeni, i atribueix la massacre d'aquest poble a lluites interètniques, malalties i la fam en el període confús de la Primera Guerra Mundial.[10]

Els investigadors han considerat, en general, que fou el primer genocidi modern;[11] de fet, és el segon cas de genocidi més estudiat, després de l'Holocaust.[8] El 2021, amb el reconeixement oficial fet pel president Joe Biden el 24 d'abril del mateix any als Estats Units, eren 30 els països que han reconegut oficialment el genocidi.[12]

L'imperi Otomà i el nacionalisme armeni: les primeres matances[modifica]

Les minories a l'Imperi Otomà a principis del segle xx

L'Imperi Otomà sota el règim autocràtic del soldà Abdul Hamid II era una entitat política pluriètnica i plurireligiosa. Entre les nombroses minories que hi havia, destacaven els armenis, de llengua indoeuropea i religió cristiana. Al llarg del segle xix van sorgir els primers partits nacionalistes armenis que, influïts per les idees liberals, democratitzadores i revolucionàries procedents d'Europa, demanaven la modernització de les institucions i el reconeixement de la seva identitat[13] i van desencadenar un seguit de revoltes i accions armades a l'est d'Anatòlia. El grup Armenagan va provocar una insurrecció a la ciutat de Van l'any 1885. El partit Hentxak, d'orientació marxista, va començar a promoure l'autodefensa de la població armènia contra els abusos de latifundistes, funcionaris dèspotes i atacs de les tribus kurdes emparats per l'administració otomana en tot el seu territori.

Entre 1894 i 1896, el sultà Abdul Hamid II, en un intent infructuós de frenar la decadència del seu imperi, d'afermar la seva autoritat i de consolidar el seu poder, va atiar els odis religiosos contra les comunitats no-turques[13] i va fer intervenir l'exèrcit amb els hamidiye, cavalleria formada per tribus kurdes enquadrades militarment, segons el model dels cosacs russos. La situació ben aviat es convertiria en una matança contra els armenis encara residents a l'imperi otomà. La regió al voltant del llac Van, al cor de la nació històrica d'Armènia, va ser devastada, les seves esglésies cremades o convertides en mesquites, i més de 350 pobles foren destruïts.[13]

Els incidents es van estendre a Istanbul el 1896, quan, en resposta, un comando armeni assaltà la Banca Otomana. Les represàlies governamentals contra els armenis van ser terribles. Es produïren matances en tots els barris armenis de la ciutat, sobretot al Gàlata. Els morts es comptaven per milers als carrers, on els cossos eren amuntegats per portar-los a fosses comunes o cremats en piles. Entre 1894 i 1896 es calcula que foren assassinats uns 200.000 armenis, un milió van ser desposseïts dels seus béns i molts d'ells obligats a convertir-se a l'islam.[13]

Anul·lació de l'estatus especial dels armenis i segona campanya de matances[modifica]

Rafael de Nogales Méndez (1879-1936), un oficial de Veneçuela en l'exèrcit turc, va escriure el seu testimoni de les massacres en el seu llibre Quatre anys sota la mitja lluna

El soldà, a conseqüència dels fets, feu que els armenis deixessin d'estar reconeguts com a minoria ètnica i religiosa a protegir per la Constitució otomana. Malgrat la violència, la intel·lectualitat armènia no posava en dubte la pertinença d'Armènia a l'Imperi Otomà, sinó que culpava dels fets el règim autocràtic d'Abdul Hamid II. Les elits armènies continuaren ocupant llocs d'importància a les institucions otomanes i donaren suport al moviment dels Joves Turcs, que pretenia democratitzar l'estructura imperial. Malgrat tot, els Joves Turcs ben aviat mostraren la intenció de fer de Turquia un país centralitzat i culturalment homogeni, segons el model jacobí, i refusaren les reivindicacions armènies, que d'altra banda comptaven amb el suport de la Rússia tsarista.

Amb l'entrada de l'Imperi Otomà a la I Guerra Mundial com a aliat d'Alemanya i contra Rússia, França i la Gran Bretanya, la població armènia esdevingué de seguida sospitosa de fer el joc a l'enemic. Els armenis que tenien càrrecs públics foren despatxats. El govern va requisar totes les armes de foc a la població armènia. Seguidament ordenà detencions en massa entre els intel·lectuals armenis i s'inicià la deportació de la població armènia. L'ambaixador nord-americà fou dels primers a denunciar els fets com una autèntica campanya d'extermini amb l'excusa de reprimir una revolta de fet inexistent. Els deportats eren sistemàticament assassinats per la gendarmeria, per escamots kurds i per companyies de convictes posats en llibertat i armats per a l'ocasió.

Es calcula que 1,5 milions d'armenis van ser assassinats en aquestes massacres, mentre que uns 800.000 van aconseguir arribar als centres de deportació de Síria i uns 300.000 més a l'Armènia russa.

