Antoni Febrer i Cardona

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAntoni Febrer i Cardona
Dades biogràfiques
Naixement 1761
Maó
Mort 1841 (79/80 anys)
Activitat professional
Ocupació Traductor, poeta, gramàtic i lexicògraf
Modifica dades a Wikidata

Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841), fou un gramàtic, lexicògraf, traductor i poeta menorquí que va viure a cavall entre els segles XVIII i XIX. 

Va ser un dels màxims exponents del que va anomenar-se Grup Il·lustrat Menorquí, juntament amb Joan Ramis i Ramis i Joan Roca Vinent amb qui formà part de la Societat Maonesa de Cultura, que a partir de finals del segle XVIII va remoure culturalment l’illa. Apassionat defensor de la llengua i la cultura pròpies i ben a prop d’un vessant humanista d’entendre el món i l’art en general, va enfrontar-se a alguns esdeveniments del moment, com ara la forta imposició del castellà en tots els àmbits de la vida illenca, amb valentia i coratge. Tots els autors que han estudiat la seva obra destaquen la seva importància dins l’evolució de la llengua catalana però també reconeixen l’error històric a què ha estat objecte. Sobta l’oblit cap a aquest personatge tan important dins de la història de la llengua catalana

Context històric[modifica | modifica el codi]

Durant el s. XVIII el català va patir un assetjament molt sever a causa del Decret de Nova Planta que va promulgar el rei Felip V després de la caiguda de Barcelona el 1714, després de la Guerra de Successió (1701-1713/15).

A les Illes Balears, el català era molt present. Havia de lluitar molt amb el castellà perquè l’aristocràcia mallorquina, igual que la catalana, havia adoptat el castellà com a llengua vehicular. A l’illa de Menorca, el català va seguir sent la llengua emprada per la gent, perquè, encara que va patir diverses ocupacions per part de francesos i anglesos, aquests no van imposar mai la seva llengua, al contrari, sempre van deixar que la gent parlés la seva llengua materna i d’aquesta manera també aprenien el francès i l’anglès. Els anys del canvi de segle, marcats per una dedicació intensa a la seva obra, mostren una opció personal en favor de la llengua i la cultura pròpies que xocaria frontalment amb els nous hàbits socioculturals que afavoriren els esdeveniments històrics que trasbalsaren Menorca durant les dècades següents: la repressió lingüística imposada per la dominació borbònica, la Guerra del Francès, la Constitució de Cadis, la desfeta econòmica menorquina de 1820 i la Dècada Ominosa, que tingueren com a conseqüència immediata el centralisme i la castellanització progressiva en tots els àmbits administratius i culturals illencs, fet que explicaria, en part, el silenci que pesà sobre la seva obra, escrita íntegrament en català.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut en una família benestant en plena dominació francesa de l’illa, dos anys abans que s’iniciés un segon període de dominació britànica que es perllongaria fins al 1782, visqué la implantació definitiva de les armes espanyoles, amb un breu parèntesi d’ocupació militar anglesa, entre 1789 i 1802. La seva família tenia un alt poder adquisitiu, era propietària de grans extensions de terreny. Va estudiar advocacia a França, a Avinyó. En aquella època era molt normal que els fills de la burgesia menorquina acabessin els seus estudis a França en lloc d’acabar-los a Cervera o Barcelona. Al tenir la vida solucionada, gràcies a la posició de la seva família, va poder dedicar la seva vida a la seva gran passió que eren les lletres. Va ser una persona molt segura en les seves conviccions i, encara que a l’època el castellà era la llengua dominant, el seu amor a la seva llengua materna, el català, el va fer escriure tota la seva obra únicament en català. Segons Maria Paredes [1], com ja hem apuntat abans, això podria ser una de les causes que la seva obra hagués estat oblidada i ni tan sols impresa. Una cosa era escriure en català com a títol personal i l’altra que els editors volguessin editar obres en català.

Posseïdor d'una magnífica biblioteca familiar, va dedicar bona part de la seva obra als estudis lingüístics i literaris sobre la llengua menorquina, va traduir clàssics llatins, va crear obres religioses, etc. Tingué una extensa producció de la qual se'n conserven gairebé un centenar d'obres. Només va poder gaudir d'una publicació en vida, L'eczercici d'el Via Crucis1811.

Febrer Cardona era una persona que li agradava passar desapercebuda però quan va tornar a Menorca, després d’acabar els seus estudis a França, va ser nomenat diputat per Menorca a la Junta Suprema de les Balears, cosa que ens demostra que encara que la seva obra pública era poc coneguda, fou una persona admirada per la població menorquina.

