Batalla de Lugdunum

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgBatalla de Lugdunum
Data 19 de Febrer de 197
Localitat Lugdunum, actual Lyon, França)
Resultat Victòria de Septimi Sever
Bàndols
Legions romanes de Pannònia, Illyricum, Moesia i Dàcia Legions romanes de Britània i Hispània
Comandants en cap
Septimi Sever Clodi Albí
Forces
55.000-75.000 homes 55.000-75.000 homes
Baixes
Desconegudes, però severes Desconegudes, però severes

La Batalla de Lugdunum, també anomenada Batalla de Lyon, fou un enfrontament militar que tingué lloc el 19 de febrer del 197, a la localitat de Lugdunum (actualment Lyon, França), entre els exèrcits de l'emperador romà Septimi Sever i l'usurpador Clodi Albí. La victòria de Sever li van permetre proclamar-se únic emperador de l'Imperi Romà.

Es diu que aquesta batalla va ser la més gran, més llarga i més sagnant lluitada mai entre tropes romanes.

L'historiador Cassi Dió va escriure que les tropes enfrontades foren 300.000, o 150.000 en cada bàndol. Aquesta xifra és discutida doncs representaria tres quartes parts de tots els soldats de l'Imperi en aquells temps. Malgrat això, s'accepta que el nombre total de soldats i auxiliars fou major de 100.000 i probablement podria haver arribat a 150.000.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Després de l'assassinat de l'emperador Pertinax (193), es va iniciar una lluita per la seva successió, durant l'anomenat Any dels cinc emperadors. Didi Julià es va auto proclamar emperador a Roma, però hagué d'enfrontar-se a tres generals que també pretenien el tron: Septimi Sever, comandant de les legions de Pannònia, Clodi Albí al capdavant de les legions de Britània i el governador de Síria, Pescenni Níger. Sever aviat va marxar amb els seus homes cap a Roma, on obtingué el suport dels pretorians, proclamant-se emperador.

Eliminat Didi, qui amb 61 anys fou decapitat a palau per un soldat ras, Sever es va aliar temporalment amb Clodi Albí atorgant-li el títol de Cèsar i va iniciar la guerra contra Pescenni, qui alhora era recolzat per el rei part Vologès V.

Sever es va imposar a Pescenni en la Batalla d'Issos (194). L'antic governador intentaria refugiar-se entre els parts, però abans d'assolir l'Eufrates fou assassinat.

Després d'això, Sever va intentar legitimar el seu poder, vinculant-se ell mateix amb Marc Aureli i atorgant al seu propi fill el rang de Cèsar. Aquest fet va trencar l'aliança amb Albí, a qui el Senat romà va declarar enemic públic de Roma malgrat que un nombrós grup de 29 senadors, encapçalats per Tit Flavi Sulpicià, el recolzaven.

L'any 196, proclamat emperador per les seves pròpies tropes, Clodi Albí es va traslladar des de Britània a la Gàl·lia, establint el seu quarter general a Lugdunum. Allí va rebre el suport de Luci Novi Ruf, governador de la Hispania Tarraconensis, amb la seva Legió VII Gèmina.

Albí va decidir ser el primer a atacar i es va llençar amb els seus sàrmates contra les tropes germàniques comandades per Viri Llop, potser amb l'esperança que una victòria li permetria guanyar la fidelitat de les poderoses legions del Danubi, però malgrat que els va derrotar, la victòria no va ser ni prou ample ni prou decisiva perquè les tropes germàniques trenquessin el seu pacte de fidelitat amb Sever. Albí es va decidir doncs a envair Itàlia, però es va trobar que Sever se li havia anticipat reforçant els passos dels Alps, i es va veure obligat a retitar-se per evitar les llargues pèrdues que això li hauria ocasionat.

Durant l'hivern del 196–197, Sever va reunir totes les seves forces al Danubi i va marxar cap a la Gàl·lia, on es va trobar que les forces d'Albí que l'esperaven eren tan nombroses com les seves. Els dos exèrcits toparen a Tinurtium (Tournus), i les tropes de Sever aconseguiren la victòria, si bé, de nou, aquesta no fou decisiva.

La batalla[modifica | modifica el codi]

Els homes d'Albí es retiraren a Lugdunum, perseguits per Sever. El 19 de febrer del 197 s'inicia finalment la batalla amb un moviment sorpresa d'un dels generals de Sever, veterà de la Legió VI Victrix, que aconseguí atreure la temuda cavalleria sàrmata a una emboscada, destruint-la per complet, fins i tot a costa de grans pèrdues. Les restes de la cavalleria imperial són confiades a Julius Laetus, qui es va mantenir lluny de la batalla per reorganitzar els supervivents. Mentrestant, les forces d'infanteria s'enfrontaven en un combat sagnant que s'anava decantant d'un bàndol a l'altre. Sever ordenà als seus generals Mari Màxim, Tiberi Claudi Càndid i Fulvi Plauziano que ataquessin per la banda esquerra, però aquests fallaren i el mateix emperador hagué de reforçar l'atac amb els seus homes, allargant-se el combat per més de dos dies amb resultat incert. Finalment, el tercer dia, Julius Laetus va reaparèixer amb la cavalleria atacant els flancs i la rereguarda de les legions enemigues, que foren destruïdes.

Fets posteriors[modifica | modifica el codi]

No se sap del cert el final d'Albí. Va fugir cap a Lugdunum on es va suïcidar seguint la tradició romana o bé fou assassinat. El cert és que Sever va ordenar que el seu cos fos despullat i decapitat. Llavors va cavalcar sobre el cos sense cap, davant de les seves tropes victorioses. El cap d'Albí fou enviat a Roma juntament amb el de tota la seva família, també executada, com advertència pel grup de senadors que li havien donat suport.

Com a resultat d'aquesta batalla, les forces romanes a Britània resultaren delmades, facilitant incursions i revoltes de les tribus locals que obligaren als romans a retirar-se del Mur d'Antoní i refugiar-se al sud, en el Mur d'Adrià. Irònicament, Sever trobaria la mort durant una d'aquestes revoltes a la rodalia de York el 4 de febrer del 211, només dues setmanes abans del 14 aniversari de la seva victòria a Lugdunum.