Josep Ullastre i Llopis

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJosep Ullastre i Llopis
Biografia
Naixement1690 Modifica el valor a Wikidata
Banyoles (Pla de l'Estany) Modifica el valor a Wikidata
Mort1762 Modifica el valor a Wikidata (71/72 anys)
Peralada (Alt Empordà) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióEscriptor i religiós cristià Modifica el valor a Wikidata

Josep Ullastre (també Ullastra) i Llopis (Banyoles, 1690 - Peralada, 1762) va ser un escriptor i eclesiàstic català,[1] autor de l'obra pietosa Exercici del cristià... reimpresa diversos cops fins a mitjan segle xix, i de la primera gramàtica de la llengua catalana Gramàtica catalana embellida amb dos ortografies que va restar manuscrita i inèdita fins al 1980.

Biografia[modifica]

Nascut a Banyoles el 25 d'abril de 1690, d'origen humil, va ser el primer dels sis fills d'un teixidor i nét d'un moliner de Banyoles. Cursà estudis al Seminari de Girona i va obtenir el benefici de “domer curat nomenat de Morasach”, veïnat de Peralada, a mig camí de Mollet d'Empordà. Assoleix el títol de doctor en Sagrada Teologia i el 1740 és nomenat examinador sinodal del bisbat de Girona. Posseïa una formació intel·lectual prou àmplia i una erudició religiosa notable, com es demostra al pròleg de l'Exercici del cristià i en les fonts que utilitza per a la història i les teories gramaticals per a la Gramàtica catalana.. Mor a Peralada el 8 d'abril de 1762.

Parròquia i campanar de Sant Martí de Peralada
Veïnat de Morassac (Peralada), a mig camí de Mollet d'Empordà

Obra[modifica]

Exercici del cristià és l'obra per la qual va ser conegut Josep Ullastre en el seu temps. Es tracta d'un llibre de pietat popular que va tenir una gran difusió en els segles XVIII i XIX. Conegut per Exercici del cristià, el títol complet és Exercici del Cristià per encomanar-se a Déu, tenir un rato de Oració tots los dias, ajudar y contemplar la Missa; i Confessar, i Combregar; ab diferents oracions, per recorrer en les necessitats a Déu N.Sr., a Maria Santíssima, i a alguns Sants de particular devocio. Juntament ab altres Exercicis per instruir als Fills de Familias, disposarse a be morir, assistir als Agonitzants; i pregar per les Animas. El llibre, d'entre 400 i 500 pàgines, va gaudir d'una popularitat extraordinària a Catalunya fins a mitjan segle xix, amb fins a 28 edicions entre 1760 i 1852. S'inscriu dins del gènere de literatura religiosa popular de manuals de vida i de conducta cristiana, un gènere que, en català, va gaudir al Principat d'una vitalitat considerable des del final del segle XVII.

S'esmenta una primera edició, amb una censura datada de 1733 a Girona, i se'n descriu una segona del 1740, corregida segons l'ortografia del “nou methodo de la Grammatica i Ortographia en extens de la Llengua Cathalana que ha compost lo mateix autor…”, paraules de les quals se'n desprèn que la tenia força avançada i amb la idea de dur-la a l'estampa amb breu temps.

Aquest llibre és una bella mostra d'estil planer, sense artificis retòrics. És una llengua espontània, de sintaxi lineal, sense cultismes i recull trets de la llengua col·loquial i expressions populars. No hi té cabuda el cultisme d'arrel castellana perquè en opinió del mateix Ullastre, la raó persuadéx no n's apropiém de diccions estrangéras sinó en cas n's ne faltassen de proprias.[2]


Gramàtica catalana embellida amb dos ortografies és l'altra gran obra d'Ullastre, per bé que va restar manuscrita.[3] El seu títol complet fou Gramàtica catalana embellida amb dos ortografies, extensa i amb apòstrof, per a correctament parlar i escriure en extents i apostrofada la llengua catalana. Obra que dedica als zeladors del lustre de la nació lo reverend Josep Ullastre.

