Banu Sulaym

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de grup humàBanu Sulaym
Tipus article de llista de Wikimedia i tribu
Modifica dades a Wikidata

Els Sulaym o Banu Sulaym (en àrab بنو سليم, Banū Sulaym) foren una tribu àrab, branca dels Qays Aylan. La seva nisba és as-Sulamí, per tant els membres de la tribu poden anomenar-se els sulamís.

El seu ancestre és Sulaym ibn Mansur ibn Íkrima ibn Khàssafa ibn Qays Aylan i vivien originalment al Hijaz. Estaven dividits en tres faccions: els Imru-l-Qays (amb tres subgrups), els Hàrith (diversos subgrups) i els Thàlaba (dos subgrups). Abans de l'islam tenien bones relacions amb Medina. Una bona part van fer apostasia a la mort de Mahoma. Anys després van ser partidaris de Muàwiya I contra Alí ibn Abi-Tàlib. Van donar diversos personatges:

  • Utba ibn Fàrkad, governador de Mossul el 641 i més tard (en data desconeguda) de l'Azerbaidjan.
  • Abu-l-Àwar, governador d'al-Urdunn sota Muàwiya I. Un besnét seu, esmentat dubtosament com a nebot, Ubayda ibn Abd-ar-Rahman as-Salamí probablement fou governador de l'Azerbaidjan sota Úmar ibn Abd-al-Aziz, vers 717-720, governador d'Ifriquiya sota Hixam ibn Abd-al-Màlik (728-732) i d'al-Urdunn sota al-Walid II (743–744).
  • Ubayd-Al·lah ibn al-Hajjaj ibn Ilat, governador d'Homs sota Muàwiya I. El seu nét Ubayd-Al·lah ibn Nasr fou membre del diwan del mateix califa.

Després els Sulaym foren partidaris d'Abd-Al·lah ibn az-Zubayr i van participar en la batalla de Marj ar-Ràhit (684) on en van morir sis-cents. El 692/693 apareixen combatent els taghlibites a al-Bixr, manats per al-Jahhaf ibn Hakim adh-Dhakwaní. Posteriorment es van establir a Kufa, a Bàssora, al Khurasan, a la Jazira i al nord de Síria i van recuperar la confiança dels califes; alguns membres de la tribu van exercir càrrecs de govern:

Els Sulaym van emigrar en part a Armènia. Ni els xaibànides ni cap altre grup o tribu dels Ràbia va poblar Armènia més amunt del Taurus <ref> més enllà del pass de Jora els xaibànides només van governar a Katwan a la riba del llac Van. Tot i així hi va haver un considerable poblament àrab a Amida (Diyarbakr), Martiriòpolis (Mayyafarikin), Arzen i Baleš (Bidlis) i en general a la província d'Alzniq.<ref> a més de amb la frontera Síria i de Jazira amb Bizanci i com a defensa contra els khàzars a la frontera del Caucas, especialment a Derbent. Al segle VIII, després de la revolta armènia del 774-775, es va considerar adequat mantenir una forta població àrab a Armènia i milers d'àrabs es van establir entre Bidlis i Karin (Teodosiòpolis, moderna Erzurum).

Quan vers el 640 els àrabs van dominar Kemah, ja fou un sulami qui la va conquerir: Umayr ben al-Hubab. Durant el periode omeia, el qaisita Mansur ben Djawana va donar el seu nom a la fortalesa de Hisn Mansur al sud de Melitene (Malatya). El 752 la fortalesa de Kemakh estava en mans d'un general qaisita durant l'atac bizantí ordenat per Constantí V contra Teodosiòpolis i Melitene.

Posteriorment, consolidats els abbàssides, diversos qaisites dels al-sulaim foren governadors d'Armènia. Els emirs de Manazkert forten també qaisites sulaymides o sulamides.

Una branca dels Sulaym va restar al Hijaz i es va revoltar el 845 sent derrotats. Posteriorment foren absorbits com altres tribus pels Harb procedents del Iemen. Un grup dels Sulaym va emigrar a Egipte amb els Hilal i al segle xi van abandonar aquesta regió per conquerir i establir-se a la Cirenaica passant després una part a la Tripolitana. Al final del segle xii van envair Tunísia i van arribar fins al Marroc, però la major part va restar a Cirenaica.

Bibliografia[modifica]

  • Enciclopèdia de l'Islam, IX, 852 i 853
  • The Arab Emirates in Bagratid Armenia, per Aram Ter-Ghewondyan, Erevan, 1965, trad. N. G. Garsoian, Lisboa, 1976

Referències[modifica]