Obres[modifica | modifica el codi]

Jordi Carbonell (1961:195-214)[2] va descobrir bona part de l’obra d’Antoni Febrer. Va ser un dels únics que va tenir accés a la biblioteca privada de la família Febrer. Allà va descobrir els manuscrits originals de les obres. No s’havien imprès mai. Entre les obres que va trobar hi havia Principis de la lectura menorquina (1804), però estava signat amb un pseudònim, “Un mahonès”. Després d’investigar l’origen i la manera com estava escrit el llibre, va arribar a la conclusió que l’havia escrit el mateix Febrer. El fet que aquest llibre, de gran importància dins de la història de la llengua catalana com s’ha pogut demostrar al cap dels anys, estigués signat amb un pseudònim, va fer pensar a Jordi Carbonell (1971-72: 89-146) que, “ha contribuït a deixar a l’ombra aquest escriptor, absent fins ara de les històries de la literatura catalana, malgrat la seva importància.” Estudis posteriors, però, han demostrat que l’autor real va ser Joaquim Pons i Cardona, cosí d’Antoni Febrer. Maria Paredes ens ho diu al seu llibre (1996:126), “Una altra obra intitulada Principis de la lectura menorquina, impresa a Maó el 1804 i signada per «un mahonès», havia estat atribuïda inicialment a Febrer —no sense poderoses raons— per Jordi Carbonell, però s’ha pogut demostrar a posteriori que Joaquim Pons i Cardona n’havia estat l’autor.”

La gramàtica que sí que va escriure Febrer va ser, en realitat, dues, però la segona va ser una revisió de la primera. Aquesta gramàtica en titula Princípis Generáls de la Lléngua Menorquína (1804) i la segona Pricípis Generáls i Particulars de la Lléngua Menorquína (1821). Aquests llibres són una guia perquè la gent pugui escriure i parlar correctament el menorquí. Segons Carbonell, Febrer assegurava que el menorquí era el català que es parlava a l’illa, o sigui, un dialecte del català, i que va escriure aquesta gramàtica, no només per als habitants de Menorca sinó per tota la gent que parlés català, ja fossin catalans, balears o valencians. És una gramàtica, o una guia, que la fa diferent de les normes que hi havia en aquell moment. Gràcies a l’extensa biblioteca familiar va poder llegir molt i variat. Va poder llegir traduccions dels clàssics i a l’haver estudiat a França, va poder agafar moltes idees noves que arribaven d’Europa.

El que més va sobtar a Carbonell va ser que totes les obres que va trobar de Febrer eren manuscrites originals, que no s’havien imprès mai, com ja hem dit abans. En una carta que troba (1961:195-214), Febrer explica al comte d’Aiamans que a Menorca ningú li vol imprimir la seva gramàtica. Li demana si pot trobar un editor a Palma i que a canvi ell no vol diners, només una dotzena d’exemplars, inclosos un pel comte i un per a ell. Els editors no arriscaven els seus diners per imprimir obres en català, només imprimien en castellà per assegurar-se les vendes.

Ivan Clot Massons (2004:477-482) afirma que, Febrer es va dedicar a la part pròpiament de la llengua escrita, o sigui, de la part gramàtica de la llengua. No  li interessava la part literària. Ell només volia ensenyar la manera d’escriure correctament el català. Va dedicar tota la seva obra a escriure gramàtiques i fer-les entenedores al jovent que anava a escola. La seva intenció era que la gent se sentís còmode parlant el català, que sentissin la seva llengua com a seva, que el català no es quedés arraconat per culpa de la pressió del castellà. En el camp literari, a l’època,  ja hi havia l’escriptor Joan Ramis ( 1746-1819), que va escriure excel·lents drames, Lucrècia (1769), Arminda (1775) i Rosaura (1783).

Febrer, com Baldiri Reixach, creia que el jovent havia d’aprendre a parlar molt bé el menorquí, el català, perquè d’aquesta manera els seria molt més fàcil aprendre altres llengües. Ell deia que aprenent català és molt més fàcil, després, aprendre francès, anglès o llatí. Ho justificava dient que tant els anglesos com els francesos que vivien a l’illa de Menorca, havien après a parlar el català però amb l’accent de la seva llengua materna. En canvi, deia que els catalans que aprenien a parlar alguna d’aquestes llengües, les podien parlar correctament, sense cap mena d’accent. Per a ell, aprendre altres llengües era molt important, però per això, primer s’havia de saber parlar correctament el català. Quan va estar a França estudiant dret va rebre la influència dels il·lustrats francesos sobre el paper de la llengua pròpia en la societat. Val a dir que els francesos sempre han estat uns defensors molt potents de la seva llengua, tant és així que gairebé van aconseguir  acabar amb els dialectes francesos i altres llengües que es parlaven en territori francès com ara l’occità.

Febrer va dedicar pràcticament tota la seva obra a la lingüística catalana. Un altre llibre molt important que va escriure va ser Módo Fácil d’aprender de lligir, parlar y escriurer aquesta lléngua (1804). Quan es va publicar aquest llibre, el 1966, cent seixanta-dos anys més tard, els historiadors de la llengua van començar a adonar-se de la importància d’Antoni Febrer i Cardona dins de la llengua catalana. A Princípis Generáls y Particulars (1821) va fer un estudi de la fonologia catalana que és gairebé igual als estudis del s. XX. Les normes de l’apòstrof i del guionet són molt semblants a les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans del 1913.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]