Castell d'Orpí
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Castell  | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | art romànic a Catalunya | |||
| Ubicació geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Orpí (Anoia) | |||
| Lloc | Carretera d'Orpí | |||
| ||||
| Format per | Sant Miquel d'Orpí | |||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 1152-MH | |||
| Codi BIC | RI-51-0005578 | |||
| Id. IPAC | 1272 | |||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| Sant Miquel d'Orpí | ||||
| Id. IPAC | 5886 | |||
El castell d'Orpí és un edifici del poble d'Orpí (Anoia), declarat bé cultural d'interès nacional.[1] Està situat sobre el cingle del torrent del Morei, al costat de l'església de Sant Miquel d'Orpí, que va ser l'antiga capella del castell.
Història
[modifica]És esmentat per primera vegada el 987 com a castro Auripini com una de les afrontacions a la donació d'unes terres del terme del castell de Miralles, feta pel comte Borrell II a l'església de Sant Pere de Vic. El 1005, la vescomtessa Geriberga donà al monestir de Sant Cugat uns alous que ella posseïa al terme del castell de Claramunt i també del d'Orpí.[2]
La signatura de Guillelmi de Orp apareix a la cessió que Guerau, fill de Guillem de Montagut, feu al monestir de Santes Creus. A la segona meitat del segle xi, que Guillem Amat, fill de Guasca (per tant de la nissaga dels Claramunt) jurà fidelitat a Arsendis, filla de Guinedella, pel castell d'Orpí.[3] A finals del segle xii, el castell d'Orpí figurava com un dels límits del terme del castell de Miralles en una concòrdia entre Guillem de Claramunt i la seva muller Adalaida, sobre les castlanies d'aquest. Segons l'historiador Eufemià Fort i Cogul, entre 1999 i 1252 la castlania va estar en poder d'una família cognominada Castellar.[2]
Amb la unió dels Claramunt i els Cardona, el domini del castell passà a la nissaga vescomtal. Durant els segles xii i xiii, estigué sota el domini dels Cardona, car apareix als testaments dels vescomtes Bernat Amat I de Cardona (1124), Ramon Folc III (1167) i encara de Guillem I (1213).[4]
El 1280, la castlania superior fou venuda per Pere de Cervera i la seva muller Gueraula a Arnau Tort de Claramunt, especificant que en tenien la meitat pel vescomte de Cardona, i l'altra en franc alou.[2][5] El 1312 s'establí una concòrdia entre Ramon Folc VI de Cardona i Ramon Tort, fill d'Arnau, per la qual els Orpí en tindrien la castlania major, mentre que els vescomtes de Cardona en retindrien la senyoria jurisdiccional.[2] La segona castlania, dita de Montfalcó, fou venuda el 1376 per Arnau de Montfalcó a Berenguer Sallent, amb el mateix règim que l'anterior. La tercera castlania, dita d'Albert d'Orpí, fou venuda el 1447 per Melcior Sapera a Bernat de Sallent, que el 1423 havia aconseguit la castlania superior a través del casament amb Violant Tort, descendent d'Arnau, donant lloc a la senyoria d'Orpí. Aquesta passaria en herència a la familia Ortal, de Saragossa, que el 1677 la vengué al paraire d'[[IgualadaJoan Serrals.[5][2] El 1688, la seva neta Anna Maria Serrals i Muntaner es va casar amb el doctor en drets Francesc Padró i Bas, i el castell seria heretat pels seus descendents.[6][2]
Finalment, el castell és mencionat el 1714 amb motiu de la campanya de les forces catalanes a la guerra de Successió, quan el marquès del Poal hi havia disposat l'allotjament de la tropa i fou bombardejat per les forces borbòniques.
Arquitectura
[modifica]Actualment ha esdevingut una masia i se'n conserva una torre poligonal. És una torre d'homenatge sisavada (sis costats) però amb dues cares (la NE i la NW) gairebé fusionades i tendents a la forma curvilínia, que conjuntament amb el fragment que les uneix, mostren un aparell ben diferenciat amb relació al de les altres cares. També roman la porta d'accés, adovellada, que hi ha a la cara nord.[2][1]
L'aparell de la meitat sud, corresponent a la part poligonal, és fet amb blocs de pedra de mides mitjanes, ben engaltats i disposats en filades horitzontals. L'aparell de la meitat nord, on els murs adopten formes, ha estat obrat amb carreus més petits, poc desbastats i col·locats més irregularment. La fortificació pot datar-se en un moment entre l'època romànica i la gòtica. Els murs arrodonits, però, podrien correspondre a una etapa constructiva més reculada.[2]
Referències
[modifica]- 1 2 «Castell d'Orpí». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 ; Mazcuñán i Boix, Alexandre; Piquer i Ferrer, Esperança«Castell d'Orpí». Catalunya Romànica.
- ↑ Rodríguez Bernal, Francesc. Col·lecció diplomàtica de l'Archivo Ducal de Cardona (965-1230). Barcelona: Fundació Nogura, 2016, p. 473-474 (Col·lecció Diplomataris, 71). ISBN 978-84-9975-827-5.
- ↑ Rodríguez Bernal, Francesc. Els vescomtes de Cardona al segle XII. Una història a través dels seus testaments. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs, 2009, p. §2, 9 i 15 (Comtat d'Urgell, 7). ISBN 978-84-8409-297-1.
- 1 2 Torras i Ribé, 1976, p. 77-78.
- ↑ Torras i Ribé, 1976, p. 71-74, 195.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Torras i Ribé, Josep Maria. Evolució social i econòmica d'una família catalana de l'Antic Règim: Els Padró d'Igualada (1642-1862). Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1976. ISBN 84-232-0089-2.
- Els Castells Catalans: Ripollès, Anoia, Bages i Berguedà. vol. V. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2000. ISBN 978-84-2320-335-2.
Enllaços externs
[modifica]
- «Castell d'Orpí». Castells Catalans (blog), 10-03-2009.