Casa del Baró de Castellet

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Casa del Baró de Castellet
Palau del Baró de Castellet Montcada, 17.jpg
Dades
Tipus casa
Característiques
Estil arquitectònic Gòtic, barroc, neoclassicisme
Ubicació geogràfica
Localització C. Montcada, 17
 41° 23′ 06″ N, 2° 10′ 52″ E / 41.385115°N,2.181018°E / 41.385115; 2.181018Coord.: 41° 23′ 06″ N, 2° 10′ 52″ E / 41.385115°N,2.181018°E / 41.385115; 2.181018
BCIL
Identificador IPAC: 40435
Modifica les dades a Wikidata

La Casa del Baró de Castellet és una obra amb elements gòtics, barrocs i neoclàssics de Barcelona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Descripció[modifica]

Ubicada al barri de la Ribera, la Casa -o palau- del Baró de Castellet es localitza a la part més septentrional d'una illa de cases situada al carrer Montcada. L'edifici limita amb la Casa Aguilar (Motncada 15) en la banda més septentrional, amb la mitgera de la finca núm.19 - Casa Meca- al sector sud-oriental i el carrer Montcada a la zona més occidental.[1]

La finca es defineix en el seu pla terreny amb una planta rectangular construïda entre mitgeres, que s'organitza al voltant de dos patis. El pati principal -accessible des del carrer Montcada- presenta una planta rectangular i al seu voltant es desenvolupen nombroses estances que comuniquen amb dit pati amb obertures de diversa entitat cronològica i estructural. Pel que fa al pati posterior, de planta quadrangular, presenta unes mides més reduïdes i es localitza a la banda més oriental de la propietat.[1]

La casa es defineix volumètricament a partir de quatre nivells d'alçat (planta baixa, dos pisos i sotacoberta) i es clou amb un terrat pla transitable pràcticament en la seva totalitat, a excepció del sector més occidental -on es localitza l'anomenat Saló del Baró de Castellet- on la solució utilitzada al seu coronament es la d'una coberta a doble vessant.[1]

La façana s'organitza en tres nivells d'alçat; la planta baixa es presenta com un cos obert al carrer a través de tres portes. A diferència de les portes laterals -amb llinda recta-, la central presenta un arc de mig punt molt rebaixat en pedra, amb quatre dovelles treballades amb bisell, que es prolonga als muntats. Aquesta monumentalitat es deu a què es tracta de la gran portada d'accés a l'interior de la propietat.[1]

El pis principal s'obre al carrer a través d'un balcó corregut que engloba les tres finestres d'aquest nivell. Es tracta d'un balcó en voladís, amb peanya de pedra i barana de ferro amb reganyols. A sobre de la finestra central del primer pis hi ha una peça escultòrica figurativa que mostra un personatge central, que sembla ser una representació de Déu Pare rodejat d'àngels. El segon pis disposa igualment de balcons, en aquest cas de voladís menys prominent i amb barana de ferro amb barrots helicoïdals. Al darrer nivell s'obre un cos de petites finestres rectangulars que es corresponen amb el pis de sotacoberta (golfes).[1]

La planta baixa s'organitza avui dia com un àmbit transitable amb arcs de diferent tipologia que dividien originàriament els espais i, amb diferent tipus de cobrició: bigues de fusta sobre permòdols i voltes de maó de pla. De fet, a les façanes del pati encara són visibles els testimonis dels grans arcs adovellats d'origen medieval que permetien la circulació o aïllament de dits espais segons les necessitats. En l'àmbit més occidental d'aquest nivell encara es conserven algunes de les sitges de la casa a un nivell de semisoterrani. A l'altra banda del pati, es localitza un espai destinat actualment a acollir les guixetes del museu Picasso, avui dia revestit totalment de formigó i que va substituir la gran escala d'accés a la finca i un forjat cassetonat de fusta, tots dos, molt probablement de cronologies barroques.[1]

Al primer pis, es localitzen nombrosos àmbits que configuren l'espai expositiu del Museu Picasso. Destaquen, en aquest sentit, una sala construïda amb la modificació de l'antic pati elevat de la casa, el qual es va pujar al segon nivell per guanyar aquest espai de planta pis i molt especialment, la sala neoclàssica. Aquesta és fruit de la reforma barroca duta a terme cap al 1791 per Miguel Alegre i Roig -Baró de Castellet- i un del pocs elements que s'ha conservat gairebé intacte en la restauració de la finca, la qual va prioritzar la recuperació dels elements medievals per sobre dels barrocs.[1]

Hem de destacar també una escala de caragol localitzada al primer pis, que comunica aquest amb el nivell superior.[1]

