Bernard Aucouturier

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaBernard Aucouturier
Bernard Aucouturier.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement8 abril 1934 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Tours (França) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPedagog, educador i professor Modifica el valor a Wikidata

Bernard Aucouturier (Tours, 8 d'abril de 1934) és un pedagog francès, creador de la pràctica psicomotriu. Va ser professor i director del Centre d'Educació Física Especialitzat de Tours (França) i el fundador de l'Associació Europea d'Escoles de Pràctica Psicomotriu. Per la seva tesi va rebre el premi del ministeri de joventut i esports de Bèlgica.

Biografia[modifica]

Els seus pares eren educadors i practicaven la pedagogia Freinet. Després del seu batxillerat a Tours, Aucouturier estudià per a ser professor d'educació física. Un professor el marcarà, el Dr. Le Boulch. Aucouturier s'interessà molt aviat pels treballs de l'anàlisi del moviment i de la psicomotricitat. Va descobrir, llavors, a Freud i grans pedagogs com Montessori, John Dewey, Ovideo Decroly, Célestin Freinet, Antón Semionovich Makárenko, i Alexander Sutherland Neill.

Bernard Aucouturier va començar a treballar a Lió com a professor d'educació física, però va comprovar ràpidament que no li interessava aquesta professió, massa orientada cap a l'esport. Cridat a Tours per un equip que reeducava infants sords, va decidir orientar-se cap als nens i nenes amb dificultats. Aucouturier va treballar i investigar durant 35 anys a Tours, on va crear la pràctica psicomotriu a partir de l'observació dels nens i nenes. La seva recerca va ser constant i va col·laborar amb col·legues neuropsiquiatres, psicoanalistes i psicòlegs que li aportaren les seves visions particulars. Llavors el seu treball es va orientar cap a la teràpia amb nens i nenes que presentaven greus trastorns de la personalitat. 

El 1967, creà, amb Lapierre, la «Societat francesa d'Educació i de Reeducació Psicomotriu». Paral·lelament, va coescriure obres amb ell i amb Darrault, Empinet i Mendel.

La seva pràctica va interessar a nombrosos països estrangers. El 1976, Itàlia va obrir una escola de formació, a la qual es van afegir Espanya, Portugal, Bèlgica i Alemanya. A Amèrica del Sud, psicomotricistes de l'Argentina, de Mèxic i del Brasil, el van cridar a escoles de formació on es va difondre la seva pràctica.

El 1987 creà l'Associació Europea d'Escoles de Formació en Pràctica Psicomotriu, de la qual és el president fundador. 

Actualment, Bernard Aucouturier continua les seves activitats de formació al si de les escoles de l'Asefop. La seva última obra, on trobem els fonaments teòrics de la seva pràctica, és «Los fantasmas de acción y la práctica psicomotriz», de l'Editorial Graó (2004).

Pràctica psicomotriu[modifica]

Bernard Aucouturier distingeix entre dos tipus de pràctica: per una banda, la pràctica psicomotriu educativa i preventiva i per altra banda, la pràctica d'ajuda terapèutica.

La pràctica psicomotriu educativa i preventiva que proposa Aucouturier, acompanya les activitats lúdiques dels infants. Podríem dir que és un itinerari de maduració que afavoreix el pas del “plaer d'actuar al plaer de pensar” i permet que el nen/a pugui fer front a les seves angoixes.

El psicomotricista proposa una pràctica psicomotriu encaminada a què l'infant vagi adquirint autonomia i es converteixi en un nen/a obert, capaç de fer front a les pors. Parlem d'un infant obert quan acull als altres i fa demandes a les persones que l'envolten, així com experimenta el plaer de donar, de rebre, de descobrir i de saber. Podríem definir-lo com un ésser que sent curiositat per aprendre, que se sent feliç manifestant els seus desitjos sense por i que se sent reconegut per les seves capacitats. És un nen que no es traumatitza davant d'un possible fracàs perquè sap que l'oferiran unes condicions adequades per al seu desenvolupament.

La psicomotricitat que proposa Aucouturier és la vivència en primera persona, cosa que els ajudarà a conèixer els seus límits i possibilitats amb total llibertat d'expressió dels seus desitjos. També cal afegir que el reconeixement de les seves accions i actituds els donarà una imatge positiva d'ells mateixos que 8 influirà a positivament a l'hora de desenvolupar la seva pròpia identitat en l'àmbit social, intel·lectual i emocional.

Tal com segueix afirmant Aucouturier, la psicomotricitat posa en evidència la complexitat del desenvolupament de l'ésser humà. És així que les experiències corporals que viu l'infant quan interacciona amb el món, fonamenten el seu psiquisme des de les representacions inconscients més originals fins a les més conscients. L'infant aconsegueix passar de la vivència a l'abstracció d'una forma exitosa per al seu desenvolupament. La psicomotricitat convida a comprendre tot el que expressa el nen o nena de si mateix per la via motriu; convida a comprendre el sentit de les conductes personals.

