Casa-fàbrica Alegre-Cirés
 | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| |||||
| Dades | |||||
| Tipus | Edifici residencial i fàbrica  | ||||
| Característiques | |||||
| Estat d'ús | enderrocat o destruït | ||||
| Localització geogràfica | |||||
| Entitat territorial administrativa | el Raval (Barcelonès) | ||||
| Localització | Nou de la Rambla, 57 i Cirés, 1-15 i 2-8 | ||||
| |||||
La casa-fàbrica Alegre-Cirés era un conjunt d'edificis situats entre els carrers Nou de la Rambla i de l'Arc del Teatre de Barcelona, actualment desapareguts.
Història[modifica]
Tomàs Alegre (†1715) era un botiguer de tall (o mercader de draps)[1] establert al carrer dels Abaixadors.[2] El 1717, el seu hereu Miquel Alegre (†1736) va traspassar el negoci al paraire Francesc Puget, obrant en «llotja tancada» (és a dir, sense atenció al públic), per a dedicar-se al comerç a l'engròs. Els negocis li devien anar prou bé, perquè el 1722 va adquirir una casa del carrer de Montcada (vegeu Palau del Baró de Castellet).[2] El 1726, Alegre i el seu futur gendre Agustí Gibert i Xurrich (1704-1779) es dedicaven a la importació de teixits holandesos, i a canvi hi exportaven aiguardent. Mestrestant, el 1732 Francesc Puget era un dels grans magatzemistes d'indianes de la ciutat.[2]
L'hereva d'Alegre fou la seva filla Maria Antònia Alegre i Guix, casada en primeres núpcies amb Francesc Roig i Rovira, amb qui tingué un únic fill, Miquel Alegre i Roig (1729-1796), que canvià l'ordre dels seus cognoms i el 1754 va obtenir la condició de ciutadà honrat.[2] El 1761, va esdevenir comerciant matriculat, i aquell mateix any s’associà amb dos socis més, un d'ells el seu padrastre Gibert, per a constituir la companyia Alegre i Gibert, dedicada a la fabricació d’indianes, amb un capital inicial de 9.000 lliures.[2] La fàbrica es va establir en un hort del carrer d'en Trentaclaus (actualment Arc del Teatre), on el 1766 Alegre va demanar permís per a posar-hi dos guardarrodes.[3][2]
El 1768, la companyia Alegre i Gibert era interessada en la Companyia de Filats de Cotó amb 24 telers, nombre que el mateix any augmentà fins als 40.[2] El 1770, es va fusionar amb Joan Baptista Cirés (o Sirés) i Cia, amb fàbrica al carrer de Montalegre, on el 1768 tenia 14 telers. La societat resultant es diria Cirés i Cia, els socis de la qual eren el mateix Cirés, Josep Aimar, Agustí Gibert i Xurrich, Francesc Fraginals i Miquel Alegre (aquest darrer com a soci passiu).[2] Cirés era el principal inversor i el director de la fàbrica, encarregat de contactar amb els intermediaris per tal d'adquirir tints, cotó en branca i els filats a crèdit; Aimar assumí les funcions de fabricant, fent-se càrrec de l'elaboració dels mordents i dels tints per a les indianes i de la supervisió dels operaris; i Fraginals s'encarregà de la part comercial, supervisant les vendes i la distribució de les indianes.[2]
A la dècada del 1770, el negoci prosperà i les vendes s'incrementaren entre un 25 i un 27% anuals. A la dècada del 1780, els horts del Raval es va quedar petits i Cirés va llogar el prat d'indianes de Marianna Crous al terme de Sant Adrià de Besòs, amb una superfície de 7.863 m².[2] El 1785, Fraginals i Aimar presentaren una demanda a causa de l'increment de salaris per la forta demanda de mà d'obra, i finalment Cirés va quedar-ne al capdavant com a únic soci.[2]
Miquel Alegre i Roig es va casar amb Maria Aparici i d'Amat i van tenir un únic fill, Marià d'Alegre i d'Aparici (1756-1831), amb qui el 1784 va formar la societat de comerç Miquel Alegre i Fill.[2] Miquel Alegre va adquirir en emfiteusi una parcel·la al carrer del comte de l'Asalto (actualment Nou de la Rambla) a la família Carreras,[4] on el 1797, poc després de la seva mort, el seu fill (que va rebre de mans del rei Carles IV d'Espanya el títol de baró de Castellet) va fer construir un edifici de planta baixa i quatre pisos,[5] als baixos del qual s'obria un passatge pel qual s'accedia a l'interior d'illa.[2] Posteriorment, hi va viure Manuel Casagemas i Labrós (1832-1898), vicecònsol de Suècia i Noruega i dels Estats Units,[6] amb la seva família (vegeu Lluïsa i Carles Casagemas i Coll).
La fàbrica de Cirés va patir les conseqüències del bloqueig marítim derivat de la guerra amb Anglaterra (1796-1802) i va sobreviure a la Guerra del Francès (1808-1814), però finalment va fer fallida el 1816.[2]
A la dècada del 1840, arran de la conversió de l'antic passatge particular en el carrer de la Volta (o Arc) d'en Cirés, els terrenys de la fàbrica i del veí «Hort d'en Caponata» (vegeu casa-fàbrica Camps) van ser parcel·lats i s'hi construïren cases de veïns.[2] Finalment, el carrer de Cirés va desaparéixer a la dècada del 1960 per l'obertura de l'Avinguda de les Drassanes, deixant com a record el nom dels actuals Jardins de les Voltes d'en Cirés.[7]
Referències[modifica]
- ↑ «botiguer». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 Artigues i Vidal i Mas i Palahí, 2019.
- ↑ AHCB, C.XIV Obreria C-26, 25-04-1766.
- ↑ Diario de Barcelona, 25-03-1843, p. 1159.
- ↑ «Baron de Castellet. Conde del Asalto (Nou de la Rambla). Cases i botigues. Planta baixa més quatre pisos. Edificar». C.XIV Obreria C-76/1797-112. AHCB, 11-07-1797.
- ↑ Artigas i Feiner, Joan. Guía itineraria y descriptiva de Barcelona, de sus alrededores y de la Exposición Universal, 1888, p. 288, 289.
- ↑ «CARRER DE L'ARC D'EN CIRÉS (Segle XVIII-1965)». Barcelofília (blog). Miquel Barcelonauta, 27-12-2011.
Bibliografia[modifica]
- Artigues i Vidal, Jaume; Mas i Palahí, Francesc. El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807/1808-1856, 2019, p. 272-276. ISBN 978-84-9156-216-0.
- Thomson, J.K.J.. A distinctive industrialization. Cotton in Barcelona, 1728-1832. Oxford Press, 1992.
- Vicens, Marta «Artisans and Work in a Barcelona Cotton Factory (1770–1816)». International Review of Social History, Vol. 45, 1, abril 2000, pàg. 1-23.