Es tracta sens dubte de la primera Gramàtica catalana que admet aquesta denominació sense cap mena d'objecció. Restà inèdita fins al 1980. Diverses notícies documentals permeten establir que Ullastre va enllestir una primera redacció al voltant de 1743, i que el 1753 ell mateix en va fer una còpia. Posteriorment va fer-hi diverses modificacions, per introduir una ortografia més fonètica i grafies etimològiques. Es conserven tres manuscrits, 756 i 2362 de la Biblioteca de Catalunya per a la primera redacció, i 176 de la mateixa Biblioteca per a la segona.

La motivació d'Ullastre a fer aquesta Gramàtica és, sobretot, que “proposándsem lo desitj universál de veurer en nostra Provincia una Grammatica Cathalána per essér notorias las utilitáds ne reportan las Nacions que tál thesór tenen, m’animí per esta empresa…”[4]

Després d'una dedicatòria on Ullastre expressa el seu amor a la llengua, i estableix l'origen llatí per a la genealogia del català, la gramàtica d'Ullastre proposa una ortografia sistemàtica amb la generalització de l'ús de l'apòstrof o la introducció de la "l·l" i l'establiment de la i copulativa. Més enllà de l'ortografia i la morfologia, també estableix clarament que el català és descendent del llatí, la qual cosa representa una certa novetat per a l'època de l'autor.

En opinió de Montserrat Anguera, Ullastre és captivat i atret pel problema de la llengua.[5] És una obra molt elaborada, repensada, corregida i canviada en aspectes ortogràfics entre la primera i la segona redacció (1743 vers 1753). Ell mateix confessa haver-la retinguda més de deu anys.[6] Les modificacions marquen el traç evolutiu del seu pensament. Les característiques més importants que podem destacar d'aquesta gramàtica són bàsicament:

  • Tendència a l'economia lingüística : incrementa les formes apostrofades. Reflecteix una tendència a la representació dels sons tal com es pronuncien a la cadena fònica. Li sembla convenient que es mantingui a la llengua parlada i a l'escrita perquè es produeix menys esforç i menys tensió muscular. Apostrofa també adjectius, verbs i adverbis.
  • Fidelitat a la llengua viva. Introdueix la “l·l” (tot i que a la primera redacció l'havia rebutjada) perquè assegura que la pronunciaven separadament, una al final de la vocal prèvia i l'altra junt amb la vocal posterior.
  • Introdueix la x trencada, (so velar africat) que equivaldria al so “cs”, per diferenciar-la de la d'”eixam”, per exemple, i l'escriu amb una x amb el peu esquerre allargat cap avall. Va dubtar entre la primera i la segona redacció si canviar aquell so per la grafia “cs” sempre, però al final va optar a la segona redacció per crear aquesta x trencada.
  • Rebutja la e trencada, que s'escrivia amb un peu sota de la e, i la substitueix per la û en paraules com qûestió, seqûela (tot i que ho va canviar diversos cops).
  • Admet la ç (ce trencada), tot i haver-la eliminada a la primera redacció perquè diu que amb la “s” n'hi ha prou. Però al final raona el mantenir-la tot dient “m’ha aparegut necessari usar d'ella”.
  • Entre les neutralitzacions a les paraules acabades en –t o –d, decideix que sigui amb la –d però en dubta. Sembla que finalment opta per aquesta segona opció.

Com a conclusions, Ullastre basa la seva Grammatica en dos principis fonamentals, l'harmonia i l'economia.[7] Es veuen exposats a tota l'obra i els manifesta a la “Dedicatòria” de la Gramàtica. Troba assenyat “fer col·lisió d'algunes vocals per suavisar la loqûela” i aquesta concepció el decanta cap a un sistema semblant a la fonètica sintàctica, a una escriptura que reflecteix força la parla.