Desenvolupar el plaer de comunicar, de crear i de pensar és una altra de les bases que proposa el projecte d'Aucouturier. La comunicació és una necessitat absoluta, vital i una demanda constant per part del nen/a. El com mirar l'infant, com entendre el seu moviment i sobretot, acompanyar-lo en el seu creixement són bases de la pedagogia sistèmica. El sistema familiar és l'inici, el moment de partida de totes les criatures, i les experiències viscudes dins d'aquest entorn influiran d'una manera o altra en l'infant i així ho exterioritzarà a través del moviment.

S'ha de tenir en compte que la comunicació no es fa només a nivell verbal, sinó que la comunicació no verbal hi té un gran pes, sobretot en edat tan primerenques. El psicomotricista i educador ha de comprendre el sentit dels missatges no verbals que emeten els infants per tal de respondre de la millor manera possible; potenciant el seu desenvolupament a través dels gestos, de l'expressió emocional i del llenguatge verbal. L'adult ha d'estimular i organitzar moments en què les criatures expressin les seves emocions i puguin parlar de si mateix de manera positiva. Això afavorirà el seu desenvolupament de manera benestant. Segons Aucouturier (2004), l'infant que és capaç de comunicar no té grans problemes afectius, li agrada comunicar-se amb els seus iguals i amb els adults que l'envolten; se sent reconegut i té el seu lloc. La psicomotricitat promou aquesta comunicació que cal fomentar. La comunicació verbal a més, és la continuació de la vivència, és a dir, és l'expressió simbòlica 9 de la separació i la pèrdua del moment viscut. Si viu l'acció amb plaer, també sentirà plaer a l'hora d'intercanviar amb la resta de companys els seus sentiments i emocions, a l'hora de prendre la iniciativa i així començarà a sentir empatia. La comunicació és un factor indispensable per a la formació del pensament operatori i des de la psicomotricitat s'aconsegueix potenciar-lo activa i satisfactòriament.

Crear és una necessitat vital per la criatura. La creació “aïlla” a l'infant de la resta del món. Quan l'infant està fent una activitat creativa se sent fascinat, sent que existeix. Sent el plaer de ser ell mateix i a la vegada està cridant l'atenció dels altres perquè el mirin. El joc és el principal acte de creació; el joc posa en evidència les representacions inconscients. Mitjançant el cos, els nens i nenes es mouen i es transformen amb plaer per fer aparèixer a l'altre jo que tenen a dins. Això el fa créixer, existir i pot viure millor i amb més plaer la separació de la pròpia persona. Hem de tenir en compte però, que no tots els infants tenen el mateix grau de creativitat, i per tant, aquells que presentin més dificultats, hauran de rebre l'ajuda de l'adult; donar un clima de seguretat afectiva en el qual puguin expressar-se lliure i progressivament per tal de reconciliar-se amb aquelles experiències més o menys doloroses.

El plaer de pensar va des de les representacions més inconscients a les més conscients i està relacionat amb el joc i els objectes. En un primer moment, l'infant agafa, tira, reuneix, separa, selecciona... i això ho fa mentre pensa. I és així que el pensament evoluciona fins que l'infant és capaç de representar una acció sense fer-la. L'acció psicomotriu desenvolupa les actituds mentals, és a dir, ajuda l'infant a crear associacions d'accions a la seva ment per comprendre millor i arribar a controlar els fets que visquin. El plaer de pensar però, el senten quan apareix el saber. A tots els humans els arriba el moment de fer-se moltes preguntes i quan sorgeixen, comencen a percebre la força antropològica del saber. Dins d'aquest plaer també cal parlar de la descentració, és un canvi important en la personalitat i en la manera de comunicar en què l'infant passa de l'acció i de l'afecte a una altra manera d'entendre el món que li permet establir altres relacions amb l'espai, el temps, els objectes, les persones, si mateix i el pensament operatori de la lògica. És un procés que requereix un 10 cert temps i és que no és fins als 6-7 anys, la maduració de la descentració no comença a notar-se. És així que l'infant surt d'un sistema ple de referències centrades en ell mateix i en els seus sentiments per ser conscient del que és seu i del que és del seu entorn. És així que amb la descentració, l'infant comença a madurar personalment i a trobar el plaer d'aprendre i de dominar el coneixement.

Els infants de 0 a 6 anys són éssers capaços que estan creant la seva pròpia identitat i intervenir quan calgui i ajustant l'ajuda dins de les seves potencialitats, faran que pugui tenir un desenvolupament de la seva identitat positiu i satisfactori.

La proposta es fa a través d'una sessió tipus en què la disposició dels materials en l'espai sempre és la mateixa per tal que els infants puguin adquirir una seguretat i una confiança prou estable com per poder anar més enllà en les seves possibilitats sensoriomotrius i en la seva construcció simbòlica.

Evidentment hi ha possibilitat d'excepcions i és possible introduir altres materials segons les necessitats del propi grup.

En resum, les idees d'Aucouturier són força concises però a la vegada tenen un ventall i un marge de canvi força flexible que ajuda molt a què el psicomotricista pugui aplicar la seva manera de fer ajudant-se de la seva teoria.

Enllaços externs[modifica]