Responsabilitat dels dirigents[modifica]

Acabada la primera guerra mundial, Mehmet VI va organitzar judicis sumaríssims als responsables del genocidi, i condemnats a mort in absentia, atès que havien fugit de l'Imperi, entre altres, a l'exgran visir, Mehmet Talat Paixà, l'exministre de la Guerra, Ismaïl Enver Paixà, i l'exministre de la Marina, Djemal Paixà. El tractat de Sèvres de 1920 entre les potències guanyadores de la guerra i el nou govern imperial preveia l'extradició dels responsables de les massacres per a ser jutjats, però només alguns oficials i polítics turcs van ser transferits i retinguts a Malta durant tres anys fins que amb l'arribada al poder de Kemal Atatürk i l'abolició del sultanat en 1922, el tribunal interaliat que havia de jutjar i tancar definitivament el tema va deixar d'actuar i els detinguts foren retornats a Turquia en un intercanvi de presoners.[14]

En resposta a la manca de càstig jurídic, els armenis van dur a terme l'Operació Nèmesi entre 1920 i 1922, en la qual van assassinar Mehmet Talat Paixà i Djemal Paixà, Said Halim Pasha, que havia estat Gran Visir de l'Imperi, Fatali Khan Khoyski, Primer Ministre de l'Azerbaidjan, Behbud Khan Javanshir, Ministre de l'Interior de l'Azerbaidjan, Behaeddin Shakir, membre fundador del Comité per a la Unió i el Progrés, Cemal Azmi, valí del Vilayet de Trebisonda.[15]

El genocidi armeni i la inspiració nazi[modifica]

Quelcom relaciona el genocidi armeni amb l'holocaust nazi per la seva similitud. Hom cita declaracions d'Adolf Hitler, personatge relacionat amb l'holocaust nazi. Una obra de la literatura catalana que reflecteix el genocidi armeni és el Quadern d'Aram, de M. Àngels Anglada.

Galeria d'imatges[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Lord Bryce's Report on Armenian Atrocities an Appalling Catalogue of Outrage and Masacre; Record of the Exhaustive Investigation Conducted by the ex-British Ambassador to This Country to be Officially Published by His Government, Advance Sheets of Which Have Just Reached The New York Times, Tells of the Deportation and Murder by the Turks of Hundreds of Thousands of Men, Women, and Children in an Attempt to Exterminate Entire Armenian Nation.» (en anglès). The New York Times, 08-10-1916. ISSN: 0362-4331.
  2. Bevan, Robert. «Cap. 2. Cultural Cleansing: Who Remembers The Armenians». A: The Destruction of Memory: Architecture at War, 2006, p. 25-60. ISBN 978-1-86189-205-8. 
  3. Casas Codinach, Sònia «El primer genocidi del segle xx». Sàpiens [Barcelona], núm. 66, abril 2008, p. 5. ISSN: 1695-2014.
  4. Schaller, Dominik J.; Zimmerer, Jürgen «Late Ottoman genocides: the dissolution of the Ottoman Empire and Young Turkish population and extermination policies—introduction». Journal of Genocide Research, 10, 1, 01-03-2008, pàg. 7–14. DOI: 10.1080/14623520801950820. ISSN: 1462-3528.
  5. Jones, Adam. «A resolution was placed before the IAGS membership to recognize the Greek and Assyrian/Chaldean components of the Ottoman genocide against Christians, alongside the Armenian strand of the genocide (which the IAGS has already formally acknowledged). The result, passed emphatically in December 2007 despite not inconsiderable opposition, was a resolution which I co-drafted, reading as follows:...». A: Genocide: A Comprehensive Introduction. Taylor & Francis, 2010, p. 171-172. ISBN 978-0-203-84696-4. 
  6. «The Many Armenian Diasporas, Then and Now» (en anglès). GeoCurrents.
  7. 7,0 7,1 Forcano, 2013, p. 24.
  8. 8,0 8,1 Rummel, R. J. «The Holocaust in Comparative and Historical Perspective». A Journal Social Issues, 3, 2, 2008. ISSN: 1523-1712.
  9. «The Wall Street Journal & Breaking News, Business, Financial and Economic News, World News and Video». [Consulta: 5 juny 2017].
  10. «Ereván y Bakú acercan posiciones sobre el conflicto de Alto Karabaj». Periodismo Internacional, 2005. [Consulta: 5 juny 2017].
  11. Ferguson, Niall. The War of the World: Twentieth-Century Conflict and the Descent of the West. Nova York: Penguin Press, 2006, p. 177. ISBN 1-59420-100-5. 
  12. «Countries that Recognize the Armenian Genocide». Armenian National Institute. [Consulta: 5 juny 2017].
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 Forcano, 2013, p. 23-24.
  14. Forcano, 2013, p. 25.
  15. Monet, Xavier. «'Operació Nèmesi': ull per ull». El Periódico, 17 abril del 2015. [Consulta: 7 març 2021].

Bibliografia[modifica]

  • Forcano, Manuel «Hi ha algú que encara se'n recordi de l'extermini armeni?». L'Espill, 44, 2013. ISSN: 0210-587X.

Enllaços externs[modifica]