Carmanyola

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Carmanyola (recipient))
Salta a la navegació Salta a la cerca
Carmanyola metàl·lica oberta.
bentō bako envoltada d'un furoshiki (peça de teixit que serveix a portar i isolar), carmanyola tradicional japonesa.

Una carmanyola és una capsa o recipient amb tapa o tapadora, generalment metàl·lic o de diversos materials com llauna, vidre, plàstic, destinat a dur-hi algun aliment generalment cuit, a fi de consumir-lo posteriorment, en circumstàncies en què no es pot emprar els estris habitualment utilitzats a la llar. Segons el diccionari català-valencià-balear sembla que prové del mot francès (o potser més aviat occità) carmagnole. També rep els noms de portaviandes, palpissera, carner o carnera, taifa o marranxa i al País Valencià recaptera i hortereta (castellanisme)[n 1] (cofí a Menorca). El Diccionari normatiu valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua inclou la forma tàper, apòcope adaptada gràficament de la marca de carmanyoles Tupperware.[1]

Utilitat[modifica]

La carmanyola ha estat sovint un recipient indispensable, que durant molt de temps ha servit a transportar l'aliment preparat a casa, generalment per la mare, la germana o l'esposa perquè preparar la carmanyola no era pas cosa d'homes. Les dones també l'utilitzen com a recipient o medi de transport d'aliments,[2] però majorment per a plats cuinats per elles mateixes.[3]

La carmanyola pot contenir un menjar fred o calent, que pot rescalfar-se en una paella al menjador escolar[4] o fins i tot al bany maria entre d'altres maneres.[5]

La carmanyola infantil parteix d'aquella «capsa per a llesques de pa untades» que els infants duien a l'escola, recuperada per les marques i que provocà una competició social entre els pares, particularment als Estats Units.

La carmanyola arranca de la cultura obrera; els obrers del mateix nivell en consumeixen el contingut «entre si», separadament dels caps; hom s'estima més menjar la carmanyola al vestidor, assegut a terra, que no haver d'anar al menjador de l'empresa on es troba amb directius, encarregats i obrers. La sala de menjar comuna exposa al treballador a una confrontació amb altres de diferent sexe, nivell i classe social, la qual cosa pot resultar problemàtic.[6]

En certa manera, la carmanyola és a l'origen de la restauració en l'empresa. Al principi el menjador de l'empresa era reservat per a reescalfar i menjar el contingut d'aquest recipient.[7] A poc a poc, en aquests locals s'hi ha ofert sopa i després menjars, cosa que ha comportat la disminució de l'ús de la carmanyola.[8]

Darrerament, amb la crisi a Europa, i també per raons de tria d'aliments de més qualitat, molts ja no mengen pas als restaurants d'empresa o menjadors de les escoles ans prefereixen aparellar el menjar a casa i consumir-lo directament de la carmanyola o bé traspassar-lo a un plat. Sobre tot es emprada en excursions, bivacs, acampades i al si de l'exèrcit.

Galeria d'imatges[modifica]

Notes i referències[modifica]

Notes[modifica]

  1. Mentre la Real Academia de la Lengua española dóna al terme hortera 'origen incert', alguns estudis relacionen aquest mot amb l'escudella de fusta usada en les farmàcies per a macerar fórmules magistrals de la primitiva farmàcia, activitat que s' encomanava a joves venedorr. Joan Coromines i Esteban Terreros estudien possibles etimologies de la hortera dels aprenents apotecaris a partir de la veu llatina «offertoria» (nom de la patena en la qual es dipositen les hòsties durant la missa en el ritu catòlic), i la seva evolució fortoria, fortuera i fortera, veu ja castellana del segle XI amb la qual es designava una mena d'escudella de fusta o metall, que també utilitzaven els captaires per a rebre el menjar que els donaven. Al DCVB a l'article ortera: cassola de voreres baixes per a guisar (Aitona, Massalcoreig, Seròs, Torres de Segre) indica que ve del castellà hortera, plàtera o cassola plana de fusta.

Referències[modifica]

  1. «tàper». Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  2. Françoise Ega, Lettres à une noire : récit antillais, Éditions L’Harmattan, 1978, 230 p. ISBN 2-85802-071-X, p. 92.
  3. Exemple : Alexandra Quien, op.cit., p. 131.
  4. Marie-Claire Bergerat, Olivier Marin, Monique Maunoury (1915-1975) : une disciple de Charles de Foucauld à Ivry, Karthala Éditions, 2006, 258 p. ISBN 2-84586-809-X, p. 50.
  5. Gérard Namer, Dérision et vocation, ou, mémoires d'un sociologue de la connaissance, Éditions L’Harmattan, 2004, 220 p. ISBN 2-7475-7087-8, p. 15.
  6. Couratier, Claire. L'Harmattan. Les études qualitatives (en francès), 2007. ISBN 978-2296029088. 
  7. Collectif, Pierre Caspard, Groupe de travail de la Maison d'École à Montceau-Les-Mines, Serge Chassagne, op.cit., p. 166.
  8. Anne-Marie Desdouits, Le monde de l'enfance : traditions du pays de Caux et du Québec, Presses Université Laval, 1990, 333 p. ISBN 978-2-7637-7212-7, p. 55 et 123.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:Carmanyola