Pati: Comparat amb la resta de patis nobles del carrer Montcada, el del palau del Baró de Castellet té unes dimensions força més reduïdes i no disposa d'una escala noble exterior d'accés als pisos superiors. El primer testimoni material d'aquest pati es remuntaria al segle XV, malgrat que la finca tindria els seus orígens a les darreries del segle XIII. Així doncs, es conserven algunes llindes de les finestres coronelles del segle XV, tot i que havien estat substituïdes per altres en cronologies barroques; la troballa d'alguns dels seus elements durant la restauració dels anys 60 del segle XX, van condicionar la seva restitució amb la incorporació de peces noves. Durant aquesta intervenció també es va refer la solana del segon pis i es van incorporar una porta i una finestra esculpides de dubtosa procedència. Malgrat l'eliminació de bona part del projecte barroc de la finca, encara es conserven nombrosos elements estructurals (murs, arcs, finestres, portes...) que donen testimoni de les nombroses transformacions patides per l'edifici al llarg del temps, associades bé als projectes arquitectònics originals, bé als projectes de restauració més contemporanis.[1]

Gran sala de la planta baixa. Aquest espai va ser construït al segle XVIII al lloc ocupat originàriament per l'hort medieval de la casa. La seva finalitat era, d'una banda servir com espai d' emmagatzematge i d'altra, donar suport al pati elevat que es desenvolupava a la planta noble de la finca (amb arbres i una font). A diferència d'altres finques, que solien construir aquest pati a sobre d'un terraplè, en el cas d'aquesta cas (i de la núm.12 i 15 del mateix carrer Montcada) es va projectar un espai diàfan. Aquesta obra va suposar una gran despesa econòmica i donava per tant notorietat al seu propietari. Es troba cobert amb una volta de maó en sardinell que recolza a sobre d'un gran pilar central de pedra; aquest espai es perllonga cap a una mena de passadís, cobert també amb una volta de maó en sardinell, en aquest cas correguda. Aquest pati es va conservar in situ fins a la reforma dels anys 80 del segle XX, quan es va traslladar al segon pis per tal de guanyar espai expositiu pel Museu Picasso.[1]

Sala neoclàssica: Aquesta gran sala (de gairebé 10 metres de alçada), a la qual s'hi s'accedeix des d'una estança coneguda com a estrado, és, juntament amb l'aixecament de la nova façana de l'edifici, l'obra més rellevant promoguda pel Baró de Castellet entre 1792 i 1793. Destaca la riquesa d' acabats emprats en la seva construcció realitzats amb materials reals i fingits. El sòcol és de marbre negre mentre que les parets estan decorades amb plafons pintats al tremp imitant marbre. El programa decoratiu es completa amb les pilastres i cornises -de guix i fusta policromada i daurada- els busts de filòsofs i les escultures de nens a sobre de les portes. Aquest empremta clàssica es reforça amb l'enteixinat amb cassetons rectangulars i el paviment de mosaic de marbre.[1]

Història[modifica]

Les primeres referències documentals daten de l'any 1327, quan Pere Duran va vendre unes cases a Pere de Rones. L'any 1393 la finca era propietat d'Arnau Branca i tot i que no sabem en quin moment va deixar de pertànyer-hi, sembla que a principis del segle XV la casa hauria estat en mans de la família de Pla (o Desplà) propietaris de la casa núm 15 del mateix carrer. A l'any 1463, la finca era propietat de Guillem Girona i el 1556 va ser venuda a Francesc Xifré. En 1629 passà a ser propietat d'Acasi Anton de Ripoll i es va mantenir a mans d'aquesta familia fins al 1668, any en el qual es va vendre l'edifici a Caterina Llinàs. La nova propietària impulsarà la primera campanya de reformes de l'immoble que tenim acuradament documentada. El 1722 la finca va ser venuda per Joan Llinàs a Miquel Alegre, tot i que les obres més importants seran executades pel seu fill, Miquel Alegre i Roig, Baró de Castell, entre el 1756 i el 1793. A la seva mort, el seu net, Mariano Alegre va fer donació de la casa, en una data que ens és desconeguda, a l'Hospital de la Santa Creu. Des del darrer quart del segle XVIII la propietat estaria configurada ja com una casa de veïns. L'11 de setembre de 1963 l'immoble fou expropiat a Jaume Rius Fabra amb la finalitat d'ampliar el recentment inaugurat Museu Picasso. La direcció tècnica de les obres d'ampliació va recaure sobre els arquitectes municipals del Servei de Conservació de Monuments, Ignasi Serra i Goday i Josep M. Ros de Ramis.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 «Casa del Baró de Castellet». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 3 desembre 2017].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa del Baró de Castellet Modifica l'enllaç a Wikidata