Castell de Peralada

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Castell de Peralada
Castell de Peralada - Nit.JPG
El castell de nit
Dades bàsiques
Tipus castell
Documentat segle ix
Construït segle xiv
Reformat ampliació els segles xvi i xix
Característiques
Estil Gòtic, renaixentista i historicisme
Altitud 100 m
Ubicació
Catalunya
C/ Sant Joan, Peralada (Alt Empordà) 42° 18′ 28″ N, 3° 00′ 40″ E / 42.307755°N,3.011141°E / 42.307755; 3.011141Coord.: 42° 18′ 28″ N, 3° 00′ 40″ E / 42.307755°N,3.011141°E / 42.307755; 3.011141
Bé cultural d'interès nacional
Castell Palau de Peralada
Declaració 22/04/1949
Identificador IPAC: 1360
BCIN: 1220-MH
BIC: RI-51-0006023
Activitat
Modifica dades a Wikidata

El castell de Peralada és una obra del municipi de Peralada (Alt Empordà) declarada bé cultural d'interès nacional. És un castell esmentat ja al segle IX amb el nom de castell Toló, i que fou el centre del comtat de Peralada. Està situat dins del nucli urbà actual de la població de Peralada, però fora del recinte emmurallat de la vila medieval, a la banda de llevant.[1]

Descripció[modifica | modifica el codi]

Es tracta d'un edifici de planta rectangular, amb un pati quadrat central, i les diverses sales i habitacions ubicades al seu voltant. Aquestes es troben cobertes amb teulades a dos vessants, mentre que el pati és obert. Consta de planta baixa, pis i altell. A l'est es localitzen dues torres de planta circular, descentrades respecte als angles de l'edifici. Presenten la base atalussada i un coronament decorat amb corseres i merlets bastits amb maó i sostinguts per mènsules de pedra motllurades. Les obertures d'aquesta façana són d'arc rebaixat i rectangulars, amb emmarcaments de pedra i maó. Entre les dues torres destaca un frontó rectangular de maó, amb obertures a manera d'espitlleres, repetides també als merlets.[1]

La façana principal, d'estil renaixentista, es troba orientada a ponent. Presenta un parament de grans carreus desbastats, dividit per dues motllures horitzontals que marquen la distribució interior dels pisos. Al centre hi ha la porta d'accés, d'arc de mig punt, amb dues columnes a banda i banda amb capitells corintis. Al damunt, l'entaulament presenta un escut central d'alabastre dels Rocabertí, molt malmès, emmarcat per volutes. Les obertures de la façana són rectangulars, amb guardapols decorat amb volutes al pis i galeria d'arquets de mig punt a l'altell.[1]

La façana sud és força diferent i presenta totes les obertures rectangulars i emmarcades amb carreus de pedra, excepte la porta d'accés a l'interior que és d'arc rebaixat. A la planta baixa hi ha quatre grans finestrals amb sortida a l'exterior i al pis, cinc balcons amb guardapols motllurat i llosana sostinguda per mènsules. La façana està coronada per un capçer emmerletat decorat, sostingut per una filada d'arcs de mig punt disposats a manera de mènsules. El parament és de còdols de pedra de diverses mides, lligats amb morter, amb les cantonades bastides amb carreus desbastats.[1]

Al sector nord de l'edifici hi ha tres grans cossos de planta rectangular, destinats a diverses dependències actuals del castell. Destaca la façana nord d'aquest conjunt, amb dues grans finestres coronelles gòtiques i una porta monumental d'accés al jardí del castell.[1] Tot el conjunt es troba envoltat per un gran jardí i, a través d'un pont bastit al segle XIX, es comunica amb els terrenys del convent del Carme.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

L'actual palau es bastí després de l'incendi que l'afectà el 1285 durant la invasió francesa de l'Empordà, a la Croada contra Catalunya de Felip l'Ardit. Varen ser els vescomtes de Rocabertí que decidiren traslladar la ubicació del palau fora muralles. Vers el segle XIV es començà el bastiment del palau gòtic, encara que en conserva pocs vestigis de la construcció original, doncs els darrers segles ha estat restaurat en diverses ocasions. Bona part d'aquestes es realitzaren als segles XVI-XVII. Posteriorment, en el segle XVIII, es reféu l'interior i, a partir de 1875, els darrers vescomtes de Peralada encarregaren un projecte de remodelació a l'arquitecte francès Grant. La dinastia dels vescomtes de Peralada es va iniciar amb Berenguer, fill del comte Ponç I d'Empúries, que en morir el seu pare va esdevenir senyor de Peralada. Més tard, els vescomtes dugueren els cognoms de Quermançó i Rocabertí. A aquest període corresponen les intervencions neomedievals i el jardí, projectat el 1877 per François Duvilliers.[1]

A mitjan segle XIV fou bastit un segon i nou recinte de muralles, més ampli, i el nou palau dels Rocabertí s'aixecà extramurs. L'any 1472, durant la guerra dels Remences, el rei Joan II va tornar a envair i ocupar el castell i anys després, el 1599, el vescomte Francesc Jofre de Rocabertí va ser investit comte de Peralada per Felip III de Castella.

Ha estat objecte de diverses reformes i ampliacions; la façana oriental és d'estil Renaixement i a la fi del segle XIX fou novament ampliat, sota la direcció de l'arquitecte francès Grant. L'envolta un gran jardí.

El palau fou adquirit el 1923 per Miquel Mateu i Pla, que hi aplegà una notable col·lecció d'art (vidres, ceràmica, pintura, llibres, manuscrits) i patrocinà l'edició de llibres erudits Biblioteca de Peralada. Avui, la propietat segueix en mans de la família Mateu i no es pot visitar en la seva totalitat. No obstant això, en una part del castell es troba el casino,[1] i els jardins romanen oberts al juliol i agost amb motiu del Festival Internacional de Música de Peralada. També hi ha el Museu del Castel de Peralada[2] que ocupa el veí convent del Carme, pertanyent actualment a la mateixa propietat que el castell.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «Castell de Peralada». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 25 agost 2014].
  2. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 94. ISBN 84-393-5437-1. 
  3. Història al web del castell de Peralada.

Bibliografia complementària[modifica | modifica el codi]

  • Ramon Guardiola Rovira, "Salvament del patrimoni artístic nacional (Museu del Prado) i col·lecció Mateu, quan la Guerra Civil, i notícies dels darrers comtes de Peralada", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 21 (1988), 241-262.
  • Josep Clavaguera i Canet, "L'arxiu del palau de Peralada", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 21 (1988), 291-296.
  • Josep Clavaguera i Canet, "Els pergamins de l'arxiu del palau de Peralada", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 22 (1989), 259-270.
  • Inés Padrosa Gorgot, "Biblioteca del palau de Peralada", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 21 (1988), 297-306.
  • Padrosa Gorgot, Inés; Padern Ponsí, Joan. Peralada talaia entre l'Albera i el mar. Guia de Peralada-Vilanova de la Muga, Mollet de Peralada i Pedret i Marzà. Girona: Diputació, 2007, p. 198 p. (Guies del Patrimoni de la Diputació de Girona, 6). ISBN 9788496747104. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de Peralada Modifica l'enllaç a Wikidata