Alfabet català

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'alfabet català és la variant de l'alfabet llatí usada per a escriure la llengua catalana. Consta de les 26 lletres de l'alfabet llatí, algunes de les quals poden ser modificades per diacrítics. Actualment l'alfabet es compon de vint-i-sis lletres, més sis dígrafs (conjunts de dues lletres que representen un sol fonema).[1]

A més a més de les lletres, hi ha tres signes diacrítics: l'accent greu (`), l'accent agut (´) i la dièresi (¨), i alguns caràcters especials com el guionet (-) i el punt volat (·) de la ela geminada.

Lletres i ordre alfabètic[modifica | modifica el codi]

Aquesta versió és l'establerta per les normes ortogràfiques proposades per Pompeu Fabra i Poch i adaptades, posteriorment, per l'IEC i l'AVL:

Grafema Nom del grafema (IEC) Nom del grafema (AVL) Pronúncia Remarques
1 A a a [ä], [ə] amb les variacions À, à
2 B b be [b], [β], [p]
3 C c ce [k], [s], [ɡ]
4 D d de [d], [ð], [t]
5 E e e [ε], [e], [ə] amb les variacions É, é i È,è
6 F f efa efe o ef [f], [v]
7 G g ge [ɡ], [ɣ], [ʒ], [k]
8 H h hac muda o [h]
9 I i i [i], [j] amb les variacions Í,í, Ï,ï
10 J j jota [ʒ]
11 K k ca [k] només emprada en paraules d'origen estranger
12 L l ela ele o el [ɫ]
13 M m ema eme o em [m], [ɱ]
14 N n ena ene o en [n], [ŋ], [ɱ]
15 O o o [ɔ], [o], [u] amb les variacions Ó,ó i Ò,ò
16 P p pe [p], [b]
17 Q q cu [k]
18 R r erra erre o er [r], [ɾ]
19 S s essa esse o es [s], [z]
20 T t te [t], [d]
21 U u u [u], [w] amb les variacions Ú,ú i Ü,ü
22 V v ve [b], [β], [v]
23 W w ve doble o doble ve [b], [β], [v], [w] només emprada en paraules d'origen estranger
24 X x ics o xeix [ʃ], [ks], [ɡz]
25 Y y i grega [i], [j][2] només emprada en el dígraf ny, alguns cognoms o en paraules d'origen estranger
26 Z z zeta [z]

Encara que no són lletres de l'alfabet, hi ha dos signes que reben un nom especial: la ce trencada i la ela geminada.

Grafema Nom del grafema (IEC) Nom del grafema (AVL) Pronúncia Remarques
Ç ç ce trencada [s] és una lletra modificada, una variació del la c
L·L l·l ela geminada ele (o el) geminada [ɫɫ] representa una ela doble, amb el punt volat per distingir-la del dígraf ll

Dígrafs[modifica | modifica el codi]

El català té els següents dígrafs, dues lletres que representen un sol so:

Grafema Nom del grafema (IEC) Nom del grafema (AVL) Pronúncia Remarques
ll ela palatal ele (o el) doble [ʎ] Consonant doble
rr erra múltiple erre (o er) doble [r] Consonant doble
ss doble essa esse (o es) doble [s] Consonant doble
ny enya ene (o en)-i grega [ɲ]
qu cu-u [k] Amb u muda seguida de e o i'
gu ge-u [ɡ] Amb u muda seguida de e o i'
ix [ʃ] o [ʒ] intervocàlic o després de vocal a final de mot

Ortogràficament rr, ss i ix intervocàlic se separen en síl·labes diferents, a més de l·l.

El dígraf qu davant e, i té el mateix so que la c davant a, o, u, donant com a resultat la sèrie ca, que, qui, co cu. En altres casos, però, el grafema qu correspon a dues lletres que representen dos fonemes diferents, per exemple: quan, aquós, qüestió, aqüífer, etc. Igualment, el dígraf gu origina la sèrie ga, gue, gui, go, gu, i així mateix, hi ha casos en què el grafema gu representa dos fonemes: següent, pingüí, guant.[1]

El conjunt ix és dígraf des del punt de vista del català oriental (perquè la i és muda), però no ho seria si és considerat des del punt de vista del català occidental (on la i sí que es pronuncia).[1]

Existeix una controvèrsia a l'hora de considerar certs grafemes com a dígrafs: és el cas dels conjunts tg, tj, tx, tz i ig. Certs lingüístes, com Ruaix,[1] Alarcos Llorach,[3] Wheeller,[4] Mariner,[5] Mascaró,[6] s'inclinen per tractar aquests conjunts no com a dígrafs, sinó com a grups bofonemàtics: és a dir, consideren que són dos sons diferents. Eines com l'Optimot, per contra, inclouen aquests grafemes dins els dígrafs del català.

