Castell de Sant Iscle

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Castell de Sant Iscle (Serra de Daró)».
Infotaula d'edifici
Castell de Sant Iscle
Castell de Sant Iscle.JPG
Dades bàsiques
Tipus castell i monument
Construït S. XII-XIII, XV
Característiques
Estil Romànic
Altitud 145 msnm
Ubicació
Estat Espanya
Comunitat autònoma Catalunya
Província província de Girona
Comarca Selva
Municipi Vidreres
Localització Vidreres (Selva)

41° 47′ 06″ N, 2° 48′ 27″ E / 41.785003°N,2.807630°E / 41.785003; 2.807630
Bé cultural d'interès nacional
Identificador BCIN: 1747-MH-ZA
BIC: RI-51-0006163
IPAC: 1953
Modifica dades a Wikidata

El Castell de Sant Iscle és un castell de Vidreres, a la Selva. Avui dia el castell està abandonat, i a part de netejar la vegetació cada estiu, s'hi desenvolupa una camp de treball de consolidació i excavació. S'hi arriba continuant el camí que porta a la Torre d'en Llobet i als pantans. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.

Descripció[modifica]

Castell de Sant Iscle (Gener 2015)

Es tracta d'un castell, un important baluard defensiu, de planta quadrangular d'uns trenta metres de costat, amb torres als quatre angles, al qual s'adossà posteriorment un cos més petit a l'oest. Interiorment està dividit en diverses dependències, que es troben molt arrasades en l'actualitat. Al sud-oest hi ha una capella i tot el conjunt es troba envoltat per una vall, protegit en alguns punts per murs. A l'extrem sud-est destaca una torre circular, d'uns 15 m. d'alçada, dividida en tres pisos. L'aparell utilitzat per a la seva construcció és irregular, amb carreus petits (10x15 cm.) lligats amb abundant morter de calç a la part externa.[1]

A l'extrem oposat d'aquesta torre hi ha una torre rodona, unida a la primera per una muralla atalussada. La porta d'entrada a la fortificació està situada a l'angle oposat d'aquest conjunt. L'aparell visible d'aquests últims elements són grans carreus (35x35 cm.), intercalats amb filades de pedres llargues i estretes. De la capella del castell, dedicada a sant Iscle i santa Victòria, resta part de l'absis semicircular amb una obertura d'esqueixada senzilla i una ampliació de forma rectangular. Els seus carreus són escairats però sense polir. Està situada fora del recinte sobirà del castell, prop del fossar. De l'absis, en destaquen la fornícula i els dos espais quadrats que hi ha a cada costat.[1]

En les intervencions arqueològiques realitzades a partir de l'any 2005 s'ha posat al descobert una part important del sector nord de la fortalesa: el pati porticat fins a nivell de paviment, gairebé la totalitat de la torre de l'Homenatge i una bona tramada de les muralles nord i oest, que fins al moment eren les menys conegudes, així com diverses estances que romanien cobertes d'enderrocs i terra. En la construcció del castell es poden distingir dues fases principals. La més antiga se situaria entre els segles XII i XIII i la segona, que bàsicament respon al reforçament de la construcció existent, dataria del segle XV.[1]

Història[modifica]

Castell de Sant Iscle (Gener 2015)

Les primeres notícies històriques del "Castrum Sancti Aciscli" són de finals del segle XII (1194), com a conseqüència d'un pacte entre el vescomte Ponç III de Cabrera i Alfons I el Cast. El fort va pertànyer als vescomtes de Cabrera, que eren els senyors jurisdiccionals de la zona. Durant la segona meitat del segle XIII Guerau V de Cabrera el lliurà en feu a l'Orde del Temple, però retornà als Cabrera a principis del segle XIV, quan fou lloc de residència d'Elionor, consort del vescomte Bernat I. El castell fou ocupat durant la segona guerra remença (1483-86).[1] A partir del segle XVI sembla que perd la seva funció defensiva i militar. Els terrenys del castell passaren per les mans de les famílies Montcada (1574-1756) i Medinaceli (1756-1830), fins que la família Aulet els comprà per explotar el bosc.[1]

L'any 1263, el vescompte Guerau IV de Cabrera va disposar que el cos de sant Iscle de Còrdova, que romania a la capella, fos portat al monestir de Sant Salvador de Breda quedant a l'església algunes relíquies. El 1310 hi residia Elionor, muller del vescomte Bernat I de Cabrera. Consta que era propietat dels Cabrera l'any 1356 quan Pere el Cerimoniós erigí el comtat d'Osona. Fou ocupat per remences durant la darrera guerra remença i fou retornat el 1485. Va perdre la seva funció militar, fins al punt que la finca ocupada pel castell passà a mans de la família Aulet, i fou aprofitada com a explotació forestal. En quant la capella, malgrat el seu estat de ruïna, està documentat que fins a mitjan segle XIX s'hi celebraven aplecs i processons per les festivitats de Sant Iscle i Santa Victòria. El 1933, el Bisbe de Girona Arnau, va determinar de distribuir les restes de Sant Iscle entre alguns monestirs gironins.[1][2]

L'any 2004, l'Ajuntament de Vidreres va endegar un projecte d'intervenció arqueològica global en el recinte del castell. Des de llavors s'han realitzat diferents campanyes d'excavació que han permès documentar els diferents àmbits del castell. La campanya de 2005 es va centrar en la capella romànica de Sant Iscle, reconstruïda al segle XV i reformada novament al XVI. També es van efectuar tasques de neteja a l'interior del castell, posant al descobert les restes d'un pati porticat adossat a les restes de la torre de l'homenatge del castell fundacional. Pati i torre van ser novament excavats l'any 2006 juntament amb les torres nord-oest i sud-oest i l'ala oest del castell. L'any següent es documentà que la torre de l'homenatge estava construïda sobre una necròpoli anterior al castell (probablement als segles IX-X).

La campanya de 2008 es va centrar en la part sud-est del recinte, on es va documentar una gran estança on hi havia una cisterna i una altra habitació, més petita, al nord. També es va començar a intervenir al cos oest. L'any 2009 continuaren els treballs al sector sud-est i al cos oest per conèixer la distribució de les estances de la planta baixa del castell. Aquests treballs continuaren durant les campanyes arqueològiques de 2010, 2011 i 2012, documentant-se noves estances i estructures. D'altra banda, s'ha pogut establir el moment d'abandó del castell, a inicis del segle XVI, tot i que la capella continuarà funcionant durant tres centúries més.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «Castell de Sant Iscle». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 30 novembre 2015].
  2. Salvadó i Montoriol, Joan. Història medieval d'un territori, Sant Fruitós de Bages: segles X-XVI. L'Abadia de Montserrat, 2003, p.586. ISBN 8484155277. 

Bibliografia[modifica]

  • Catalunya Romànica, vol. V El Gironès La Selva El Pla de l'Estany. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991, p. 348. ISBN 84-7739-262-5. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de Sant Iscle Modifica l'enllaç a Wikidata