Azalea Quiñones

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAzalea Quiñones
Azalea Celenia Quiñones.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement27 maig 1951 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
El Tigre (Veneçuela) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióArtista visual, escriptora i pintora Modifica el valor a Wikidata

Azalea Quiñones (El Tigre, 27 de maig de 1951) és una pintora i poeta veneçolana.[1][2][3][4][5] En la seva obra d'arts plàstiques, combina tècniques de dibuix, pintura i collage, utilitzant materials com ara carbó vegetal, llapis, jute, oli, pastels, i seda.[6]

El seu llibre Purísima inclou tant prosa com poesia.[7]

Quiñones va rebre el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de Veneçuela el 2010.[8][9] Les seves obres han estat exposades a les principals galeries i exposicions, com ara el Saló Nacional de Joves Artistes, la Galeria Tiempo Argentino, la primera Biennal de l'Havana i la Galeria d'Art Nacional (GAN),[10] i s'han exhibit a Buenos Aires, Colòmbia, Cuba, Mèxic, Espanya, Suïssa, Alemanya i els Estats Units d'Amèrica, així com Veneçuela.[11]

Joventut i educació[modifica]

El 1956, la família Quiñones-Hernández es va traslladar a Caracas.[3] El 1972 va ingressar a l'Escola d'Arts Plàstiques Cristòbal Rojas de Caracas, on va estudiar amb artistes com Luis Guevara Moreno, Alirio Rodríguez, Edgar Sánchez i Pedro León Zapata.[3][6]

El 1975 es va graduar a l'Escola d'Arts Plàstiques Cristóbal Rojas. Va viatjar a Bogotà i Medellín entre 1976 i 1977, visitant galeries i museus. Ella es va inspirar en l'obra del pintor colombià Fernando Botero. Va visitar Nova York, Panamà i Mèxic a finals de 1978.[2][3]

La seva obra[modifica]

A la dècada del 1980 va viure i va viatjar per tota Europa, viatjant a Alemanya, Suïssa i Zuric. Mentre es trobava a Madrid es va relacionar amb la sèrie de Pintures Negres de Goya i amb les obres de Gaudí a Barcelona. Va visitar París i Roma, trobant-se amb els més grans artistes plàstics de l'època. Va assistir a la Biennal de Venècia i va tornar a Espanya amb una visió completa dels majors mestres de l'art europeu i un intens estudi de l'obra de Picasso.[3]

Ella va tornar a Veneçuela el 1981 i es va inspirar en les Pintures Negres, va crear una sèrie de retrats a gran escala i autoretrats religiosos. Aquí, va introduir el doble autorretrat que ha desenvolupat al llarg de la seva carrera, el més evident en la seva obra El Arcángel. Aquí comença a centrar el seu treball entorn de la doble identitat i experiència (desdoblament).[12]

Els seus primers autoretrats nus es van fer amb un tema religiós, i van incorporar personatges públics veneçolans. La crucifixió es va convertir en el centre de la seva obra religiosa, com La Cena, on personifica Jesús i Judes amb un doble autoretrat. Aquí, va iniciar una breu «fase blanca» basada en el tema de la comunió.[2]

El 1982, Quiñones va començar i va acabar la seva sèrie Penintencias, incorporant collage en els seus autoretrats. Va iniciar la seva sèrie La Boda, una sèrie de collage, i va acabar amb la seva fase blanca, que es va desenvolupar amb un misticisme religiós més ben exemplificat per la seva peça, Los Invitados.[2][3]

El 1984, va llançar la seva «fase vermella» amb la sèrie Las Niñas de Carroll, un homenatge a Lewis Carroll.[12] Va acabar la seva sèrie amb El Tarot en esbós i pintura a l'oli.[3]

El 1987 va presentar una pintura de nu per a l'exposició de fotografia Los Revulsivos de Luigi Scotto. Aquesta exposició es va mostrar en una galeria anomenada Los Espacios Cálidos en l'Ateneu Caracas, que és una institució cultural. Un any després, l'exposició es va exhibir al sud del Brasil.[2][12]

A principis de la dècada del 1990, Quiñones va iniciar la sèrie Tiempo de Flores y Otros Deleites, on es presentaven obres pintades amb els dits. Posteriorment va viatjar a les muntanyes dels Andes veneçolans i es va allotjar a Rubio (una ciutat de l'estat de Táchira) durant un any. Aquí va començar i acabar la sèrie Los Infantes, que deia que es va inspirar en els seus somnis amb jocs, nines i objectes de la seva infància vestits d'il·lusió i fantasia. La sèrie utilitzava mitjans mixtes que incloïen pintures a l'oli sobre paper.[2][6] Quiñones va tornar a Caracas a mitjan 1995. A Caracas, va exposar la sèrie Los Infantes i va acabar la sèrie de pintura a l'oli anomenada Viaje al fin de la noche, on va començar a explorar de nou els autoretrats nus. Va integrar profundament la religió catòlica en la seva vida i obra.[6][12]

A principis del 1999 va continuar amb personatges quotidians i va incloure retrats de nens, famílies jueves i víctimes de l'Holocaust dins d'una sèrie. Textures i ràpids cops de pinzell es poden veure en el fons de les pintures. Va acabar i va exposar la sèrie de pintura a l'oli anomenada Por el Mundo.[12]

Azalea Quiñones va completar el tríptic titulat Paz en la tierra (2002), seguit de les peces Rojo infinito (2004) i Del infinito Rojo (2004).[12] Va rebre el Premi Nacional de Cultura d'Arts Plàstiques de Veneçuela 2008-2010.[10]

Referències[modifica]

  1. Diccionario biográfico de las artes visuales en Venezuela (Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF) (en castellà). Caracas: Fundación Galería de Arte Nacional, 2005, p. 1087-1088. ISBN 980-6420-18-7. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Guevara, Roberto. Azalea Quiñones. Caracas: Armitano Editores, 2000. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 «Reseña biográfica - Azalea Quiñones» (en castellà). Centro de Estudios Latinoamericanos Rómulo Gallegos (CELARG), 12-03-2009.
  4. Traba, Marta. Art of Latin America: 1900-1980. Inter-American Development Bank, 1994, p. 163. ISBN 978-0-940602-73-1. 
  5. Squirru, Rafael F. 49 artistas de América: itinerario poético de Rafael Squirru (en portuguès). Arte Gaglianone, 1984, p. 138-141 (Colección Unión Carbide). 
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 «“Todo se Transforma” con Azalea Quiñones en la Dimaca» (en castellà). Analytica, 31-05-2006.
  7. Pineda, Patricia «Azalea Quiñones desnuda su alma en el libro Purísima» (en castellà). Correo del Orinoco, 13-07-2013.
  8. Dubraska, Falcón «Yo soy la mejor retratista de este país - Arte y Entretenimiento» (en castellà). El Universal [Venezuela], 28-10-2011.
  9. García, Zaida «Azalea Quiñones Premio Nacional de Cultura 2008-2010» (en castellà). Artefacto nº 5 [Venezuela], pàg. 6-9.
  10. 10,0 10,1 Ramírez, María José «El arte mira dentro de Azalea Quiñones». Ciudad CCS / Bien resuelto, =20 maig 2018.
  11. Depablos, Zoraida «El universo pictórico de Azalea Quiñones toma los espacios de la Galería Dimaca» (en castellà). HispaVista Globedia, 25-10-2011.
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 «Azalea Quiñones. Purísima - Prosa y Poesía» (en castellà). Wattpad p. 44.