Les Cases Barates són un grup de cases encara unifamiliars, de baix preu i amb un jardí minúscul, construïdes a Reus per l'Instituto Nacional de la Vivienda cap al 1942, avui ja diluïdes dins el nucli urbà.[1] El projecte va ser de l'arquitecte municipal Antoni Sardà.[2] La iniciativa la va tirar endavant l'alcalde Antoni Valls Julià, per pal·liar l'escassetat d'habitatges davant les onades d'immigrants que arribaven a Reus. Aquest alcalde engegà també altres reformes urbanístiques, com la construcció del Mercat Central.
Aquestes construccions s'estenen per tot Espanya, a partir del 1911, quan es promulga la primera Ley de Casas Baratas. El 1921 s'aprova la segona Ley de Casas Baratas, que el 1925 es fa extensiva a la classe mitjana per reial decret en temps de la Dictadura de Primo de Rivera. L'any 1923, l'alcalde Enric Oliva ja va fer un primer projecte per a la construcció d'unes cases barates, cap a la zona de l'Estació Enològica i el Passeig de Prim, però el projecte no tirà endavant.
Estan situades a l'est de la ciutat, al damunt de l'avinguda de Pere el Cerimoniós, entre el Camí Vell de Salou i el barranc de l'Escorial, en un antic descampat que es coneixia com el Camp perdut o l'Hort de la Tia.[1] Els primers habitants de les Cases Barates van ser petits menestrals reusencs i oficinistes amb poc sou. Després es van anar poblant amb gent diversa, donades les bones condicions econòmiques per la compra de l'habitatge.[2]
↑ 1,01,1Amigó, Ramon. Materials per a l'estudi dels noms de lloc i de persona, i renoms, del terme de Reus. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1988, p. 156. ISBN 8486387655.
↑ 2,02,1Anguera, Pere. Urbanisme i arquitectura de Reus. Reus: La Caixa, 1988, p. 153. ISBN 8440423306.
