Biniarroi

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Coord.: 39° 45′ 7.19″ N, 2° 51′ 25.75″ E / 39.7519972°N,2.8571528°E / 39.7519972; 2.8571528 Biniarroi és un llogaret del terme de Mancor de la Vall, document com a alqueria el 1230, avui gairebé deshabitat, situat entre el santuari de Santa Llúcia i el puig de Suro. [1]

Història[modifica]

El despoblament del llogaret s'inicia el 24 de març de 1721 quan les aigües subterrànies emergiren de sobte en gran abundància i reblaniren els estrats argilosos sobre els quals estaven construïdes les cases del poble i les marjades dels horts pròxims a la font de Biniarroi [cal citació]. Moltes cases i marjades s'esbucaren; amb el moviment de terres, arbres i roques canviaren de lloc. Molts d'habitants fugiren espantats per no tornar-hi mai més. Posteriorment hi hagué fenòmens semblants, els anys 1814, 1816, 1857 i 1943. Malgrat tot, dia 11 de març de 1819 els habitants de Biniarroi, Pere Marcú Nadal, regidor de Selva, Sebastià Mates, Antoni Pol, Bartolomeu Alorda, Pere Alorda, Catalina Macip, viuda, en nom propi i del seu nét Maties Mateu, i Bernat Mateu, feren escriptura publica davant el notari d'Inca (Mallorca) Antoni Ferragut Oliver, per demanar formalment autorització per construir un oratori públic en terrenys que cedia el referit regidor Pere Marcú Nadal; oratori que es construí després i es dedicà a Santa Llúcia.

Cap al 1928 hi havia nou cases habitades: can Cabà, Son Nadal, ca sa Xorca, can Ros, can Pau Carro, Son Patró, can Patró, can Llobera i can Biel de na Coloma. Dues cases més, can Silis i can Xesc ja estaven deshabitades. Prop de l'antiga entrada del llogaret, s'hi troba la font del mateix nom. Hi havia un oratori dedicat a Sant Vicent Ferrer, patró del llogaret, la qual cosa fa pensar en un canvi de titularitat. El 1939, va quedar totalment desmantellat; se'n varen dur a Santa Llúcia fins i tot les teules de l'oratori. Ja feia molts d'anys que no hi deien missa i els feligresos havien d'escoltar-la a Mancor de la Vall. Després d'un despoblament total, el 1970, s'hi han restaurat cases per estiueig i segona residència.

Referències[modifica]

  1. «Biniarroi». A: Miquel Dolç i Dolç (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 2. Palma: Promomallorca, p. 131 i 132. ISBN 84-8661702-2.