El seu pensament quant a la llengua és que : “Tan connaturál es á quiscún Nacionál l'estimació de sa propia Llengua com lo matéx naturál Alimént, pués lo que fa aquést en orde al Cos fa aquella en orde a l'Anima. Ab ella nos acaricían, al matéx temps que n's aliméntan ab sa propia sang, las Mares i, ab sas amorósas veus, comensan á instruir nostres esperíts per a qu’entrém en conexemént de la diversitat de tantas cosas com ha creát, en la mysteriosa fabrica del Univérs, l'Autór de la Naturalesa. Ella nos alléta per lo coneixemént…” “...No puc deixar de persuadir-me que essent tu i jo d'una mateixa patria m’acompanyaràs en lo connatural afecte de procurar quant sia del poliment de la llengua”.[8][9]

Ullastre mateix considera que “Son las Llenguas semblánts á las aiguas del Már, perqué, com estas, están subjectas al moviment segons la diversitat dels Vents que las combaten. Així, las Llenguas están exposádas a la mutació, segons la varietád de las Nacions qu’entrevenen dins dels Reines i provincias en las quals se parlan”. Malgrat el caràcter evolutiu de les llengües, ell es disposa a estructurar una gramàtica amb dues ortografies, una apostrofada i l'altra, en paraules d'Ullastre, “pér escríure en extens las veus”.

Aquesta Grammatica va ser escrita per una persona que tot i no ser filòleg, tenia una gran estima i lleialtat per la seva parla, tal com expressa Montserrat Anguera. Ullastre no tenia predecessors que li permetessin d'enfocar el complicat panorama que tenia davant, i tot i així es llença a una aventura dificultosa i enrevessada per a una persona no versada en lingüística. La intuïció i la passió varen ser gairebé les úniques guies que el van acompanyar a l'inici, al mig i al final d'un trajecte ple d'interrogants, alhora que van canalitzar d'alguna manera la seva insuficient cultura filològica.[10]


D'altres obres :

Segons unes notes anònimes a què Miquel i Vergés es refereix, anomenades “noticias del autor i sas obras”, que foren trobades dins un manuscrit de la Grammatica, féu a més una traducció dels Diálogos de Lluís Vives[11] i segons Montserrat Anguera va traduir també la Imitació de Crist.

Diversió per los alumnos del Parnàs català: obres poètiques de Fontanella és la darrera obra conservada d'Ullastre, compilació de versos del poeta Francesc Fontanella.[12]

Referències[modifica]

  1. Broch, Àlex. Diccionari de la Literatura Catalana (en català). Enciclopèdia Catalana, 2008, p. 1022. ISBN 9788441218239. 
  2. BALSALOBRE, PEP, GRATACÓS, JOAN «Josep Ullastre : 250 anys de gramàtica catalana». Revista de Girona, núm. 161, 1993, pàg. 50-53.
  3. «Edición del jueves, 22 noviembre 1984, página 37 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 11 novembre 2020].
  4. ULLASTRA, JOSEP. Grammatica Cathalána, Estudi i edició crítica a cura de Montserrat Anguera. Primera edició. Barcelona: Fundació Mediterrània, 1980, p. 3, dins la "Dedicatoria a tot patrici benevolo". ISBN 84-7153-522 X. 
  5. ANGUERA, MONTSERRAT. Notes sobre la gramàtica ullastriana, dins Homenatge a Josep M. de Casacuberta/volum 2. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1981. ISBN 84-7202-439-3. 
  6. BALSALOBRE, PEP, GRATACÓS, JOAN. La llengua catalana al segle XVIII. Primera edició. Barcelona: Quaderns Crema, 1995. ISBN 84-7727-142-9. 
  7. ANGUERA, MONTSERRAT. Notes...., p. 76. 
  8. MOLL, AINA i altres. El català, una llengua mil·lenària per al futur de Catalunya. Girona: Ajuntament de Girona, 1981, p. 29, dins "Documents de resistència". 
  9. ULLASTRA, JOSEP. Grammatica Cathalána...., p. 2, 8. 
  10. BALSALOBRE, PEP, GRATACÓS, JOAN. La llengua catalana...., p. 94. 
  11. BALSALOBRE, PEP, GRATACÓS, JOAN, «Josep Ullastre : 250 anys...». , pàg. 53.
  12. «Josep Ullastre | enciclopèdia.cat». [Consulta: 11 novembre 2020].

Enllaços externs[modifica]