Antigament, s'havien fet servir altres dígrafs com el ch (so /k/ a final de paraula i de vegades a dintre; o a dintre, per tx, sobretot al País Valencià i en gal·licismes i castellanismes), il, yl, ly, yll (tots al principi representant dos sons -una semivocal i una lateral, alveolar o palatal- i després amb el valor de la ll actual); yn per l'actual ny; gu per g davant a; ff per f, ch per c, th per t, ph per f, aquests quatre dígrafs en cultismes, etc. També s'havien emprat grafies simples actualment abandonades, fora dels cognoms, com y per la semivocal i, després, per la conjunció copulativa, l per ll, g per gu davant e o i; x darrere vocal per ix, entre altres.

Nom de les lletres[modifica | modifica el codi]

Històricament, el nom d'algunes lletres ha estat diferent de l'actual, s'emprava: ef, el, em, en, er, es, itzeta/idzeta. També era diferent la pronúncia de la vocal d'algun dels noms de les lletres.

Antoni Rovira i Virgili va "condemnar"[7] els noms de les lletres de l'abecé a la castellana o la italiana (efe, ele, eme, ene, esse), i va donar-hi els noms tradicionals (ef, el, em, en, es), divergint en aquest punt amb Pompeu Fabra. Albert Rossich sosté[7] que l'opció normativa de Fabra (efa, ela, ema, ena) no era sinó una temptativa catalanització dels noms castellans seguint la fonètica del català oriental. Rovira indica que el timbre de la e era tancat en el nom de totes les lletres tret del de la er, que era obert.

L'alfabet català autèntic a través del temps[modifica | modifica el codi]

Lluís d'Averçó

(S. XIV)

Ullastra

(1743)

Antoni Febrer

(1804-1821)

Josep Pau Ballot

(1815)

Antoni Careta

(1901)

Marvà (1932)

Ruaix (1976)

Carles Salvador

(1951)

Valor

(1977)

Ferrer Pastor

(1994)

Proposició normativa
a a a á a a a a a a a
b be be be be be (alta) be be (alta) be be
c ce ce ce ce ce ce ce ce ce
ç ce trencada çe ce trencada ce trencada ce trencada ce trencada
d de de de de de de de de de
e e e é e e e e e e e
f ef ef èf ef éf efa efe efa efe ef
g ge ge ge ge ge ge ge ge ge
h hac ác hac hach hac hac hac hac hac
i i í i i i (llatina) i i (llatina) i i
j jota jota jóta jota jota jota jota jota jota jota
k ka ka ca ca ca
l el èl el él ela ele ela ele el
ll ell lle ell éll
m em em èm em ém ema eme ema eme em
n en èn en én ena ene ena ene en
ny eny ñe eny
o o o ó o o o o o o o
p pe pe pe pe pe pe pe pe pe
q qu cu cu cu cu cu qu cu
r er er ér er er (no èrre) erra erre erra erre er
s es es ès es és essa esse essa esse es
t te te te te te te te te te
u u ú u u u u u u u
v ve u consonant ve ve (baixa) ve ve (baixa) ve ve (baixa)
w ve doble ve doble ve doble
x xex xex xèxa xeix xeix o ics ics o xeix ics, xeix ics o xeix xeix (o ics)
y i grega y grega y grèga y grega i grega i grega i grega i grega i grega i grega
z ze (no itzeta) zeta zeta itzeta zeta o idzeta zeta zeta zeta zeta zeta o itzeta

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Ruaix i Vinyet, Josep. Català complet 1. Curs superior de llengua catalana. Moià: J. Ruaix, 1997, p. 41. ISBN 84-89812-09-8. 
  2. Gramàtica pràctica del Català. Apèndix Ortografia: els sons i les lletres. Barcelona: Teide, p. 3 [Consulta: 20 juny 2014]. 
  3. Alarcos Llorach, Emilio. Estudis de lingüística catalana. Barcelona: Ariel, 1983. ISBN 8434475030. 
  4. Wheeler, Max W. "Els Marges", 9, gener 1977, pàg. 15-17.
  5. Mariner, S. Estudis de llengua i literatura catalanes. XIV, p. 109-132. 
  6. Mascaró, J. Estudis gramaticals,1, p. 211. 
  7. 7,0 7,1 Ginebra i Serrabou, Jordi. Llengua i política en el pensament d'Antoni Rovira i Virgili. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006, p.211. ISBN 8484157717. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]