B

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Per a altres significats, vegeu «B (desambiguació)».
Infotaula de grafemaB
Latin alphabet Bb.svg
ICS Bravo.svg
Caràcter B (majúscula)
Unicode: 0042

b (minúscula)
Unicode: 0062

B (majúscula, Halfwidth and Fullwidth Forms)
Unicode: FF22

b (minúscula, Halfwidth and Fullwidth Forms)
Unicode: FF42

Ⓑ (majúscula)
Unicode: 24B7

ⓑ (minúscula)
Unicode: 24D1

🄑 (majúscula)
Unicode: 1F111

⒝ (minúscula)
Unicode: 249D

🅑 (majúscula)
Unicode: 1F151

🅱 (majúscula)
Unicode: 1F171

🄱 (majúscula)
Unicode: 1F131
Tipus lletra de l'alfabet llatí
Part de alfabet llatí, alfabet polonès, alfabet anglès, alfabet txec, Esperanto alphabet, Breton alphabet, alfabet romanés, Alfabet maltès, Slovak alphabet, alfabet islandès, alfabet vietnamita i alfabet turc
Codi -... (codi Morse)
Bravo (Alfabet fonètic de l'OTAN)
B (Braille ASCII)

 < A   C
Modifica dades a Wikidata

La B és la segona lletra de l'alfabet català i primera de les consonants. Ve de l'alfabet llatí i evolucionà de la segona lletra de l'alfabet fenici: beth (casa).

Història[modifica]

La lletra B probablement té l'origen en el pictograma del terme casa en els jeroglífics egipcis, que representaven esquemàticament la planta. A l'alfabet protosemític i a l'hebreu era la primera lletra de la paraula bayit, que significava casa, d'on prové la forma primitiva, que originà la ß de l'alfabet grec i la B de l'alfabet llatí o romà, a través de l'etrusc.

Jeroglífic egipci
(casa) pr
Proto-Semític
(casa)
Fenici
Beth
Grec
Beta
Etrusc
B
Llatí
B
Jeroglífic Proto-Semític Fenici Beta Etrusc Llatí

Fonètica[modifica]

En català representa l'oclusiva bilabial sonora, representada com a /b/ en l'alfabet fonètic internacional. Si no es troba darrere de consonant nasal o de pausa, sona de manera menys explosiva del que és habitual /β/, als dialectes no betacistes es manté el so /b/. En canvi a final de síl·laba i no seguit d'una consonant sonora s'ensordeix i es pronuncia /p/ (àrab). En el cas de l'arcaisme "ab", la seua pronúncia és /ap/, però davant de paraula començada per vocal o consonant sonora, es pronuncia /aβ/ (als dialectes no betacistes, /ab/). El seu nom és be. Únicament en els dialectes orientals, abans d'una l i després d'una síl·laba tònica es pronuncia doble (/bb/): moble, poble...

Numismàtica[modifica]

En època moderna i contemporània la B (o a vegades BA) s'usava per indicar l'origen barceloní de les monedes que s'encunyaven en aquesta ciutat.[1] S'utilitzà per primera vegada com a símbol de la ciutat a les monedes en temps del rei Ferran II el Catòlic. De manera puntual també es va utilitzar el símbol BA en els escuts d'or i llurs múltiples (els quals s'anomenave "de la creueta") que s'encunyaren entre els regnats de Felip III i Carles II.[1] El 1850, en temps d'Isabel II, la B fou substituïda per una estrella de vuit puntes. No obstant això també es va usar el signe Ba.[1] Durant la dictadura, les monedes de 50, 25 i 5 pessetes batudes a la ciutat el 1957 també s'hi va encunyar el signe BA.[1]

Símbols derivats o relacionats[modifica]

Caràcter Descripció Unicode (maj./min.) Html (maj./min.) Notes d'ús
B amb punt superior U+1E02 U+1E03 irlandès
B amb punt inferior U+1E04 U+1E05

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 83, entrada: "B". ISBN 84-297-3521-6.